Mails per a Hipàtia

Hem tornat a París. El llarg pont ens ha ofert una oportunitat que no volíem menystenir després de dos anys que se’ns han fet llarguíssims a l’Assumpció i a mi. Precisament París havia estat el darrer dels nostres viatges familiars abans de la pandèmia. Era el cap d’any de 2020 i poc que podíem pensar que arribaria tot el que va arribar després.

D’aquells dies recordàvem molt la trucada de les nostres filles des de Taiwan per a celebrar el cap d’any. La Txell, i la seua cosina la Roser, havien anat a visitar la Júlia a la Universitat de Taichung, on estudiava i van entrar a l’any nou sis hores abans de nosaltres. A aquelles hores estàvem fent un te a la plaça dels Vosgues i ens va sorprendre una videoconferència alegre a la qual es va sumar la resta de la família.

Potser per això aquesta vegada hem triat un hotel del Marais, en realitat de l’avinguda Beaumarchais per a estar-nos-hi. Ens fa gràcia caminar i prou per aquesta zona desconeguda, o menys coneguda, de París. De moment plou de valent però hem tornat a la plaça dels Vosgues i ens hem tornat a fer un te a la pastisseria Carette. Tot recomença.

La Biblioteca Ca l’Altisent és una biblioteca pública de Sant Climent de Llobregat, recent inaugurada, que ha esdevingut la biblioteca de referència al nostre país, i de fet a Europa, en temes de vexil·lologia, gràcies a la donació de materials que n’ha fet l’Associació Catalana de Vexil·lologia.

L’Associació em va convidar ahir a fer-hi una xerrada, explicant la meua mirada com a periodista sobre les banderes. Per a mi era un repte ja que no en sóc de vexil·lòleg però al mateix temps em feia molta il·lusió ja que em permetia esplaiar-me sobre una cosa, les banderes, que sempre m’ha ajudat molt a entendre la política internacional.

Per tant em vaig atrevir a fer un recorregut per situacions i episodis on els colors d’una bandera em van ajudar a treure l’entrellat de la situació que estava vivint. Jo m’ho vaig passar molt bé i només espere que els assistents també passaren una bona estona.

(En la fotografia estic ensenyant l’antiga bandera de Geòrgia, una de les joies de la col·lecció de banderes que tinc a casa i que vaig desplegar durant l’acte.)

Ahir vaig participar en un debat amb Rebecca MacKinnon, vicepresidenta de Global Advocacy a la Fundació Wikimedia. El tema era el lliure accés a la informació i el coneixement com a dret i formava part del cicle Digital Rights Live Sessions from Catalonia.

M’han convidat a participar un moment en la nit electoral de les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República. Em sembla que he organitzat un xicotet enrenou amb això de desvotar…

Avui divendres començaven les votades per a triar l’Assemblea de Representants del Consell per la República. I jo he votat a primera hora …sense eixir encara del llit.

Vote la gent que vote, aquestes eleccions són importants perquè per primer vegada votem de manera diferent. Votem persones i no partits. Votem gent pròxima en el territori, en el meu cas la circumscripció és el meu barri. No votem llistes tancades, tant podem votar dos, com tres, com quatre que és el màxim de representants en el cas de la meua circumscipció. Votem electrònicament -des del mòbil! Votem al llarg de tres dies. I votem tots els Països Catalans.

Les novetats no són poques, precisament. I això comporta també la necessitat de més implicació. M’he fet un paperet per a estudiar a qui anava el meu vot, llegint-me les biografies dels candidats i mirant el debat que van fer tots ells.

Que fas les coses diferents es demostra fent-les i per això avui crec que és un gran dia. Insistisc: amb indiferència de quanta gent vote. Perquè l’important, en aquest cas, és haver-ho fet diferent. A la manera republicana.

Ahir vaig ser a Benicàssim en l’enterrament del meu oncle Domingo Casañ. Els lectors, en general, és ben probable que no el coneguésseu, però els lectors de Castelló, llevat dels més joves, estic segur que el reconeixeran si dic que fou el llibreter d’Ares, una de les magnífiques llibreries que hi havia al carrer d’Enmig, aquella “rambla sense arbres” que senyoreja el centre de la ciutat.

