Club 7 Cinema

Coneguda ja la selecció de la Quinzena dels Cineastes de 2023, és hora d’entrar més a fons amb les pel·lícules que hi han triat. En aquest apunt, em centro en els llargmetratges.

Julien Rejl, el nou delegat general de la Quinzena, en la seva editorial amb què presenta l’edició d’enguany, ha escrit, entre altres coses: Un principi únic ens ha guiat en l’elaboració de la nostra tria: la recerca de singularitats en termes d’escriptura cinematogràfica. Parlar de singularitat ens porta novament a considerar les obres enllà de qualsevol categoria i gènere. D’entrada, no és qüestió d’arraconar-se en la distinció reductiva entre ficció i documental, sinó acollir-se a formes híbrides. A més a més, promoure la singularitat d’una obra vol dir rebutjar tota mena de quotes, es tracti de nacionalitats, de sexe, de gènere. Per definició, l’acte de creació és un gest lliure que transcendeix totes aquestes característiques i aquests determinismes. Ens limitat a considerar les obres en tant que obres i no pas pel que representen (..). De manera general, remarquem que tornen amb força l’Àsia i els Estats Units. Tenim també bones propostes africanes. El registre del conte i del meravellós torna sovint com a motor narratiu. El malestar entre els sexes és un dels grans temes de la producció contemporània: masculinitats en crisi, emancipacions femenines, declivi del patriarcat… Notem també un retorn del religiós en els temes que es toquen. No hem mirat de buscar específicament ‘films de gènere’, però la Quinzena 2023 conté fantàstic, aventura, comèdia, policíac, ‘road-movie’, història iniciàtica, cinema queer, etc. (..).

La 55a edició de la Quinzena dels Cineastes tindrà lloc del 17 al 26 de maig de 2023.

Llargmetratges de la Quinzena dels Cineastes – Canes 2023.

En aquest apunt el nom dels cineastes i els títols dels films en aquesta llista enllacen amb les respectives pàgines del web de la Quinzena.

De Joanna ARNOW, “The feeling that the time for doing something has passed“. Durada: 1h27. Producció Estats Units (Sean Baker i altres). Amb Scott Cohen, Babak Tafti , Joanna Arnow. Guió: Joanna Arnow. Una mirada fragmentada i experiencial de la vida d’una dona a mesura que passa el temps en la seva relació BDSM casual a llarg termini, la seva feina corporativa de baix nivell i la seva família jueva buscabregues. Comentari de la Quinzena: Alhora intèrpret principal, guionista, editora i directora d’aquesta autoficció produïda sense res, Joanna Arnow s’exposa a llegar a un personatge que té pocs equivalents a la pantalla: una dona múrria i exaltada, gèlida i amorosa, desil·lusionada i preparada per a tot. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Joana Arnow (Nova York, EUA, 1986). Actriu, directora de fotografia i cineasta, bregada en l”underground’, va guanyar el Premi del Jurat a Berlín 2015 amb el curt “Bad at Dancing“. | RESSONS.

De Kanu BEHL, “Agra”. Durada: 2h12. Producció Índia. Amb Mohit Agarwal, Priyanka Bose, Vibha Chhibber. Guió: Kanu Behl i Atika Chohan. Nota sinòptica: Exploració de la dinàmica sexual dins d’una família i les fractures distòpiques profundes creades en una Índia moderna que es redueix ràpidament als espais en què estan encasellats. Sinopsi: En Guru està bojament enamorat de la Mala. S’hi vol casar, construir una nova habitació i viure amb ella a la terrassa. La casa és estranya. La mare d’en Guru viu a la planta baixa amb ell i el seu pare viu al pis superior amb la tieta, la seva amant. Mentre tothom intenta dissuadir en Guru i posar-li traves amb l’habitació, en Guru se’n va a una odissea sexual, intentant satisfer el desig i trobar una veritable intimitat. Atrapat entre la seva família, el món que l’envolta i la seva pròpia “ment”, en Guru comença a ‘desfer-se’ lentament, trobant-se en una “estranya” història d’amor que neix amb una dona a l’atzar: la propietària d’un cibercafè més gran, afectada per la poliomielitis. Nota: la pel·lícula intenta entendre la sexualitat i l’espai físic. I com precisament la manca d’espai, en un país de més de mil milions, afecta la manera de viure la vida. Piulada de la Quinzena: Una pel·lícula-monstre sobre la sexualitat reprimida dins la societat patriarcal índia. És una pel·lícula còmica i aterridora, plena d’humor i ràbia. I comentari de la Quinzena: també és la història d’una conquesta de l’espai: o com l’emancipació d’un jove passa per l’accés a la propietat. Enllaç: IMDB. Kanu Behl (Kapurthala, Panjab, l’Índia, 13.06.1980). Guionista i director (també actor i productor), va debutar amb “Titli” (2014), presentada a Un Certain Regard -el fill més jove d’una família que roben cotxes vol fugir del negoci familiar-.| DF: Les Films de l’Atalante* | RESSONS.

