Agafada al vol

Som les paraules que diem

14 de febrer de 2013
5 comentaris

Xeic

L’argot no és una invenció moderna. No en fan servir només els joves ni és propi de les àrees urbanes. En algunes converses l’argot és simplement una frontera que marca qui és a la banda d’aquí i qui s’ha quedat a la banda d’allà. Dins dels dialectes, trobem també diferents argots, registres més col·loquials o més formals, varietat lèxica diversa. Per tant, és clarament una idealització romàntica meva, però trobo que els ebrencs són expressius com un poema.

Al reportatge de Sense ficció d’aquesta setmana dedicat al futur de les Terres de l’Ebre hi sortien moltes de les inquietuds que han mogut i amoïnat la gent vinculada a aquest territori durant els últims temps. Sègula, el documental de Mario Pons, ens retrata tots els fronts oberts en aquest moment i també s’esforça a mostrar-nos diferents apostes de futur.

L’aïllament fruit de les comunicacions precàries durant tants de segles i l’oblit tradicional per part de la metròpolis de la petita comunitat humana escampada des de la Ribera fins al Delta han provocat molts greuges. També han servit, però, per mantenir viva una idiosincràsia que ara potser resulta admirable vista des de fora. Però l’èxode de joves no ha parat de créixer des de fa vint anys i les oportunitats de futur són ara mateix encara inconsistents.

Els que no vam tornar a casa després dels estudis tenim un vincle indestructible amb tot el que representa el riu i també amb la sonoritat especial de la parla tortosina i amb el lèxic que ens uneix sud enllà.

Amb aquesta recança de no ser-hi, escoltava adduïda els diferents protagonistes de Sègula i enyorava la seva habilitat expressiva. Més d’un cop i més de dos, apareix entremig d’una conversa el vocable més ebrenc: Xeic! que és un identificador inequívoc dels parlants d’aquestes terres.

Xeic /ʧéјk/ significa, segons l’Alcover Moll, xic  i s’usa només en vocatiu, o sia, aplicant el mot a la persona a qui es dirigeix la paraula. Una altra variant de xeic, segons el diccionari dialectal, és xec. Però la cosa no acaba aquí. També s’usa la forma mutilada “ec”, que té una força expressiva inversament proporcional a la seva llargada.

– Xeic, què vols tu ara?  ho diu un mascle jove a un altre mascle jove.

Xeica, xeica… (mentre es va capotejant el cap simultàniament) és la manera de reptar una mare a una filla.

Ec, desapareix de davant de mi! serveix per fer entendre clarament que algú no et vol gens ni mica.

 

Escolar
09.01.2021 | 1.54
Obrar
23.09.2018 | 8.53

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Toni Cases, Xeic és un mot ebrenc que no sentiràs a Tarragona, fora d’aquells, molts, amb origens ebrencs. Per cert Xeic és un mot d’origen inequívocament àrab, i que s’explica a l’Ebre pel fet que les poblacions riberenques eren de majoria musulmana primer i després morisques, un cop conquistades. Donant-se la peculiaritat en molts pobles de l’Ebre que molts d’estos moriscs, els nostres avantpassats, no van arrivar a ser expulsats, quedant pobles on la majoria o gairebé tota de la població després del decret d’expulsió seguia sent morisca. Ho podeu comprovar anant als registres parroquials que és conserven de l’època i veient com passats anys del decret d’expulsió, lo capellà continua apuntant al costat de molts noms i al marge, cristià nou de moro. Quan la història oficial a Catalunya i arreu mos diu que ja no en quedaven.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.