Castelló sempre ha estat, i encara és avui, una ciutat especialment llegida i lectora. Una ciutat que al final del franquisme tenia bones llibreries i grans llibreters –entre les quals una de les poques llibreries dels Països Catalans que venia tan sols llibres en català, i lamente no recordar-ne el nom, però estic segur que algun subscriptor el sap i me’l recordarà de seguida. [Efectivament així ha estat: era la llibreria Faristol]

L’Ares, doncs, no era una llibreria especialment marcada. El nom del poble i aquell arquer del barranc de la Gassulla que li feia de logotip eren un senyal del seu compromís. Però tan elegant i discret, diria que humil i tot, com li agradava ser a ell. Ara, com explica Jordi Garcia-Candau en aquesta crònica que va escriure fa quatre anys, allà dins, amagat a l’Ares, mon oncle tenia també “l’infern”, un espai petit i preservat de la mirada indiscreta on guardava, i oferia als clients de confiança, els llibres prohibits pel franquisme. Vinguts, no pregunteu com, de París, de Milà, de Londres o d’Amèrica.

Va ser en aquell infern celestial que vaig topar amb els meus primers manuals de marxisme, escrits en un argentí tan recaragolat que encara els feia més difícils d’entendre. O els texts anarquistes. Però també els volums de les mai prou lloades Edicions Catalanes de París o algunes novel·les malvistes pel règim, per qualsevol raó exòtica. Llibres que, amb una saviesa enciclopèdica –crec que ell va llegir encara més llibres que els molts que va vendre– mon oncle m’anava recomanant amb paciència infinita. A mi, que era un jove ple de presses que volia menjar-se i canviar el món, sense saber com. I a tanta i tanta gent més.

Es fa estrany de recordar-ho avui, però vivíem en un món tan absurd, per exemple, que els escriptors russos, sols pel fet de ser-ho i de ser editats a l’URSS, eren difícils de trobar. I ell se’n feia creus d’haver de tenir a l’infern les versions de l’Editorial Progreso de moltes de les excelses obres de Tolstoi o Dostoievski, de Maiakovski o de Puixkin, que, per sort, vaig poder apreciar de jove gràcies a la seua sàvia i generosa mà. Del seu caràcter ho diu tot una anècdota: quan la meua germana es va casar, ell li va fer el regal més increïble que he vist mai fer a ningú. Va obrir les portes de la llibreria i li va dir: “Pren, tots els que vulgues són teus.” Quin gest! Quina confiança que els llibres ens fan ser millors!

En la societat d’avui, en general, no ens atrevim a reconèixer que la cultura té un propòsit relacionat amb salvar la nostra vida. Ens estimem més imaginar que és una cosa bonica que es visita un diumenge, quan hom va al museu o passa la vesprada llegint un llibre. Perquè hem oblidat, d’una manera absurda, que la cultura i, molt especialment, els llibres són, literalment, un recurs essencial per a la vida humana. Tan important com l’aigua o com l’aire que respirem. Això ho diu, i ho diu molt ben dit, Alain de Botton.

Sense els llibres, i sense tots aquests llibreters que els estimen i ens en transmeten l’estima, cada generació hauríem de reinventar la roda. I amb això perdríem un temps extraordinari de la nostra vida, havent de tornar a passar pels camins que uns altres ja han caminat i cartografiat de manera precisa, abans que nosaltres. Necessitaríem uns anys, que no ens sobren, per a aprendre allò que qualsevol bon escriptor ens fa saber, ens ajuda a aprendre, simplement en un parell de dies de lectura apassionada.

Jo no sé si, com afirma el meu admirat Salman Rushdie, els llibres s’acaben –ell ha decidit de publicar la seua pròxima novel·la directament a Substack. Però diria, a partir de la meua experiència, que analògics o digitals, amb llom i tapa dura o fets solament de bits, els llibres, com els diaris, no deixaran mai de ser-ho. En tot cas els llibreters i les llibreries potser s’hauran d’adaptar encara més, com els periodistes ens hem adaptat i som capaços avui de fer diaris com aquest, que no hauríem sabut ni reconèixer ara fa trenta anys.

I d’una cosa sí que estic segur: que el factor que marcarà la diferència, en això com en totes les coses de la vida, és la passió. La passió que va tenir en els moments més difícils gent com Domingo Casañ i tants i tants admirables llibreters. Que és la mateixa passió que per sort reconec avui en tantes noves iniciatives editorials excel·lents com van apareixent, que ens ofereixen llibres meravellosos, i en tantes i tantes llibreries de proximitat i innovadores que aquests darrers anys s’obrin una mica pertot a les nostres ciutats. Estic segur que, amb el seu guiatge, anirem bé.