De Faouzi BENSAÏDI, “Déserts”. Durada: 2h04. Producció Marroc, França, Alemanya, Bèlgica. Amb Fehd Benchemsi (Mehdi), Abdelhadi Taleb (Hamid), Rabii Benjhaile (l’evasor). Guió: Faouzi Bensaïdi. En Mehdi i en Hamid són amics des de fa molt de temps i treballen per a una agència de cobrament. Travessen els pobles del sud del Marroc amb el seu cotxe vell i comparteixen habitacions dobles en hotels en mal estat. Tenen exactament la mateixa mida i porten els mateixos vestits i corbates, així com les mateixes sabates. Els paguen una misèria i miren de fer-se els durs per arreplegar algun calé. Un dia, en una benzinera plantada enmig del desert, una moto aparca davant seu. Un home està emmanillat al portaequipatges, amenaçant. És l’evasor. Aquesta trobada marca l’inici d’un viatge imprevist i místic. Piulada de la Quinzena: Tragicomèdia burlesca sobre dos individus que recorren el desert per recuperar la devolució dels préstecs contrets per una població afectada per la pobresa. Una faula d’estil occidental que mostra un Marroc poc representat. Comentari de la Quinzena: Combinant comèdia i road movie, la pel·lícula fa un gir de western i fins i tot de recerca iniciàtica quan els dos mercenaris desil·lusionats, ells mateixos sota pressió, topen amb un bandit de carretera. Enllaç: IMDB. Faouzi Bensaïdi (Meknes, Marroc, 14.03.1967). Actor i director, va guanyar el premi Le Premier Regard a Un Certain Regard, amb “Mille Mois” (2003). Va presentar a la Mostra de Venècia “WWW: What a Wonderful World” (2006) i “Death for Sale” (2012) a la Berlinale -premi Art i Assaig-. | VI: Urban Sales*. | RESSONS.

De Pierre CRETON, “Un prince” / “A Prince”. Durada: 1h22. Producció França. Amb Manon Schaap, Pierre Barray, Vincent Barré, Antoine Pirotte, Pierre Creton. Guió: Pierre Creton. La història de l’adolescent Pierre-Joseph que s’incorpora a un centre de formació per convertir-se en jardiner. Allà coneix la Françoise Brown, la directora; l’Alberto, el seu professor de botànica i l’Adrien el seu patró, que són factors determinants en el seu aprenentatge i en el descobriment de la seva sexualitat.40 anys després apareix en Kutta, fill adoptiu de la Françoise Brown de qui sempre ha sentit parlar. Però en Kutta, que s’ha convertit en el propietari de l’estrany castell d’Antiville, sembla que busca alguna altra cosa que no pas un simple jardiner. Comentari de la Quinzena: Una educació sentimental en forma d’herbari: diverses veus en off es tornen per acompanyar el viatge d’un jove que ha vingut a estudiar a una escola de jardiners. Els personatges mai parlaran per si mateixos, però no estan tancats com papallones de col·leccionisme: estan plens de desitjos. Caçadors, planteristes, apicultors… El camp torna a ser una zona altament erògena, botànica i sexualitat floreixen juntes en la nova pel·lícula d’un gran cineasta camperol francès. Enllaç: IMDB. Pierre Creton (Seine-Maritime, França, 1966). Artista, director, guionista, muntador, director de fotografia. Va estudiar a l’Escola de les Belles Arts de Le Havre; però a partir de 1991, enllestits els estudis, va esdevenir obrer agrícola, amb feines com apicultor o pastor de vaques, que el van dur a fer pel·lícules sobre el vincle amo/esclau o sobre les relacions que establim amb els animals. Autor d’una vintena de films, viu a Normandia, al País de Caux, que filma molt sovint. | DF: JHR Films. | RESSONS. | Premi SACD d’entre els films de la Quinzena.

De Manoel DE OLIVEIRA, “La Vall Abraham” / “Val Abraao” / “Val Abraham” / “Abraham’s Valley”. Fa 30 anys es va presentar a la Quinzena dels Realitzadors aquesta pel·lícula (inspirada en ‘Madame Bovary’, de Gustave Flaubert; en el que fou un gran esdeveniment “cannoise”. Per a commemorar-ho, li han dedicat el cartell de la manifestació d’enguany i n’han programat la pel·lícula, en sessió especial. Enllaç: IMDB. Manoel de Oliveira (Oporto, Portugal, 11.12.1908 – 02.04.2015). | VI: Luxbox | NO RESSONS.

De Zihan GENG, “A song sung blue” / “Xiao Bai Chuan”. Durada: 1h32. Producció Xina. Amb Zhou Meijun,  Kay Huang,  Liang Long, Liang Jing. Guió: Zihan Geng i Yining Liu. Nota sinòptica: Drama sobre una adolescent anomenada Liu Xian que connecta amb algú durant un estiu inquiet. Sinopsi: Harbin, al nord-est de la Xina: la Liu Xian, de 15 anys, ha de tornar a viure amb el seu pare mentre la seva mare fa de metgessa a l’Àfrica. Ella l’estima tan poc com l’ha vist. Ell té ​​un petit estudi fotogràfic l’atmosfera kitsch i glamurosa del qual exaspera la solitària Xian, amb la seva cara severa. En canvi, la fascina la jove del seu pare, una jove d’origen coreà lliure, fanfarrona, no exempta de malenconia. Comentari de la Quinzena: Aquesta crònica d’un estiu ‘blau’ marca el final de la infantesa, però també el desglaç d’una adolescent, l’intèrpret de la qual és tan subtil com la posada en escena. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Zihan Geng (Pequín, la Xina, 1996). Graduada a l’Acadèmia central d’art dramàtic. Autora de curts, debuta ara en el llarg. | VI: Totem Films.| RESSONS.

