Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Ahir vam celebrar la primera de les Assemblees de Lectors de VilaWeb corresponents al 2021. Ha estat un retorn. La primera de les assemblees del 2020 estava prevista per al dia en que es va proclamar, que Sánchez va proclamar, l’estat d’emergència. I ja no es va poder fer. L’any abans n’havíem fet 21, en diverses ciutats i poblacions i aquest moviment va quedat tallar. Al 2020 vam fer algunes xerrades que presentàvem com a mini-assemblees de lectors, en format videoconferència. Però calia tornar al carrer i a la gent.

Enguany no en farem 21. No està el país per a tant de moviment, com s’ha comprovat en l’assistència a aquesta primera, menor del que era habitual. La gent segueix tenint por a tancar-se en un recinte en companyia d’altra gent, cosa que comprenc a la perfecció. En farem quatre, en qualsevol cas, a Barcelona, Ciutadella de Menorca, València i Perpinyà.

En el vídeo hi ha la meua intervenció, que ha estat un repàs a aquest any i mig tan complicat i difícil que hem viscut tots plegats.

Participe a Vilafranca en una de les sessions del Debat Constituent que impulsa Lluís Llach. Ho faig en companyia d’Albano Dante Fachin i més d’un centenar de persones que omplen les cadires disponibles a la sala. Aquesta setmana he anat també a Sant Cugat i Manresa i la tònica és la mateixa a tot arreu. Ple. La gent no s’ha mogut del lloc. Els partits i el govern sí però la gent no,

La dinàmica del Debat Constituent és francament interessant i està perfectament engreixada. He gaudit discutint sobre la forma d’estat, les llengües i els drets dels nouvinguts, que són els tres temes que m’han tocat. Recuperar aquest format, diguem-ne, d’abans del 2017 seria molt important. Parlar de nosaltres i del que volem nosaltres, no del que volen ells que parlem. He eixit impressionat.

Anem a Tremp el cap de setmana per a participar en l’Aplec dels Països Catalans. Els organitzadors ha tingut a bé obsequiar-me amb una placa per la meua defensa del concepte i la pràctica de la unitat del nostre país. Ho agraïsc. La gent és massa amable. La gent de Tremp particularment.

Particularment perquè són una gent que conec de fa anys i que sempre m’han inspirat una gran confiança. L’Aleix i la Glòria han baixat fins a Lleida a esperar-nos a l’Assumpció i a mi i gràcies a això hem gaudit d’un viatge preciós, on s’han aturat en dos o tres punts concrets que mereixen la pena. Aquesta gent ho sap tot sobre el seu tros de país i quan dic tot vull dir tot. I tenen una militància independentista de moltes dècades que cal escoltar quan te l’expliquen.

A Tremps ens hem trobat l’Elisenda Paluzie, el Pep Guia, la Maria, el Quim, tot d’amics amb els quals dissabte hem gaudit d’un sopar excel·lent, ara que fa temps que no gaudim d’això! I a l’endemà l’Aplec i tot de persones que s’acosten i t’expliquen alguna cosa, et recorden algun detall. Sempre és tan estimulant això…

He tornat a fer la ronda de conferències i debats. He estat prudent fins la primera dosi del vaccí però ara trobe que ja puc començar a recuperar aquesta faceta tan important de la meua vida. Les xerrades, sobretot, són per a mi una font imprescindible d’informació. Em permeten escoltar el que pensa la gent i per tant em donen una idea molt més precisa d’on som avui.

Aquesta vegades he anat a Caldes de Montbui. Allà tots els grups independentistes estan junts, excepte els partits, i organitzen activitats tots plegats. La xerrada l’hem fet en un local bellíssim, un antic balneari i he tingut la sort i el goig de poder saludar la Xènia, aquella xiqueta detinguda durant la vaga general, una detenció que va moure molt enreneo per les condicions que s’hi van donar: La història de la Xènia, un any després de la detenció: ‘No em podia creure el que vivia’

He fet de fan i li he demanat una foto, a ella i sa mare. Clar que amb això del morrió no sé si aquestes fotos valen per res…

Em conviden a fer una xerrada al Consell Comarcal del Pla d’Urgell, xerrada que em ve molt de gust per a retrobar-me amb l’amic Miquel Bresolí. Ell ha deixat de fer recentment VilaWeb Mollerusa, pràcticament la darrera de les VilaWebs locals. En la xerrada, per això, hi ha una certa explicació sobre el que va ser aquest projectes, que en el seu moment va tenir molt sentit.