Aquest diumenge vaig viatjar a Maastricht, el primer viatge a l’estranger en un any i mig i la primera reunió presencial del Board de l’EJC en el mateix període de temps.

Tot ha estat estrany. Vaig volar a Amsterdam i d’allí en tren a Maastricht. Diumenge i dilluns. Dimarts vaig estar a Brussel·les i dimecres a primera hora de la vesprada vaig tornar. Dos avions i tres trens doncs -no hi ha tren directe de Maastricht a Brussel·les i has de fer el canvi a Lieja. Els avions han estat especialment rars. Des de l’inici de la pandèmia només havia volat a Menorca per assistir a l’Assemblea de Lectors però no és el mateix.

A Amsterdam les coses estranyes van continuar. D’entrada només baixar de l’avió t’oferien gratis tants tests de covid com tu vulguesses, els mateixos que ací paguem a les farmàcies. I després, en arribar a Maastricht, em va sorprendre molt comprovar que ningú, absolutament ningú, porta la mascareta. Ni dins ni fora. A Bèlgica, sí, però als Països Baixos no.

Reunir-me amb els col·legues a Maastricht i amb els amics que he retrobat després de mesos a Brussel·les ha estat una gran alegria. I fins i tot he trobat un forat per anar a Filigranes, la meua llibreria preferida en la ciutat. Però la normalitat encara està lluny…

La gent del Diari de Balears ha organitzat a Palma aquest dissabte una jornada, un dels actes de la qual ha estat celebrar un “Galeusca de Directors” però en viu i en directe. La proposta ha estat celebrada especialment per nosaltres tres, mai no havíem coincidit mai en persona abans. Martxelo i jo sí, però Maria, que es va incorporar a l’intercanvi de correus arran l’eixida de NósDiario només la coneixíem de telefonades i videoconferències.

Després de l’acte, al Museu des Baluard, hem anat a dinar junts i contents.

La casualitat ha volgut que aquesta setmana haja hagut de fer dues xerrades seguides sobre la geopolítica dels Països Catalans, ahir a Perpinyà i despús-ahir, en format virtual, a Sabadell. A Perpinyà l’acte era especialment cridaner perquè el feiem als cinemes Castillet, aquells tant famosos on a gent pujava a final del franquisme a veure films prohibits. M’ha fet, per això, una certa gràcia.

Ací teniu el vídeo de l’acte de Sabadell

El Parlament de Catalunya em va demanar si volia fer la glossa del lliurament de la Medalla d’Honor als represaliats catalans. Vaig acceptar amb molt de gust, tot i saber que havia de fer un discurs que segurament no cauria bé. Ací hi ha el vídeo i el text.

“Molt Honorable Presidenta del Parlament,

Molt Honorable president de la Generalitat,

Autoritats. Senyores i senyors.

L’any 1939, Albert Camus feia de periodista a Le Soir républicain, un diari d’Orà crític amb la repressió que s’abatia contra Algèria. El diari apareixia sovint censurat i Camus va respondre-hi publicant un manifest en favor de la llibertat. En aquell text el futur Premi Nobel gira el debat tot dient una cosa que té un gran sentit avui, en aquest acte: que quan en un país desapareix la llibertat, la qüestió és saber com cada persona pot restar lliure. I que, arribats en aquest punt, el problema ja no és de la col·lectivitat, sinó que concerneix sobretot l’individu i la seua responsabilitat, de manera íntima i intransferible. Som les persones concretes qui tenim la responsabilitat de mantenir-nos lliures. I aquest és, a parer meu, el sentit de la medalla que el Parlament de Catalunya atorga avui. Reconèixer gent que ha decidit de continuar essent lliure i que ha assumit la seua responsabilitat.

I no són pas pocs. D’ençà el 2017, prop de quatre mil conciutadans han estat víctimes d’una repressió que s’ha exercit també de manera retroactiva fins a l’organització de la consulta del Nou de Novembre o la política exterior de la Generalitat de tota la dècada.

Entre ells hi ha la gent que va defensar les urnes el Primer d’Octubre. 1.066 ferits en aquelles càrregues van ser identificats en un documentat estudi de Núria Pujol-Moix, professora emèrita de la Universitat Autònoma i investigadora de l’Hospital de Sant Pau.