De Michel GONDRY, “Le Livre des solutions” / “The Book of Solutions”. Durada: 1h42. Producció: França. Amb Pierre Niney, Blanche Gardin, Camille Rutherford, Frankie Wallach. Guió de Michel Gondry. Nota sinòptica: Segueix un home, un director, que intenta vèncer els seus dimonis, que li estan oprimint la creativitat. Sinopsi: En Marc, cineasta bipolar i paranoic, fuig dels productors, amb tot l’equip, a un petit poble de les Cevenes per acabar la  pel·lícula a ca la seva tia Denise. Un cop és en aquell indret, la creativitat se li desferma en un milió d’idees que el submergeixen en un caos curiós. En Marc aleshores es posa a escriure el ‘Llibre de les solucions’, una guia de consells pràctics que bé podria ser la solució a tots els seus problemes… Comentari de la distribuïdora francesa: una comèdia tendra i estrafolària. Piulada de la Quinzena: M.Gondry torna amb una comèdia íntima i molt honesta sobre el procés creatiu. Narra les extravagants desventures d’un cineasta maníaco-depressiu sobreexcitat que transforma la casa de la seva tia en un estudi de cinema. Comentari de la Quinzena: Vuit anys després de la seva darrera pel·lícula, Michel Gondry torna amb un alter ego amb turments burlescs.  Enllaç: IMDB. Michel Gondry (Versalles, Seine-et-Oise, França, 08.05.1963). Director de vídeos musicals (per a artistes com Björk, The White Stripes, The Chemical Brothers, Kylie Minogue, Paul McCartney, Radiohead…), d’anuncis televisius (Levi’s, Nespresso…) i de cinema, va debutar el 2001 amb “Human Nature” (a Canes, Fora de Competició) amb guió de Charlie Kaufman i protagonitzada per Tim Robbins, Patricia Arquette i Rhys Ifans (un burlesc filosòfic que segueix els alts i baixos d’una científica obsessiva, una naturalista i l’home salvatge que descobreixen).Va guanyar l’Oscar al Millor Guió (conjuntament amb Charlie Kaufman i Pierre Bismuth) per “Etrenal Sunshine of the Spotless Mind” / “Olvidate de mi”, film excèntric que es mou entre el drama i la comèdia romàntica, amb elements de ciència-ficció i surrealisme, per a explorar la naturalesa de la memòria i l’amor. El 2006 presenta a Berlín fora de competició (ja sense Charlie Kaufman, i se’n nota molt l’absència) la fantasiosa”The Science of Sleep“, premi del Públic a Sitges, amb Gael García Bernal, Charlotte Gainsbourg i Miou-Miou, conte surrealista sobre un home fascinat pels seus somnis i la seva imaginació. El 2008 torna fora de competició a Berlín amb l’estrafolària “Be Kind Rewind“, amb Jack Black, en què dos dependents d’un videoclub esborren sense voler el metratge de totes les cintes  i, per tal de mantenir el negoci en marxa, tornen a rodar totes les pel·lícules de la botiga amb la seva pròpia càmera, amb un pressupost de zero dòlars. I el mateix any, a Un Certain Regard, signa l’episodi “Interior design” del film col·lectiu “Tokyo“, en què un futur cineasta i la seva dona no encaixen bé a la ciutat, fins que la noia, massa sola, pateix una transformació estranya. El 2009, presenta en Sessió Especial a Canes “L’Épine dans le coeur“, documental en què explora la realitat de la seva família, a partir del testimoni de la seva tia, mestra a les Cevenes. Un cert declivi a la seva carrera es va fent cada cop més ostensiu, malgrat que el 2012 li seleccionen a la Qionzena “The We and the I“, que segueix el trajecte d’un bus escolar d’un institut del Bronx, el dia que comencen les vacances, i el 2013 obté presència als César amb l’adaptació de Boris Vian a “L’Écume des jours“. La cosa acaba amb la cinta d’aventures adolescents “Microbe & Gasoline” (2015), a la que ha seguit un període de 8 anys sense dirigir cap pel·lícula.| DE: BTeam*. | DF: The Jokers. | RESSONS.

De HONG Sang-soo, “In Our Day” / “Woo-Ri-Ui-Ha-Ru”. Durada: 1h24. Producció Corea del Sud. Amb Ki Joobong, Kim Min-hee, Song Sunmi, Park Miso, Ha Seongguk, Kim Seungyun. Una dona d’uns 40 anys (actriu) viu temporalment a casa d’un amic, que està criant un gat. Una altra persona, un home d’uns 70 anys que viu sol (vell poeta), ha vist com el gat se li moria de vell. Avui cadascun d’ells ha tingut una visita: una dona (actriu debutant) d’uns 20 anys per a la dona i un home d’uns 30 (admirador del poeta), per a l’ancià. Tots dos visitants han vingut amb preguntes serioses per fer. La dona els ha contestat breument tot posant-se dreta, mentre que el vell ha acabat donant respostes més llargues en una conversa prolongada. Tots dos han dinat ramyun davant dels seus convidats i, per casualitat, tots dos han afegit pasta de pebrot picant al seu ramyun. No és gaire habitual afegir pasta de pebrot picant al ramyun…Comentari de la Quinzena: Alternativament, dues converses a Seül (..) Les dues estrelles esquiven les preguntes existencials del seu interlocutor, entre menjar, alcohol, guitarra o migdiada, però també jocs amb un gat i un joc de chifoumi. La primera pensa deixar la feina, el segon lluita per abandonar l’alcohol i el tabac. A “Our Day”, com un haiku, ens convida a mirar allò que importa íntimament, allò que fa la sal, cada dia, de la nostra vida. Nota: film de cloenda de la Quinzena. Enllaç: IMDB.  Hong Sang-soo (Seül, Corea del Sud, 25.10.1960). Va estudiar a la Chung-Ang Universitat de Seül, al California College of Arts and Crafts i a l’Art Institute of Chicago. Des de  1996, ha escrit i dirigit més de 29 llargmetratges i diversos curts. És habitual a tots els grans festivals. | RESSONS.