Angoixa i patiment després de veure Inside The Red Brick Wall, un film documental sobre la resistència dels estudiants a la Universitat Politècnica d’Hong Kong i l’assalt del campus per la policia. El film, prohibit a Hong Kong, és cru com pocs. No té cap narració sinó que tot és el relat amb imatges de com van passant les hores enmig dels enfrontaments més durs. Hi ha moments d’una tensió cinematogràfica immensa, en que estàs al bell mig de la batalla i no saps gairebé ni on mirar.

El film m’ha impactat més encara perquè els fets que retrata són del novembre del 2019 i jo vaig ser a Hong Kong, seguint les mobilitzacions, al setembre, dos mesos abans. De fet, ja tornat ací, encara vaig entrevistar per videoconferència un dels estudiants que havia estat en la primera fila de les manifestacions que retrata el film: ‘A Hong Kong ara la política és a vida o mort’

Una frase a apuntar. Quan la policia ataca un dels estudiants proclama que “cal contenir la violència amb la força”.

Avui fa quaranta anys, a aquesta mateixa hora, moria en presó Bobby Sands, voluntari de l’Exèrcit Republicà Irlandés, després d’una llarga vaga de la fam que va durar seixanta-sis dies.

Jo era molt jove, vint anys només, i intentava obrir-me pas en l’estudi de la política internacional i en la comprensió del món. Aquell dia vaig quedar completament en estat de xoc. Per la duresa dels fets, per la intransigència britànica, pel dolor i per la decisió dels irlandesos de no deixar-se sotmetre. Aquestes dones cridant i batent pots contra el terra, com les que es veuen en el vídeo, em van commoure profundament. Per tot Belfast ressonava un so atronador que es va estendre per primer vegada en dècades a tot Irlanda.

Quaranta anys després el nord d’Irlanda segueix ocupat però la situació no té res a veure amb el que es vivia a primers dels anys vuitanta del segle passat. La reunificació és a prop i el Sinn Féin ja és el partit principal tant al nord com al sud de l’illa.

Durant la pandèmia els actes públics han quedat reduïts al mínim. Per decisió col·lectiva però també, fins a un cert punt, personal. La veritat és que quan m’han demanat de participar en algun acte presencial he preferit dir que no, per precaució. Tot i sabent que un dia arribaria el primer perquè no vas a estar dient que no a tot. I el primer va arribar ahir a Sants. Perquè vaig participar en la trobada que cada dilluns té lloc en aquest barri barceloní per a recordar els presos i exiliats.

Vaig fer un parlament curt i poc afortunat, segurament per la manca de pràctica de tants mesos. Però va semblar que als assistents no els importava gaire. Jo en canvi vaig quedar completament xocat de veure l’organització. Perquè tanquen un tros de carrer on hi ha pintats en terra els llocs exactes on calcul·le que un centenar de persones s’han de posar, per a guardar així la distància. Tots amb mascaretes i entrant i eixint en un ordre perfectament sincronitzat. La veritat és que vaig quedar més que impressionant per aquesta mostra de solidaritat que supera fins i tot els condicionants de la pandèmia. Per la persistència.

El PEN Català em va demanar participar en un debat amb Joan Sala i Helena Pol sobre la llibertat d’expressió, a propòsit de la detenció de Pablo Hasel. Aquest és el vídeo de la mateixa.

Una entrevista per a France 3- Via Stella, sobre les eleccions catalanes. Feta des de Bétera, amb la vella llibreria de quan jo tenia 18 anys al darrere.

Bétera no té bandera. Pitjor. Té una absurditat de bandera oficial, que no està reconeguda i que no és res més que una de les moltes cacicades del lamentable batlle que va manar durant les primeres dècades de la transició. L’home es va inventar una bandera verd alfàbega i es va quedar tant ample. La bandera en qüestió, lògicament, no ha tingut cap arrelament popular. Com podria ser, però, una bandera del poble?

Els experts sempre aconsellen que les banderes seguisquen l’heràldica. I ací ens trobem amb un altre problema. Tal i com vaig explicar fa molts anys l’escut local que fa servir l’ajuntament és fals. I il·legal. L’escut oficial -aprovat per les autoritats del moment i per la reial acadèmia espanyola de la història- n’és un de ben diferent.