El Primer d’Octubre és un dia fundacional i és per això que des d’aleshores tot es desplega a partir seu –la repressió també. Ningú que visqués el Primer d’Octubre no tornarà a ser com era el dia abans. Perquè com diu en un vers molt conegut, Goethe on la llum esclata amb més intensitat és precisament en la foscor més gran. Com més foscor caiga sobre nosaltres, més llum veurem poada del fons d’aquells dies.

Però tots sabem què va passar immediatament després. L’exili del president Puigdemont i una part de l’executiu i la presó del vice-president Junqueras i una altra part del govern, a més de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i de la presidenta del parlament, la Molt Honorable Carme Forcadell.

Els nou presoners polítics tancats durant gairebé quatre anys avui són a casa, gràcies a la tenacitat de la protesta popular i a la defensa que el Consell d’Europa ha fet dels nostres drets. I d’això no podem sinó alegrar-nos-en. Però no haurien hagut de passar ni una sola nit a la presó i la repressió s’hauria hagut d’aturar, tota, després del dictamen d’Estrasburg. Tanmateix, continua.

La setmana vinent l’actual conseller d’Empresa i Treball, el Molt Honorable president del parlament Roger Torrent, haurà d’acudir a declarar al Tribunal Superior de Justícia amb part de la seua mesa. I en l’actual govern la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el conseller d’Educació, Josep González-Cambray, també estan pendents de causes repressives. Igual com la consellera de Feminisme i Igualtat, Tània Verge, encara que ja només siga pendent d’un recurs.

La llista de servidors públics involucrats en aquesta causa general impressiona. Hi ha els tres darrers presidents de la Generalitat, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. Hi ha els dos darrers presidents del parlament, Roger Torrent i Carme Forcadell. Hi ha diputats. Hi ha consellers, hi ha batlles de mig país. Hi ha els membres de la Sindicatura Electoral. Hi ha càrrecs intermedis i funcionaris de tota mena. Molts, a més, amenaçats amb la ruïna pel Tribunal de Comptes espanyol; alguns amenaçats amb penes de presó.

Ara, tot i que aquesta és la més visible, la realitat és que la repressió no s’ha centrat en l’àmbit de la política institucional i prou.

Els CDR, per exemple, han estat en el punt de mira, obsessivament. Tamara Carrasco i Adrià Carrasco foren objecte de la primera gran acció policial en contra. I van ser membres de CDR els primers ciutadans catalans, a banda els dirigents polítics, d’ingressar a la presó arran de l’anomenada operació Judes. Germinal Tomàs, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Duch, Txevi Buïgas, Eduard Garzón, Ferran Jolis, David Budria i Clara Borrero foren detinguts en una ràtzia que hem vist que es revifa encara avui.

Fa pocs dies també vam veure com s’intentava de revifar la causa contra el Tsunami Democràtic, on ja hi ha més de tres-cents represaliats. I n’hi ha dos-cents més per les protestes post-sentència, entre els quals tres catalans deportats al Marroc, dels quals no sabem sinó els noms, Mohammed, Ayoub i Ashraf. I hi ha massa gent que també va passar en un moment o altre per la presó. En Charaf, en Robert i l’Ibrahim, de Girona; en Ionut d’Anglesola; l’Álvaro i en David, de Parets del Vallès; l’Andrea, de Sabadell; l’Amadeu, d’Artesa de Lleida; la Xènia, de Caldes de Montbui; en Joan, del Pont d’Armentera; en David, de Tarragona; la Paula i en Francesc de Barcelona; en Pau, de Llagostera; la Laura, del Serrallo; en Martí, de Térmens,..

Hi ha, en fi –i demane disculpes perquè no puc fer la llista exhaustiva– el cas de Joel Muñoz, a qui la fiscalia reclama divuit anys de presó; i tres activistes que tenen condemna de presó ja ferma i que en qualsevol moment poden ser els nostres nous presoners polítics: Francisco Garrobo, Adrián Sas i Marcel Vivet.

El tall de la Meridiana, les protestes d’Urquinaona o davant els Lledoners, les vagues generals i més mobilitzacions han fet que molts ciutadans fossen detinguts, empresonats, jutjats, amenaçats de maneres diverses. Fins i tot per haver escrit un text o haver opinat a les xarxes socials, com passa amb les pedagogues Mariona Reig o Rosa Vidiella o per haver parlat en classe del que va passar el dia del referèndum.