De Cédric KAHN, “Le procès Goldman” / “The Goldman Case”. Durada: 1h56. Producció França. Amb Arieh Worthalter, Jeremy Lewin, Arthur Harari, Christian Mazzuchini, Stéphan Guerin-Tillié. Guió: Cédric Kahn i Nathalie Herztberg. El novembre de 1975 comença el segon judici de Pierre Goldman, militant d’extrema esquerra condemnat en primera instància a reclusió criminal perpètua per quatre atracaments a mà armada, un dels quals va comportar la mort de dues farmacèutiques. Ell clama la seva innocència en aquest darrer cas i en poques setmanes esdevé la icona de l’esquerra intel·lectual. Georges Kiejman, jove advocat, en porta la defensa. Però aviat les seves relacions es tensen. En Goldman, incomprensible i provocador, s’arrisca a la pena capital i converteix en incert el desenllaç del judici. Piulada de la Quinzena: És el retrat psicopatològic d’un militant revolucionari, però també el retrat d’una societat corcada pel racisme.Comentari de la Quinzena: Desesperat sense fe ni llei o cap dur perseguit per un estat policial i racista? El segon judici de Pierre Goldman va dividir França (..) En optar per reproduir aquest cas judicial, Cédric Kahn encaixa amb força tranquil·la en el delicat gènere de la pel·lícula de judici. També descobreix una caixa negra de passions, convulsions i escissions franceses, molt més enllà dels anys setanta. Nota: Film d’inauguració de la Quinzena. Enllaç: IMDB. Cédric Kahn (Fontenay-aux-Roses, Hauts-de-Seine, França, 17.06.1996). Actor, guionista, director. Va començar com una esperança del cinema francès, però al cap dels anys se’n van esvair els bons auguris. La seva òpera prima, “Bar des rails” (1991) va ser seleccionada a la Setmana de la Crítica de Venècia i tracta d’un adolescent que viu amb la seva mare, modista, i s‘enamora d’una de les seves clientes, per bé que no s’entenen com a amants. El 1994, amb “Trop de bonheur“, participa a la Quinzena dels Realitzadors i guanya el prestigiós premi Jean Vigo, tornant a tenir adolescents com a protagonistes, en aquest cas d’una història de vagareig, descoberta… Tot seguit i gairebé inevitablement signa un episodi de la sèrie col·lectiva “Tous les garçons et les filles de leur âge...” que amb el títol ja ho diu tot. Després de realitzar un telefilm, va dirigir “L’ennui” (1998), amb què guanyà el premi Louis-Delluc i que ja no gira al voltant de joves, sinó d’un home en plena crisi d’edat que comença una aventura amorosa amb una dona que podria estar embolicada amb un crim (la qüestió criminal, doncs, apareix al seu cinema). El 2001 entra en competició al Festival de Canes amb la decebedora “Roberto Succo“, recreació de la història d’un assassí en sèrie italià que va cometre diversos assassinats i altres crims violents, sobretot a Itàlia i França durant la dècada de 1980. I la seva aura com a cineasta s’apagà força, a desgrat que n’ha seguit bastint una carrera, que en aquesta etapa començà amb “Feux rouges” (2004), drama criminal (protagonitzat per Jean-Pierre Darroussin i Carole Bouquet) presentat a concurs de la Berlinale i nominat com a Millor Film de Parla No Anglesa als Independent Spirit Awards. Després d’un parell de films insignificants dirigeix el drama (amb l’empresonament d’un personatge per tràfic de drogues) “Une vie meilleure” (2011), que concursa en diversos festivals internacionals. I tres anys més tard es refà amb “Vie sauvage“, que, protagonitzada per Mathieu Kassovitz, va guanyar el Premi Especial del Jurat a Sant Sebastià i va ser nominada als Lumiere, tractant d’uns pares que havien pujat els fills a la Natura però la dona se’n cansa i aleshores ell fuig amb aquests fills durant 11 anys. El 2018 va presentar a la Berlinale “La prière“, que valgué al seu actor Anthony Bajon el premi de Millor Interpretació Masculina, pel seu rol d’un drogoaddicte que, per a acabar amb el seu mal hàbit, s’uneix a una comunitat d’antics addictes que viuen aïllats a la muntanya i utilitzen l’oració com a forma de curar-se. Un treball actoral també reconegut amb nominacions als César i als Lumiere, mentre Cédric Khan aconseguia que el nominessin com a director al Louis-Delluc. I el 2019 va fer una incursió en la comèdia dramàtica familiar, amb Catherine Deneuve, Emmanuelle Bercot i Vincent Macaigne, a “Fête de famille“.| VI: Charades. | DF: Ad Vitam.| EF: 27.09.2023. | RESSONS.

