I finalment arriba el dia del primer acte públic, de nou
Durant la pandèmia els actes públics han quedat reduïts al mínim. Per decisió col·lectiva però també, fins a un cert punt, personal. La veritat és que quan m’han demanat de participar en algun acte presencial he preferit dir que no, per precaució. Tot i sabent que un dia arribaria el primer perquè no vas a estar dient que no a tot. I el primer va arribar ahir a Sants. Perquè vaig participar en la trobada que cada dilluns té lloc en aquest barri barceloní per a recordar els presos i exiliats.
Vaig fer un parlament curt i poc afortunat, segurament per la manca de pràctica de tants mesos. Però va semblar que als assistents no els importava gaire. Jo en canvi vaig quedar completament xocat de veure l’organització. Perquè tanquen un tros de carrer on hi ha pintats en terra els llocs exactes on calcul·le que un centenar de persones s’han de posar, per a guardar així la distància. Tots amb mascaretes i entrant i eixint en un ordre perfectament sincronitzat. La veritat és que vaig quedar més que impressionant per aquesta mostra de solidaritat que supera fins i tot els condicionants de la pandèmia. Per la persistència.