Club 7 Cinema

Avui, 20 de maig, s’ha estrenat a la Quinzena dels Cineastes de Canes la pel·lícula (totalment) en català “Creatura” d’Elena Martín Gimeno. Arriben notícies de la Croisette que el públic hi ha connectat i les primeres reaccions són positives.

D’Elena MARTÍN GIMENO, “Creatura”. Durada: 1h52. Producció Catalunya-Espanya. Amb Elena Martin, Oriol Pla, Àlex Brendemühl, Clara Segura, Clàudia Dalmau, Mila Borràs, Marc Cartanyà, Carla Linares i Teresa Vallicrosa. Guió: Clara Roquet i Elena Martín. La Mila i la seva parella se’n van a viure junts a un poble de la Costa Brava i, després d’una primera discussió, ella comença a adonar-se que la pèrdua del desig li ve d’un lloc pregon però ben seu. Sola a la seva casa familiar d’estiueig, la Mila reviu algunes experiències de la seva infantesa i adolescència, records que l’ajudaran a comprendre l’origen del seu bloqueig per així ser capaç de reconciliar-se amb el propi cos i tenir una relació més honesta amb qui més s’estima. Nota: Aquest drama gira doncs sobre la repressió sexual i el rebuig quan la protagonista, després de la ruptura, repassa el seu despertar al desig i la seducció ja des de la infantesa. Comentari de la cineasta: És el meu segon llargmetratge i neix de la necessitat de seguir explorant l’univers de la identitat femenina, que és un univers molt interessant ja que encara va molt lligat a la repressió i el tabú. En aquest cas, em centro en la relació que les dones tenim amb la nostra sexualitat i conseqüències de la repressió sexual normalitzada. En el viatge de “Creatura”, he decidit endinsar-me en un món ple de tabús com és la sexualitat infantil femenina, origen d’aquesta repressió inconscient. Vull entre, mitjançant aquesta història, la relació de les dones amb la culpa, el fàstic i la vergonya. Aquestes emocions van molt lligades a la repressió i a l’abús. El meu interès rau sobretot en la repressió, però hi ha un vincle indiscutible amb l’amenaça de l’abús en la nostra estructura social. Vull analitzar i trencar el vincle entre sexe i perill, plantejant els meus dubtes al voltant de la por com a mesura protectora en l’educació cristiana. Piulada de la Quinzena: una pel·lícula tranquil·lament agosarada que elabora una genealogia del desig en la història d’una dona. Amb gran senzillesa, la pel·lícula articula els símptomes i les inhibicions que es deriven de problemes de sexe i sexualitat. Comentari de la Quinzena: És una parella perfecta que ja no pot fer l’amor. La Mila, mentre intenta explicar-ho a la seva parella, rememora la seva història sexual, en l’adolescència i la primera infància. Cap trauma definitiu, cap clau única, sinó un cúmul d’humiliacions, coses sense dir, tabús, que la cineasta-intèrpret filma amb una franquesa sense enrenou. Més que una psicoanàlisi, l’arqueologia d’una sexualitat, que tothom pot compartir. Vídeo: Tràiler VOSA. Enllaç: IMDB. Elena Martín (Barcelona, Catalunya, 1992). Va debutar com a directora amb “Julia Ist“(2017) -film generacional, també en català-, atresorant igualment una notable carrera com a actriu (“Les amigues de l’Àgata“, “Nosaltres no ens matarem amb pistoles“…)  i guionista.| VI: Luxbox | DE: Avalon. | EE: 08.09.2023.

Algunes reaccions:

Paco Vilallonga, a Twitter: Quina pel.lícula més valenta. Feta a cor obert i sense xarxa, una pel.lícula feta des de les entranyes, amb un guió magnífic i una capacitat per entrar en terrenys incòmodes fascinant. I amb un humor que funciona al 100%! Bravo, Elena!. I, a la crònica per a ‘Diari de Girona’, en diu: (..) la Quinzena dels Cineastes de Canes, la més prestigiosa secció paral·lela del certamen francès, ha rebut amb molts aplaudiments “Creatura” (..)  Martin es consolida amb “Creatura” com una veu fonamental d’aquesta generació de joves directores catalanes que ha esclatat els darrers anys. Rodada íntegrament en català, i filmada a la zona de l’Escala, Sant Martí d’Empúries i l’Estartit, “Creatura” ha tingut la primera projecció aquest dissabte al matí, en una sessió que ha acabat amb un col·loqui de l’equip del film amb el públic. Durant la projecció s’ha percebut molta connexió dels espectadors amb aquesta història intimista, però que també té notables tocs d’humor al guió. (..) Elena Martin vola molt alt i demostra tant la maduresa a l’hora de desenvolupar un guió molt més complex del que aparenta, com la capacitat de capturar amb una càmera sempre atenta al gest i als detalls totes les contradiccions, misteris, inseguretats i incerteses dels seus personatges. “Creatura” demostra el talent de la seva creadora i promet ser una de les sensacions cinèfiles de la pròxima temporada, donat que ja té data d’estrena fixada pel 8 de setembre. Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) Elena Martín ha presentat “Creatura”, una pel·lícula sobre la relació problemàtica d’una jove de 30 anys amb el seu cos i així amb la sexualitat, a la secció alternativa Quinzena de Cineastes, on va ser rebuda amb cordialitat pel públic. (..) La casa d’estiueig familiar suscita la immersió de Mila en els seus records d’infantesa i adolescència. En el passat hi ha la clau de la traumàtica relació amb el seu cos, sempre marcat amb una urticària nerviosa, i la incapacitat per viure una sexualitat joiosa? Tanmateix, una conversa amb la mare (interpretada per la sempre esplèndida Clara Segura mentre que Àlex Brendemühl assumeix el personatge del pare) li revela que un record d’infantesa no s’ajusta a la realitat dels fets. D’aquí, esvaint-se certs fantasmes, s’obre la possibilitat de la reconciliació amb el seu cos. Dirigint-la amb eficàcia, Elena Martín ha escrit el guió juntament amb Clara Roquet (..). Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: “Creatura” és una pel·lícula valenta, molt valenta. La seva directora i actriu protagonista posa el cos i la sexualitat al centre de la pantalla. No intenta ser una confessió personal, ni una pel·lícula terapèutica, però hi ha alguna cosa que transcendeix el rigor o defectes de la pròpia pel·lícula i que té a veure amb el desig de transparència, de construir una obra sobre la sexualitat femenina buscant-ne les disfuncions i les particularitats. (..) Elena Martin explora el seu propi cos a la vida real i a la ficció, ens mostra la urticària nerviosa que sorgeix quan desitja i quan practica la seva sexualitat. ¿Com trobar el plaer i la seva pròpia manera de desitjar més enllà de les normes, les convencions i les generalitzacions? ¿Com alliberar-se de les normes i frustracions imposades per certs codis culturals? Elena Martin roda una pel·lícula valenta que té alguns desajustos dramàtics, sobretot en el trànsit entre les tres edats, però en què hi ha una voluntat d’explorar un tabú, de fer un cinema de dones que parli del cos de les dones i que assumeix la incomoditat va més enllà dels tòpics per penetrar en un territori poc explorat al cinema. Alejandro G. Calvo, a Twitter: M’ha encantat “Creatura”, segon llargmetratge d’Elena Martín, present a la Quinzena de realitzadors. La complexa relació, a través de les edats de la vida, d’una nena/adolescent/dona amb la seva sexualitat (en general) i la seva vulva (en particular). Molt intel·ligent, molt incòmoda, molt valenta. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatalà.net’: (..) valenta, desinhibida i dolorosa indagació sobre el desig sexual (..). Aquest viatge a l’interior d’una mateixa la duu a regirar experiències de la seva infància i adolescència en diferents flashbacks, que ajuden a crear aquest mosaic trencat conformat per les tres edats d’una dona – els 30, 15 i 5 anys –, per intentar resoldre pulsions, inquietuds i recels sobre sexualitat. Un estat d’insatisfacció i d’angoixa permanent que esbossen la complexitat de l’etern femení, sovint indesxifrable (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Com altres cineastes contemporànies, des de Claire Denis a Julia Ducournau, [Elena] Martín col·loca el cos com a centre del seu discurs, i encara que de vegades resulti complicat empatitzar amb Mila, o entendre-la en els mateixos termes que ella exigeix als que l’envolten, a “Creatura ” s’estudien temes -la sexualitat infantil, la manera com els gestos més banals de les nostres relacions familiars determinen el nostre vincle amb el cos, l’espai com a catalitzador d’una memòria que sana, que respon preguntes que crèiem mortes- plantejats amb vigor i valentia. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) “Creatura” s’obre cap a allò íntim (..) per parlar sense subterfugis de la sexualitat femenina a través de una reflexió que implica també, és clar, la relació amb el desig i amb el propi cos. La pel·lícula utilitza, de fet, la somatització, que omple de faves la pell de Mila, per relacionar el patiment emocional amb la seva expressió física. Però l’èczema de Mila, que exerceix de fil conductor entre els diferents temps, permet a més a més concretar en un element, no només el moment en què sorgeix el conflicte, sinó també la seva possibilitat de superació. L’aigua del mar, com a espai d’alliberament del cos, també és un lloc on poder curar-se (en sentit literal i figurat). I en aquest camí, la pel·lícula proposa una reflexió essencial que posa l’accent a l’educació emocional i sexual heretada, per proposar també la necessitat d’obrir espais de comunicació a l’espai familiar. “Creatura” és una pel·lícula valenta, que s’atreveix, com a veritable aportació inèdita, a retratar sense tabús el descobriment de la sexualitat femenina a la primera infància. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) és un drama centrat en una dona que ja ha superats els 30 anys i que, a través d’una sèrie de llargs salts enrere a diferents etapes de la seva vida, intenta entendre la problemàtica situació en què es troba actualment. (..) Mentre la parella intenta recompondre la seva relació –i Mila comença a tenir dubtes–, “Creatura” viatja per una llarga estona al passat, a l’adolescència de la noia, a les seves primeres joguines sexuals, a les seves relacions amb nois, a certs embolics en línia, a la «fàbrica de rumors» escolars i, a més, a la manera com els seus pares –interpretats en dos dels tres temps del relat per Álex Brendemühl i Clara Segura– sempre s’enfaden i incomoden amb ella. (..) El que és curiós, i intel·ligent, de “Creatra”, és que el recorregut aconsegueix escapar a allò estrictament previsible en aquest tipus de retrats que solen tenir molt de terapèutic. Si bé la del film és un tipus d’introspecció cinematogràfica que toca els temes usuals –algun esdeveniment traumàtic infantil– en aquest tan contemporani model de relat, [Elena] Martín s’allunya de certs estereotips i formes repetides lligades a víctimes i victimaris per fer-ne una anàlisi més complexa i, si es vol, fins i tot misteriosa respecte a les experiències i els desitjos de la seva protagonista. (..) La recerca d’ [Elena] Martín és més íntima i personal, més lligada amb el cos i allò físic (no arriba a nivells «cronenberguians», però per moments sembla que ho farà) i el seu cinema proposa un acostament menys mediatitzat per les temàtiques socials i que va directe, en aquest cas literalment, a les nafres obertes. És la història explicada a través del cos. O, dit d’altra manera, el cos com a testimoni, transmissor i traïdor protagonista de la història de cadascú. Nikki Baughan, a la seva crítica per a ‘Screen International’: Exploració francament observada, encara que una mica exagerada, del despertar sexual d’una dona, “Creatura” té un estil terrenal i fluid que de tant en tant s’inclina cap al voyeurisme. Això potser coincideix amb el desig reprimit i els records poc fiables d’una dona problemàtica obligada a enfrontar-se al seu difícil passat, i sens dubte amb l’enfocament intransigent de la directora Elena Martin Gimeno, que també interpreta el personatge principal. Però tot i que és refrescant veure una representació tan desinhibida de la sexualitat femenina, especialment una que explora l’estreta relació entre la culpa, la vergonya i el desig, l’enfocament de la pel·lícula en el físic pot eclipsar els seus temes psicològics intrigants. (..) “Creatura” hauria de cridar l’atenció per la seva història centrada en la dona i la seva forta identitat visual (..). La relació entre la carn i el paisatge és crucial per a la comprensió de la Mila d’ella mateixa, i els elements naturals informen la paleta visual i sonora de la pel·lícula. (..) A mesura que la pel·lícula dibuixa una línia clara des de la vergonya infantil fins a la repressió sexual dels adults, Elena Martín fa anar aquests elements crus amb honestedat i sensibilitat. No obstant això, tot i que pot ser un argument vàlid sobre el tractament generalitzat de les dones com a objectes sexuals, aquest missatge essencial es veu soscavat en punts clau per la mirada sexual persistent i cossificadora de la pel·lícula. No obstant això, “Creatura” presenta un argument persuasiu que tractar el sexe com un tema tabú des de ben jove i, sobretot, associar-lo amb perill i fàstic durant l’adolescència, és traumatitzar innecessàriament generacions de dones. Carlos F. Heredro, a l’article per a ‘Caimán’: Hi ha sens dubte una aproximació benintencionada d’Elena Martín al retrat del personatge que ella mateixa interpreta en aquesta nova ficció que ens torna, per enèsima vegada en els dos últims anys, al territori de l’exploració emocional –majoritàriament infantil o juvenil– situada en els àmbits rurals o en contacte amb diferents expressions de la natura (aquí, essencialment, la platja i l’aigua del mar). La radiografia de la protagonista, ja a la trentena del present narratiu, busseja en la seva infància i en la seva adolescència (..) però ho fa dins de un esquema híper determinat per un guió la construcció del qual sembla haver passat per tots els filtres dels laboratoris i fòrums de desenvolupament de projectes que hi ha hagut i per haver-hi. El resultat és un naturalisme que la directora té dificultats per mantenir a recer d’una arquitectura perfectament calculada (..). Una bastida que constrenyi en excés el vol lliure d’una ficció a la qual tampoc no beneficia, precisament, el caràcter intens i ampul·lós de la seva banda sonora ni el transcendentalisme amb què s’aborden totes i cadascuna de les situacions de caire sexual al llarg del relat, per no parlar del maniqueisme de nou encuny amb què es distribueixen els papers entre homes i dones. Queda dreta l’esforçada interpretació de la pròpia Elena Martín i la seva voluntat valenta de parlar d’un tema que poques vegades s’ha abordat de manera tan frontal.

Xavi Serra entrevista la directora al diari ‘Ara’: Elena Martín: “Molts homes se senten atrapats entre ser un mossèn o un monstre”.

Nando Salvà entrevista la directora a ‘El Periódico’: Elena Martín: «El desig sexual sempre troba maneres de manifestar-se».

Vicenç Batalla entrevista la directora al web ‘parisbcn’: Elena Martín Gimeno: “No parlem prou de la intimitat del sexe”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!