De Zarrar KAHN, “In flames”. Durada: 1h38. Producció Canadà, Pakistan. Amb Ramesha Nawal, Bakhtawar Mazhar, Omar Javaid, Mohammad Ali Hashmi, Adnan Shah Tipu, Jibraan Khan. Guió: Zarrar Kahn. Després de la mort del patriarca de la família, la precària existència d’una mare i una filla queda sacsejada per figures del seu passat, tant reals com imaginàries. Han de donar-se suport l’una amb l’altra si volen sobreviure a les forces malèvoles que amenacen d’engolir-les. Nota: film de terror. Piulada de la Quinzena: Ens immergeix en els horrors d’una societat patriarcal opressiva que provoca al·lucinacions i paranoies en una dona jove. La possibilitat d’una història d’amor es converteix en una pel·lícula de terror.Comentari de la Quinzena: Tot i que el seu argument podria ser psicològic i social, “In Flames” adquireix matisos fantàstics i horrorífics. La seva morbositat barroca no és una simple al·legoria, sinó una explicitació: sí, la condició de les dones pakistaneses, perseguides per un imperi de la foscor, és una pel·lícula de terror. Enllaç: IMDB.  Nota: òpera prima. Zarrar Kahn (Canadà-Pakistan). Guionista, director, productor, és un figura del sistema actual dels laboratoris dels festivals i demés institucions cinematogràfiques: alumne de  TIFF Talent Lab, Locarno Filmmakers Academy, Open Doors Locarno, Asian Film Academy i Director’s Lab program al Canadian Film Centre. Els seus curts s’han projectat (i n’ha rebut premis) en més de 70 festivals arreu del món, incloent-hi TIFF, Locarno, i BFI London. El projecte de la seva òpera prima ha guanyat el Motion Picture Association, Asia-Pacific First Prize award at Asian Film Academy 2019, ha estat seleccionat per Berlinale Talent Project Market 2020 i ha participat al programa Frontieres Buyers Showcase de Canes 2022, i compta amb el suport de Locarno Open Doors Screenwriting Fellowship, CFC/Netflix Calling Card Accelerator Grant, Telefilm’s 2020 Talent to Watch program & Canada Arts Council. | DF: The Jokers. | RESSONS.

De Bertrand MANDICO, “Conann” / “She is Conann”. Durada: 1h45. Producció França, Luxemburg, Bèlgica. Amb Elina Löwensohn, Christa Theret, Julia Riedler, Claire Duburcq, Sandra Parfait, Agata Buzek, Nathalie Richard, Françoise Brion, Audrey Bonnet, Christophe Bier . Guió: Bertrand Mandico. Nota sinòptica: La vida de Conann en diferents etapes es mostra amb una estètica i un ritme diferents des de l’era sumèria fins al futur proper. Sinopsi: Recorrent els abismes, el gos de l’infern Rainer explica les sis vides de Conann, perpètuament morta pel seu propi futur, a través de les èpoques, els mites i els temps. Des de la infantesa, esclava de Sanja i de la horda bàrbara, fins a la seva ascensió als cims de la crueltat a les portes del nostre món. Comentari de la Quinzena: Guardià de l’inframón, el cèrber encara té la cara de gos, però és bípede i es diu Rainer, té els pits i la veu de dona, una jaqueta de cuir amb claus i una càmera de paparazzi sempre a punt per llançar els seus flaixos. Des del més enllà, ens parla de les successives reencarnacions de Conann el bàrbar, una amazona assedegada de sang des de l’alba dels temps. Méliès queer d’allò visceral i instintiu, Bertrand Mandico porta la seva llanterna màgica a una prehistòria fantasiosa, però també a noves botigues d’horrors, tant en color com en blanc i negre. Piulada de la Quinzena: La nova pel·lícula queer i salvatge de Bertrand Mandico celebra el cinema de la imaginació i la pulsió. Posa la seva artesania i la seva cinefília al servei d’una història de pacte faustià que es desenvolupa a través dels segles. El periodista Thomas Gastaldi, a ‘Wask’, n’escriu: Al final de l’etapa de Philippe Quesne (..) al capdavant del Théâtre des Amandiers-Nanterres, el director ha proposat a Bertrand Mandico que s’impliqués en el teatre abans de tancar-lo per obres per tal de dur-hi endavant una experiència completament híbrida. Mandico s’hi instal·la tot seguit amb la intenció de ‘rodar-hi’ no menys de quatre formats diferents, tots al voltant del relat de Robert E. Howard ‘Conan el bàrbar’ però en femení i ‘treballar-hi sobre la iconografia de la barbàrie i dels inferns’. Al programa, “Rainer, chien des enfers” (curtmetratge), “Nuits barbares” en realitat virtual VR, “La Déviante” a escena per a una representació teatral, i finalment el llargmetratge que ara ens ocupa.  Enllaç: IMDB. Bertrand Mandico (Tolosa, Occitània, França, març de 1977). Director de cinema experimental bregat a base curtmetratges, migmetratges, assajos experimentals i dos llargmetratges -“Les garçons sauvages” (2017) i “After Blue” (2021)-. Mandico experimenta a les seves pel·lícules amb el matrimoni de gèneres. Desenvolupa una escriptura i un estil oníric únic, un aliatge narratiu formal i no naturalista. Premiat i seleccionat en molts festivals. | DF: UFO Distribution. | NO RESSONS.