Ací estan tots dos. El d’ús habitual, que conté errors enormes com el color de la creu de Calatrava, la corona, la forma mateixa de l’escut o l’alfàbega que no sé sap perquè hi figura, i l’escut real, el bo.

Partiré per tant del bo a l’hora de mirar com podria ser una bandera de Bétera. A primer cop d’ull hauria de ser una cosa com ara aquesta, depenent de si incorpora els símbols o es simplifica.

Heràldicament aquesta seria l’única opció de bandera, una bandera que seria equiparable a la de moltes poblacions del nostre país, nascuda de la translació heràldica, com podria ser el cas de la bandera d’Onda

O de la bandera de Figueres, per dir-ne només dues.

Però què passaria si en comptes de tenir una bandera purament heràldica, Bétera optés per tenir una bandera més moderna, basada en la tradició però actualitzada per fer-la més pròxima a la gent? Per quin disseny podríem optar?

Hi ha diverses possibilitats. La primera, òbvia, és recórrer a la franja paral·lela al mastil, tan tradicional al País Valencià. Però amb quin objecte? amb quins colors?

Una possible variant seria una bandera amb la Creu de Calatrava. Des del punt de vista històric seria estranya una bandera amb l’escut d’una ordre militar per més que fos la primer propietària del poble després de la conquesta per Jaume I. Però quedaria com una cosa així. Bastant raonable.

Jo crec, però, que queda una bandera molt antiga i molt aristocràtica. Així que m’he permès investigar possibles dissenys amb la resta d’armes de l’escut, menys marcades des del punt de vista simbòlic. Jugant amb els quadrants inferiors una possible solució seria aquesta:

És molt més moderna, però té el defecte de disseny que es veu forçada a combinar una franja amb vuit quadrats amb les nou barres de la senyera. I queda malament.

Això té solució? Des del punt de vista exclusivament gràfic sí. Com passa amb l’estelada vermella, el groc pot fer de fons i ajudar a clarificar els símbols.

Deixe, per tant, finalment dues propostes. Una que manté la franja al costat del pal i una més trencadora i que a mi m’agrada més amb els cubs a l’altra banda, una bandera aquesta darrera que em sembla molt moderna i trencadora.

Tot això, però, només és un divertiment. Espere que ningú no s’ho prenga més enllà. Potser algun dia Bétera tindrà una bandera popularment acceptada però segur que per a arribar-hi caldrà un procés participatiu entre la gent, partint de dissenys raonables i amb fonaments històrics.

Aquests dies a boqueta de nit passege amb mon pare. L’epidèmia fa que haja d’estar moltes hores tancat a casa i una miqueta d’aire fresc li va molt bé a ell, de fet ens va molt bé a tots dos. Eixim de casa ben abrigats, pugem pel carrer Caruana amunt i des d’allí rodem el calvari, per tornar des de la Glorieta a Gascón Sirera, les velles eres avall fins arribar a ca Montes a punt pel sopar.

És un passeig agradable, necessàriament a pas lent, on ell em conta sempre històries de les grans cases que hi ha en aquella zona, que en un temps va ser propietat de grans senyorets de València que venien a gaudir de l’aire pur que Bétera tenia aleshores com a punt d’entrada a la serra de Portaceli.

Ho sap tot i ho intenta explicar amb vehemència: el perquè d’aquesta porta nova que s’han fet uns que han partit la finca en tres, de tan gran com era; les primeres casetes que es van fer, reconeixibles, “ho veus?”, per la forma en arc que tenen les finestres del pis superior; aquelles cases baixes i totes iguals que es van fer després de la riuà i que segueixen avui encara tenint la presència de ser una cosa provisional més de seixanta anys després; la casa enorme i impactant del pintor Lozano, que una volta li va voler vendre a ell, que no tenia ni de lluny els diners per a pagar-la…

El calvari és el centre del recorregut, amb els seus pins elevats, la seua peculiar geometria interna i aquella llum groga i esmorteïda que tanta por em feia quan era xiquet. Per causa de la covid és tancat i així ho especifiquen nombrosos cartells del municipi, enganxats no només en cada porta sinó cada uns pocs metres. És una prova més de com d’impossible és això que estem vivint. A Bétera, un municipi molt desgraciat des del punt de vista de la gestió municipal, l’absència de zones verdes és clamorosa, un autèntic escàndol. I només el calvari, que ha acabat quedant al bell mig del poble, significa una oferta, en aquest sentit, mínima, suficient però per a agafar una miqueta d’aire. I ara va i ha d’estar tancat…

Tornant cap a casa mon pare m’explica que ell encara el recorda com una muntanyeta -ara encara ho figura des del nord, des de ma casa però les finques de la banda sud li donen en canvi una aparença plana que és artificial. “Sí, per esta banda el camí també era empinat” afirma, mentre assenyala com els carrers pugen des de lluny com una prova del seu argument.