Molts són avui ací o són representats per algunes de les persones que replegaran aquesta Medalla d’Honor. Però alguns altres no hi són. No hi volen ser. I alguns han alçat la veu per denunciar allò que consideren que és un acte hipòcrita.

Quan em van demanar si volia fer la glossa d’aquesta medalla vaig pensar que era difícil, perquè és complicat de parlar de més de tres mil persones diferents que representen la pluralitat del país. Però per això mateix, que algunes no en vulguen saber res, d’aquest acte, a mi em sembla normal. Torne a Camus: cadascú ha de saber què fa ell.

I invoque Camus també per a dir que crec que jo tinc l’obligació, personal, avui i ací, de dir que la classe política ens heu decebut a molta gent. Heu deixat molta gent a l’estacada. Ens heu pegat amb una BRIMO que havia d’haver estat dissolta ja fa molt temps. Ens heu dut a judici i heu demanat, en nom de la Generalitat, anys de presó. Heu deixat que la sobirania d’aquest parlament fos trepitjada fins a l’extrem de ni publicar les declaracions que ha fet.

Ja ho sé que no és just parlar del conjunt dels polítics com si fósseu tot u. Tampoc no ho és parlar dels represaliats com si fossen tot u. Cadascun de nosaltres és una persona diferent, pensa diferent, actua diferent. Però la immensa majoria no representem ningú; en canvi vosaltres, els il·lustres diputats d’aquesta cambra i molt particularment els de la majoria, representeu tots aquells ciutadans que el Primer d’Octubre vam entendre que sí que es podia canviar la realitat. Representeu la gent que fa quatre anys que aguanta la violència. I representeu molta gent que no som capaços d’entendre l’espectacle que sovint protagonitzeu, tancats en els rogles partidistes.

La Medalla d’Honor que avui aquest parlament lliura als represaliats i als advocats és indubtablement merescuda. Per això jo no puc acabar aquesta glossa sense remarcar, i crec que ho puc fer en nom de molta gent, l’agraïment més profund a tots els represaliats, del primer al darrer, a tots i a cadascun. I l’agraïment profund també als advocats, juristes i organitzacions que heu defensat no només els ciutadans represaliats sinó a través d’ells la ciutadania tota.

No puc acabar tampoc sense tenir un record per les víctimes de les moltes altres repressions que hi ha avui a Catalunya, contra moviments socials de tota mena. I sense dir que estic convençut que aquesta causa general que ara suportem no s’acabarà fins el dia de la independència. Quan arribe, que arribarà, la victòria total i definitiva de la democràcia. Quan la por passe a ser un record. I el futur un full en blanc pensat per a poder canviar-ho tot, per a millorar, en definitiva, les vides de tots els catalans.

Moltes gràcies per la seua atenció.

Tristesa per segon any consecutiu. Ni alfàbegues ni coets per la maleïda covid. Amb les filles ens hem posat la camisa de majoral, l’única cosa permesa, i hem baixat a l’església amb els pares a fer-nos una fotografia. Tant de bo la fem, tots junts de nou, l’any vinent davant de casa, amb alfàbegues i confeti, amb música i camises, amb ganes de festa…

Normalment procure no fer xerrades durant l’agost. Per aquesta mandra que se t’enganxa sempre quan arriben les presumptes vacances, que enguany no ho són, però també perquè aparentment no hi ha gent per a fer aquestes coses. Tanmateix m’havia compromès a baixar a Ondara i així ho vaig fer divendres.

Va ser una vesprada i nit joioses. Pel viatge. Per la gent. Per tornar a La Marina. Per veure el que vaig veure i escoltar el que vaig escoltar. La xerrada era en un bar preciós del poble, el Cafè Sendra, on se solen fer actes i l’havien organitzat l’Associació Cultural l’Ocell i la Plataforma Esmorzars de la Terra, dues d’aquestes colles que aguanten el país en cada racó.

Esmorzars de la Terra té un bloc a VilaWeb i n’ha parlat de l’acte.

Hi ha morts que esperes durant anys. Però que quan arriben, malgrat saber de tant temps fa que estaven venint, les reps com un cop de puny sec a la boca de l’estomac. Com un cop que et deixa sense alè. Que et deixa atordit. Meli, el meu amic Emili Aguilella, ha faltat. Com sempre, fent les coses a la seua manera, sense que ningú no poguera domar-lo. Després de vint anys de patiment, tenia la síndrome de Guillain-Barré, Meli se n’ha anat quan no ho esperàvem. Quan teníem la guàrdia baixada, enmig d’aquesta epidèmia que ens ha allunyat tant els uns dels altres. I jo, simplement, no me’n sé avenir.