D’Elena MARTÍN GIMENO, “Creatura”. Durada: 1h52. Producció Catalunya-Espanya. Amb Elena Martin, Oriol Pla, Àlex Brendemühl, Clara Segura, Clàudia Dalmau, Mila Borràs, Marc Cartanyà, Carla Linares i Teresa Vallicrosa. Guió: Clara Roquet i Elena Martín. La Mila i la seva parella se’n van a viure junts a un poble de la Costa Brava i, després d’una primera discussió, ella comença a adonar-se que la pèrdua del desig li ve d’un lloc pregon però ben seu. Sola a la seva casa familiar d’estiueig, la Mila reviu algunes experiències de la seva infantesa i adolescència, records que l’ajudaran a comprendre l’origen del seu bloqueig per així ser capaç de reconciliar-se amb el propi cos i tenir una relació més honesta amb qui més s’estima. Nota: Aquest drama gira doncs sobre la repressió sexual i el rebuig quan la protagonista, després de la ruptura, repassa el seu despertar al desig i la seducció ja des de la infantesa. Comentari de la cineasta: És el meu segon llargmetratge i neix de la necessitat de seguir explorant l’univers de la identitat femenina, que és un univers molt interessant ja que encara va molt lligat a la repressió i el tabú. En aquest cas, em centro en la relació que les dones tenim amb la nostra sexualitat i conseqüències de la repressió sexual normalitzada. En el viatge de “Creatura”, he decidit endinsar-me en un món ple de tabús com és la sexualitat infantil femenina, origen d’aquesta repressió inconscient. Vull entre, mitjançant aquesta història, la relació de les dones amb la culpa, el fàstic i la vergonya. Aquestes emocions van molt lligades a la repressió i a l’abús. El meu interès rau sobretot en la repressió, però hi ha un vincle indiscutible amb l’amenaça de l’abús en la nostra estructura social. Vull analitzar i trencar el vincle entre sexe i perill, plantejant els meus dubtes al voltant de la por com a mesura protectora en l’educació cristiana. Piulada de la Quinzena: una pel·lícula tranquil·lament agosarada que elabora una genealogia del desig en la història d’una dona. Amb gran senzillesa, la pel·lícula articula els símptomes i les inhibicions que es deriven de problemes de sexe i sexualitat. Comentari de la Quinzena: És una parella perfecta que ja no pot fer l’amor. La Mila, mentre intenta explicar-ho a la seva parella, rememora la seva història sexual, en l’adolescència i la primera infància. Cap trauma definitiu, cap clau única, sinó un cúmul d’humiliacions, coses sense dir, tabús, que la cineasta-intèrpret filma amb una franquesa sense enrenou. Més que una psicoanàlisi, l’arqueologia d’una sexualitat, que tothom pot compartir. Vídeo: Tràiler VOSA. Enllaç: IMDB. Elena Martín (Barcelona, Catalunya, 1992). Va debutar com a directora amb “Julia Ist“(2017) -film generacional, també en català-, atresorant igualment una notable carrera com a actriu (“Les amigues de l’Àgata“, “Nosaltres no ens matarem amb pistoles“…)  i guionista.| VI: Luxbox | DE: Avalon. | EE: 08.09.2023. | Bona rebuda al film en català “Creatura”, projectat a Canes | RESSONS. | Premi: Premi Europa Cinemas d’entre els films de la Quinzena.

De Rosine MBAKAM, “Mambar Pierrette”. Durada: 1h33. Producció Bèlgica. Amb Pierrette Aboheu, Karelle Kenmogne, Cécile Tchana, Fabrice Ndjeuthat. Guió: Rosine Mbakam. Nota sinòptica: Una dona mena un petit taller miserable a la ciutat de Douala: la quotidianitat d’aquesta mare de criatures que s’ha d’arremangar per a alimentar la seva família. Una ficció, efectivament, sobre la família, la llar (Douala) i l’esperança. Sinopsi: Modista a Douala, la Pierrette s’encarrega tota sola dels fills i de la mare. Avesada a haver d’encarar el dia a dia, tanmateix ha d’encaixar l’una darrere l’altre un robatori a estrebades i una inundació de ca seva i del taller. Com sempre, la Pierrette cus els teixits i la seva vida, mentre els clients li parlen dels seus problemes. Comentari de l’autora: Per mi i per la meva família del Camerun, el cinema era com un món a part en què només hi havia històries increïbles, encarnades per gent increïble. A la meva pel·lícula, aquesta gent increïble és la meva família i les històries són les seves. Piulada de la Quinzena: Una directora que difumina la línia entre la ficció i el documental. La pel·lícula dibuixa una imatge subtil de la situació econòmica i del lloc de la dona al Camerun, portada per una intèrpret formidable. Comentari de la Quinzena: Ficció nodrida de matèria molt documental, “Mambar Pierrette” és d’una rectitud admirable, sense èmfasi, a la manera de la seva intèrpret principal, valenta i discreta, sense que mai no abandoni.  Enllaç: IMDB. Rosine Mbakam (Camerun, té 43 anys ). Resident a Bèlgica. Directora, guionista i directora de fotografia de les seves pròpies pel·lícules. Autora de 4 llargmetratges documentals. | VI: The Party Film Sales. | RESSONS.

D’Elene NAVERIANI, “Blackbird Blackbird Blackberry” / “Merle merle mûre”. Durada: 1h50. Producció: Geòrgia, Suïssa. Repartiment: Eka Chavleishvili (Etero), Teimuraz Chinchinadze (Mourmane). Guió: Elene Naveriani i Nikoloz Mdivani.  En un petit poble tradicional georgià, Etero, la propietària d’una drogueria, soltera de 48 anys, que mai ha volgut un marit, estima la seva llibertat, tant com els seus pastissos, i es prepara per a una jubilació tranquil·la i còmoda lluny de les xafarderies (que corren sobretot pel fet que hagi decidit de viure sola). Però, de sobte, l’aventura ardent amb el seu repartidor pot fer descarrilar tots els seus plans… Piulada de la Quinzena: El retrat d’una dona soltera de 48 anys al cor d’un poble tradicional que descobreix l’amor i la sexualitat sense renunciar a la seva independència. La posada en escena desborda de sensualitat. I la seva actriu és meravellosa. Comentari de la Quinzena: Amb una actriu d’una solidesa i delicadesa impressionants (com els enquadraments), la sensualitat desborda la sexualitat aquí, com el seu títol: una merla que aterra fugaçment en un esbarzer mentre estem collint mores. Enllaç: IMDB. Elene Naveriani (Tbilisi, Geòrgia, 1985). Viu actualment entre Geòrgia i Suïssa. Va estudiar a l’Acadèmia Estatal d’Art de Tbilisi i va continuar els seus estudis a HEAD amb un màster transdisciplinari i una llicenciatura en cinema. El seu primer llargmetratge “I Am Truly a Drop of Sun on Earth” (2017) es va estrenar al Festival de Rotterdam i va guanyar diversos premis internacionals (Entrevues Belford, Seminci). El seu curt “Red Ants Bite” (2019) va ser premiat a Rotterdam i el seu segon llarg, “Wet Sand” (2021) es projectà a Cineasti del Presente del Festival de Locarno.| VI: Totem Films. | RESSONS.