Quan estudiava, algun dels meus professors, a la facultat em va dir que no em fes il·lusions, que la geografia sempre era provisional. Efectivament.

Finalment Larry King s’ha mort: el temps passa sempre de manera implacable. A finals dels vuitanta i primers dels noranta no em perdia ni una sola de les seues entrevistes a la CNN i això fa que avui haja sentit de manera especial el seu adéu. Han estat molts els personatges que he conegut de la seua mà, moltes hores escoltant les seues converses, moltes preguntes que m’han cridat l’atenció, moltes coses a aprendre.

Diuen en els obituaris que va fer més de cinquanta mil entrevistes en directe. La xifra impressiona. Algunes, algunes nits, són i seran sempre inoblidables, grans lliçons de periodisme. D’altres ni les recorde però en qualsevol cas escoltar la xifra causa un gran impacte i fa pensar en una cosa que supose que deu valer sempre i per a tothom. Al final, quan hom fa una carrera com la que ha fet Larry King, has d’assumir que una entrevista o una altra aïllada no importa gens. El que importa és la consistència, la coherència, l’originalitat. I la persistència. L’obra sencera.

Larry King, dit això, era original. Molt original. No només en el vestir o en el decorat. Era original perquè quan va començar a fer Larry King Live a la CNN les entrevistes, les entrevistes així de llargues, no es feien en directe mai i ell es va atrevir. Era original, i a mi em cridava molt l’atenció, per la forma de deixar parlar els seus convidats i replicar-los després. No era un programa guionat. Ell volia una conversa, no fer un interrogatori i aconseguia que això fos interessant. Era original pels silencis -callar, en televisió, és tan teatral! Era original perquè podia entrevistar un president una nit, un rei, una gran actriu o una científica de primera fila i a l’endemà algú poc conegut però que tenia una història rellevant a explicar…

És clar que, aleshores, la CNN era original. Avui ho hem oblidat però no hi havia cadenes de 24 hores d’informació i la CNN va demostrar que podien existir, que interessaven a la gent, que ens interessaven, i fins i tot que podien ser un negoci important.

Avui llegint articles que s’han publicat sobre ell he trobat en algun lloc que confessava que una de les seues “trampes” era no preparar-se massa les entrevistes perquè si saps massa sobre l’entrevistat aleshores tendeixes a no escoltar-lo i no et sorprèn gairebé mai. És un bon consell. Un més. També original.

“There are many broadcasters who’ll recite three minutes of facts before they ask a question, As if to say: Let me show you how much I know. I think the guest should be the expert.”

En concret trobem un assalt produït a inicis del setembre de 1429 contra un pastor i el seu macip que procedien de la ciutat d’Albarrasí, poc després d’haver «portats alguns bestiars de moltons» a la ciutat de València i d’encetar el camí de tornada. Mentre el pastor «Johan Ferràndiz» i el seu macip tornaven cap a Albarrasí «per lo camí real qui va a Murvedre» junt amb els diners que reberen «per cor e intenció de portar més bestiar» a València eixiren al seu encontre «certs hòmens malfeytors els quals prengueren e robaren al dit pastor la dita quantitat de moneda» i, a més, els tragueren del camí «per intenció de dampnificar aquells en lurs persones». Però, com ens assenyala el document «per voluntat de nostre Senyor Déu» aquest assalt va arribar «a orella del Justícia e hòmens de Maçamagrell» els quals «virtuosament e valerosa cobraren a lurs mans los dessús dits pastor e macip d’aquell» i, tot seguit, detingueren als assaltants en el «loch de Bétera hon se reculliren». Resolt el cas, el consell de la ciutat  valorava la situació ocorreguda com un episodi intolerable, ja que tots aquells que «qui porten vitualles» a la ciutat «deven ésser ben tractats» amb la garantia de poder «venir e tornar-se’n salvamet en lurs parts».