Meli és d’aquelles persones que en realitat no sé des de quan la conec. D’allò que diguem, des de sempre. La seua forma de ser, el seu caràcter, m’ha acompanyat durant dècades, gairebé durant totes les dècades de ma vida. A Apocalipsis, un grup de música que teníem a Bétera als anys setanta del segle passat, jo era un dels músics i ell el coreògraf del grup de ball, tots dos amb menys de vint anys. I Mari, la seua germana, era la veu més meravellosa. Mari, a qui m’unia una estima molt especial i única, es va matar en un accident de cotxe el 1992 i encara avui la tire en falta. Pagaria tot el que tinc per tornar a agafar una estona la guitarra i tocar al seu costat la cançó que ella volgués. Pagaria tot el que tinc perquè em cantara, perquè cantara. Com en aquell viatge inoblidable que vam fer al poble del seu avi on vàrem cantar, ella i jo, la missa major entre els somriures i les rialles, i les bromes pujades de to, de Meli, tots nosaltres encabits en una furgoneta que no recorde ni de qui era.

Meli era una persona molt especial. Una persona que tenia un do. Era graciós i divertit, impossible de seguir quan decidia fer riure a tots els qui estàvem al seu costat. Era elegant i curiós -en un viatge a Amèrica, el 1988, em va acompanyar a visitar l’aleshores nou i novedós USA Today i es va presentar vestit amb un abric sobre un xandall, una combinació que no sé com s’ho feia però que la gent que hi havia en la reunió va apreciar. La seua creativitat, la seua capacitat artística, simplement no tenia límits i valia tant per a dissenyar la revista que feiem a Bétera, Celobert, com per a idear paisatges. En la millor tradició de la humanitat, poques coses li resultaven indiferents: igual pintava un quadre, ma germana en te un de seu a casa, que transformava la vella casa de les Palmeres en un pub que anys després, ara, és la seu de l’Ateneu. Encara avui, sempre que seiem a la fresca al patí de l’Ateneu, estem de fet immersos en una de les seues grans creacions, en una petita obra mestra. Ell va posar balcons i finestres falsos per a fer que aquell pati interior semblara una plaça, una plaça que, segurament, estaria bé que ara duguera el seu nom.

Quan Sari ens va anunciar la seua mort, després de parlar amb la colla del poble, vaig parlar amb Josep Morell. Morell i Sefa, amb Meli, ens van acompanyar a l’Assumpció i a mi en aquell viatge del 1988 a Washington i Nova York i no se si s’han tornat a veure mai. Però s’havien fet, l’un i l’altre, inoblidables. Amb el Morell vam recordar algunes de les anècdotes més sucoses i vam riure de valent recordant la nostra espectacular entrada a Freehold, el poble de Bruce Springsteen, precedits per la policia amb les sirenes enceses, els palmitos que es va emportar per a vendre, per a intentar vendre de fet, pel centre de Nova York, com ells dos van haver de seure sobre la maleta de Sefa per aconseguir tancar-la o l’excitació febril de Meli quan vam arribar al nostre hotel la primera nit: es va tancar en l’habitació, tremolant, tot dient que allò era fortíssim, com si hagués tallat la pantalla del cinema i estigués dins la pel·lícula. I es va passar la nit mirant des de la finestra els llums de neó d’un bar que n’hi havia just enfront de l’hotel.

He estat fa una estona repassant una vella cinta de vídeo d’aquell viatge i crec que no sabré trobar les paraules justes per a descriure el que sent. Els veig, a ell i a l’Assumpció, que tantes i tantes coses compartien, mirant des de Central Park el Metropolitan, amb aquells ulls que es volien menjar el món, i em costa sostenir la mirada en la pantalla. Després de tants anys de malaltia, d’acostumar-me a veure’l en cadira de rodes, alimentant-se artificialment, desfigurat, aquesta seua imatge pletòrica, tant guapo, m’ha desarborat. Aquestes malalties tan dures i excepcionals són tan cruels que et roben fins i tot les cares de la gent. M’ha impressionat perquè no sé quants anys devia fer ja que no havia vist a Meli així, en la plenitud del que va arribar a ser, una persona tan especial, tan contenta de la seua vida.