De Thien An PHAM, “Inside the Yellow Cocoon Shell” / “L’arbre aux Papillons d’Or” / “Bên Trong Vó Kén Vàng”. Durada: 3h02. Producció Vietnam, Singapur, França, Catalunya, Espanya. Amb Le Phong Vu, Nguyen Thi Truc Quynh, Nguyen Thinh, Vu Ngoc Manh. Guió: Thien An Pham. Nota sinòptica: Un home torna a la seva ciutat natal, on està perseguit per records i desitjos del passat. Sinopsi: Quan la seva cunyada mor en un accident de motocicleta a Saigon, en Thien ha de retornar-ne el cos a la seva ciutat natal. És un viatge en què també porta el seu nebot Dao (5), que miraculosament va sobreviure a l’accident. Enmig dels paisatges místics del Vietnam rural, en Thien comença la recerca del seu germà gran que va desaparèixer fa anys per a lliurar-li en Dao, un viatge que qüestiona profundament la seva fe. Piulada de la Quinzena: És una obra de gran ambició formal que ens porta a un viatge pel Vietnam rural qüestionant la desconeguda comunitat cristiana del país. Comentari de la Quinzena: Es tracta d’un pelegrinatge al Vietnam rural i la seva minoria cristiana poc coneguda, amb matisos místics. Com tenir fe encara? Com creure encara? En Déu potser, però sobretot en la bellesa perceptible d’aquí baix. Nota: el coproductor català és Adrià Monés Murlans, de Fasten Films. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Thien An Pham (província de Lang Dom, Vietnam, 1989). Després de quatre anys d’estudis de grau en Tecnologia de la Informació a la Universitat de Lotus, Ciutat Ho Chi Minh, es va adonar del seu interès per la cinematografia i el cinema. En els darrers anys, ha guanyat diversos premis de cinema a Vietnam. El 2015 es va traslladar a Houston, Texas (EUA) i va continuar treballant com a cineasta autònom. El seu curtmetratge “The Mute” (2018) ha passat per diversos festivals de cinema (Winterthur, Palms Spring, Uppsala, Encounters…). A més, el seu curt “Stay awake, be ready” ha comptat amb el suport de CJ Short Film Making Project. | VI: Cercamon. | RESSONS. Premis: Càmera d’Or.

D’ Ilya POVOLOTSKY, “Grace” / “La Grâce” / “Blazh”. Durada: 1h59. Producció Rússia. Repartiment: Maria Lukyanova (la filla), Gela Chitava (el pare). Guió: Ilya Povolotsky. A Rússia, un pare silenciós i la seva filla adolescent viuen a les carreteres i a la furgoneta que conté tota la seva vida, així com l’equipament d’un cinema itinerant, del qual treuen la seva escassa subsistència. Piulada de la Quinzena: Primera ficció per a aquest jove cineasta rus totalment independent. És una road movie iniciàtica on un pare i una filla creuen la Rússia perifèrica. Un viatge de poderosa força plàstica que posa en joc un conflicte intergeneracional. Comentari de la Quinzena: Aquesta primera ficció mostra, entre altres coses, un cert art del pla seqüència, que s’exerceix tant a l’escala dels paisatges com dins d’una furgoneta reduïda. El pare i la filla, sense noms, deambulen per les fronteres del país, tant al sud com al nord. Als marges de Rússia persisteixen i resisteixen ‘stalkers’ independents. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Ilya Povolotsky (Ijevsk, Udmúrtia, Rússia, 1987).  Va estudiar dret i en acabat fundà una productora. Realitzador de publicitat i de films d’encàrrec, de mica en mica es va dedicant a pel·lícules independents: autor anteriorment del documental “Froth” (2019) i del curt “Northerners” (2017). | RESSONS.

De Sean PRICE WILLIAMS, “The Sweet East“.Durada: 1h44. Producció Estats Units. Amb Talia Ryder, Simon Rex, Earl Cave, Jacob Elordi, Jeremy O. Harris, Ayo Edebiri, Rish Shah. Guió: del crític cinematogràfic Nick Pinkerton. Nota sinòptica: Un viatge picaresc per l’Amèrica contemporània que emprèn una noia i li permet accedir a les sectes estranyes i als cultes que proliferen pel país de la mà d’una sèrie de guardians delitosos de seduir-la. Sinopsi: L’estudiant de secundària Lillian fuig durant un viatge escolar i, al llarg de les seves trobades, topa amb tot el prisma del radicalisme i deliri contemporanis, des dels supremacistes fins als islamistes, passant pels neopunks o les avantguardes woke. A cada escala, bombolles on es parla molt i tot sol, en un desconeixement total dels mons veïns. Comentari de la Quinzena: La dislocació mental, social i política dels Estats Units, filmada com un joc de xarranca o una variació d”Alícia al país de les meravelles’ (..) Una història a la cruïlla del conte, el relat picaresc i pel·lícules dels anys 70. Nota del projecte fílmic: És un viatge que fusiona els esperits del melodrama de finals del segle passat a la D.W. Griffith amb ciència ficció. Enllaç: IMDB. Sean Price Williams (Wilmington, Delaware, EUA ). Resideix a Nova York. Director de fotografia de llarga trajectòria, habitual del cinema independent de ficció i documental, i cineasta, que anteriorment ha dirigit curts i codirigit “Eyes find Eyes” (2011). | VI. The Match Factory | RESSONS.

De Weston RAZOOLI, “Riddle of Fire” / “Conte de feu”. Durada: 1h54. Producció Estats Units. Amb Lio Tipton, Charles Halford, Charlie Stover, Weston Razooli. Guió: Weston Razooli. Hi havia una vegada un trio de nens que intentaven saber el codi parental de la seva nova cònsola i també la recepta perfecta del pastís de nabius, una secta de caçadors furtius que no paren de discutir, una nena que té dons èlfics. Comentari de la Quinzena: Una primera pel·lícula el pressupost de la qual és tan lil·liputenc com gegants són la seva sofisticació formal i la seva llibertat èpica. Com si, en un bosc encantat de Wyoming, Tom Sawyer, el Club dels cinc i els Goonies s’haguessin trobat per jugar un joc de taula al voltant d’un foc de camp. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Weston Razooli ( ). Guionista i director nord-americà, va créixer a Park City, Utah. Als tretze anys va ser enviat a un internat al sud de Califòrnia. Va assistir a California College of the Arts a San Francisco, on va estudiar il·lustració, disseny gràfic i disseny de moda, amb la intenció d’aplicar aquests mitjans al cinema. El 2015 va fundar Psychic Films, una productora amb seu a Los Angeles. És autor de diversos curtmetratges, entre els quals la faula fantàstica “Anaxia” (2018), i ha fet el vídeo musical “Matt Maeson: I Just Don’t Care That Much“. ‘Els seus films contenen universos singulars, des del ‘gonzo’ alegre dels seus curtmetratges policíacs a l’estil dels anys noranta fina a la terra mítica d’ Anaxia. tant se vla el decorat, les seves pel·lícules són descàrregues de pur cinema; alhora familiars, però amb una sensació d’inaudits’– Semaine.com. | VI: Mister Smith Entertainment* | RESSONS.

De Filipa REIS i João MILLER GUERRA, “Légua”. Durada: 1h59. Producció Portugal, França, Itàlia. Amb Carla Maciel, Fátima Soares, Vitória Nogueira da Silva.Guió: João Miller Guerra, Filipa Reis, Sara Morais, José Filipe Costa, Letícia Simões. La Casa da Botica és una casa pairal al poble rural de Légua, al nord de Portugal, cuidada per dues amigues Ana i Emilia. L‘Ana ajuda la seva amiga Emília, la vella governanta decidida a fer-se càrrec de la mansió desocupada pels propietaris, que mai hi van. Acompanyant el canvi d’estació, la Mónica, filla de l’Ana, desafia les decisions de la seva mare i aquestes tres generacions de dones busquen entendre el seu lloc en un món que s’esvaeix, on el cicle de la vida només es renova a través de finals inevitables. Piulada de la Quinzena: Retrat de tres generacions de dones en una antiga residència aristocràtica que esdevé objecte d’una apropiació amorosa i sensual. La pel·lícula també és una cançó de comiat a una classe de treballadores domèstiques. Comentari de la Quinzena: mostra la desaparició d’un antic ordre abandonat pels seus amos i els servents del qual en són els últims guardians amorosos, entre la rutina de submissió i la reapropiació d’un patrimoni que coneixen millor que els seus propietaris. Nota: rodada en 16 mm. Dels productors de “Diários de Otsoga“, de Maureen Fazendeiro i Miguel Gomes. Enllaç: IMDB. Filipa Reis (Lisboa, Portugal, 1977) i João Miller Guerra (Portugal). Reis és directora i productora des de l’any 2000, amb formació en l’anomenat ‘Busines Management’ i post-grau en Cinema i TV. Ha dirigit diversos documentals amb João Miller Guerrai i, junts, van debutar en la ficció amb “Djon Africa” (2018), seleccionada al Festival de Rotterdam. João Miller Guerra ( ). Director, editor i artista visual. Es va graduar en disseny i va fer un postgrau en pintura. Amb Filipa Reis, ha dirigit diversos documentals i una ficció anterior. | VI: Luxbox | RESSONS.

De Claude SCHMITZ, “L’autre Laurens” / “The Other Laurens”. Producció Bèlgica-França. Amb Olivier Rabourdin, Kate Moran, Marc Barbé, Louise Leroy, Rodolphe Burger. Nota sinòptica: Film negre l’intriga del qual se centra en Gabriel Laurens, detectiu que du una vida quotidiana plena de recels i ombres. Quan la neboda Jade, de quinze anys, apareix en la seva vida per demanar-li que investigui la mort del seu pare, el detectiu veu com li rebroten els records que es pensava que estaven enterrats per sempre. Sinopsi: A petició de la seva neboda, un detectiu especialitzat en adulteri es troba investigant la problemàtica mort del seu germà bessó, amb qui havia tallat. S’incorpora a la casa d’estil bling-bling del jugador difunt, no gaire lluny de la frontera franco-espanyola, al voltant de la qual gravita una fauna de l’inframon: vídua americana que està de tornada de tot, pilot d’helicòpter antic marine, vells ‘Hells Angels’ d’accent meridional, policies bruts que busquen un gitano desaparegut… Comentari de la Quinzena: Aquest thriller estilitzat i irònic reflecteix altres bessons: els codis nord-americà i europeu del cinema negre. Piulada de la Quinzena: Una obra híbrida i manierista prou atrevida com per prendre el lideratge de la tradició francesa de novel·les policíaques a la Jean-Patrick Manchette. La pel·lícula confronta Europa i Amèrica cara a cara i juga amb els codis i els tòpics d’ambdós cinemes. Enllaç: IMDB . Claude Schmitz (Namur, Bèlgica, 17.08.1979). Cineasta, dramaturg i actor. | RESSONS.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!