Només Xelo, la seua dona, el seu fill i alguns amics exemplars, com Pastor i Paqui, saben al detall el que ha estat això per on han hagut de passar. La distància geogràfica de sobte va ser un obstacle. A Meli li encantava venir a Barcelona i va haver de deixar de fer-ho. I jo vaig passar durant un temps a ser una espècie d’auxiliar informàtic seu, que anava a arreglar els seus despropòsits i que cada vegada menys aconseguia un instant de connexió, de complicitat entre els dos. Quan ja la malaltia havia avançat tant que l’expressió oral li era difícil vam trobar que amb un ordinador, fent alguns arreglets, podia comunicar-se i fins i tot tenir estones d’una certa independència. Però ell ho trencava tot! Jo no sé què feia però sé que els embolics més grans que he vist a ningú fer mai amb un software de Mac els feia ell. Uns embolics incomprensibles que jo intentava resoldre quan l’ordinador ja no anava o es començava a queixar, allà a sa casa, en una casa que van haver de refer per adaptar-se a aquella vida. Recorde que li deia que Apple l’hauria de contractar per a posar a prova el seu sistema operatiu perquè si hi havia alguna cosa que es poguera trencar ell trobaria la manera de fer-ho. I aleshores Meli reia, reia amb aquella rialla apagada, gairebé sense sonoritat, que la malaltia li va deixar. Però també li brillaven els ulls sota les ulleres sempre tortes i fora de lloc, d’alguna forma com els havia vist brillar sempre. Com li brillaven quan seia a ca la tia Anna a veure passar les alfàbegues. Com li brillaven quan Pastor va encendre una femelleta falcant-la amb el peu el dia que ell i Assumpció celebraven els cinquanta anys a la Caseta. Com li brillaven quan descobria alguna cosa bonica a Internet i escrivia pàgines i pàgines d’un text per a fer-m’ho saber…

I després jo me n’anava cap a casa sempre embolicat en un mar de contradiccions, pujant l’era. Content per haver pogut fer alguna cosa, poqueta i minúscula però per a mi sempre emocionant. I aclaparat i trist, enrabiat moltes vegades, per la injustícia de veure un amic i la seua família patir d’aquesta manera durant tants i tants anys. Pensant més d’una vegada si valia la pena viure així i què estaria passant pel seu cap, per aquell racó profund de la seua ment tan brillant, allà on ja no era possible arribar.

Ahir vam celebrar la primera de les Assemblees de Lectors de VilaWeb corresponents al 2021. Ha estat un retorn. La primera de les assemblees del 2020 estava prevista per al dia en que es va proclamar, que Sánchez va proclamar, l’estat d’emergència. I ja no es va poder fer. L’any abans n’havíem fet 21, en diverses ciutats i poblacions i aquest moviment va quedat tallar. Al 2020 vam fer algunes xerrades que presentàvem com a mini-assemblees de lectors, en format videoconferència. Però calia tornar al carrer i a la gent.

Enguany no en farem 21. No està el país per a tant de moviment, com s’ha comprovat en l’assistència a aquesta primera, menor del que era habitual. La gent segueix tenint por a tancar-se en un recinte en companyia d’altra gent, cosa que comprenc a la perfecció. En farem quatre, en qualsevol cas, a Barcelona, Ciutadella de Menorca, València i Perpinyà.

En el vídeo hi ha la meua intervenció, que ha estat un repàs a aquest any i mig tan complicat i difícil que hem viscut tots plegats.

Participe a Vilafranca en una de les sessions del Debat Constituent que impulsa Lluís Llach. Ho faig en companyia d’Albano Dante Fachin i més d’un centenar de persones que omplen les cadires disponibles a la sala. Aquesta setmana he anat també a Sant Cugat i Manresa i la tònica és la mateixa a tot arreu. Ple. La gent no s’ha mogut del lloc. Els partits i el govern sí però la gent no,

La dinàmica del Debat Constituent és francament interessant i està perfectament engreixada. He gaudit discutint sobre la forma d’estat, les llengües i els drets dels nouvinguts, que són els tres temes que m’han tocat. Recuperar aquest format, diguem-ne, d’abans del 2017 seria molt important. Parlar de nosaltres i del que volem nosaltres, no del que volen ells que parlem. He eixit impressionat.