Agafada al vol

Ser o no ser. Sé o no sé. Són dues qüestions distintes. Què existeix més enllà o més ençà dels límits que coneixem? Què tinc la certesa que és real, jo? Repetim-ho: són dues qüestions distintes. La realitat ens supera, no la podem abastar, no la coneixerem mai del tot. Som massa insignificants davant de la veritat.

Divendres passat vam conversar —vam intercanviar uns quants tuits— amb l’Ester Santaló. Ella va soltar a la xarxa una petita historieta sobre el cosidor que té i sobre les coses que cus i va imbricar-hi una parauleta garrotxina: titiua, que sa mare fa servir per a designar el “garbuix de fils” que l’Ester voldria que fos un sargit. En el nostre intercanvi li vaig dir —sense pensar-hi gaire— que aquest mot em recordava l’onomatopeia que usàvem a casa per a cridar les gallines quan els portàvem menjar: “tites, tites…”. I aquí va quedar la gracieta. Però la cosa tenia trellat.

Ara sabreu per què: avui he mirat si trobava titiua en algun diccionari i he comprovat que només apareix al DCVB, amb una única i candorosa definició: “Membre viril, en llenguatge infantil (Menorca)”. És a dir, una tita petita es podria anomenar de maneres variades en funció del sufix que adjuntem a la base nominal: titeta, titona, titola¹ o bé aquesta titiua menorquina. Per tant, aquesta parauleta en qüestió no deixa de ser un diminutiu de tita, que els garrotxins —o potser només alguna garrotxina en concret— han estirat a fer una altra funció: la del garbuix de fils. En tot cas, a mi em fa gràcia comprovar que la relació que vaig establir amb les gallines venia d’una espècie d’intuïció lingüística ja que, segons el DIEC2, tita serveix tant per a anomenar i cridar les gallines com per a referir-se al membre viril.

Si heu arribat fins aquí potser direu: i què? Ara vaig al gra. Un dels aspectes interessants de circular per les xarxes socials és la sensació de comunitat lingüística tangible que anem construint a partir de les nostres interaccions intranscendents. Parlar de rodets de fil i de sargir forats amb algú de la Garrotxa o de les Illes o del País Valencià o de la Franja i ensenyar-nos a dir mots que no coneixíem gràcies a totes les altres formes lèxiques que sí que compartim és un acte impressionant, encara que ja ens hi haguem avesat a hores d’ara.

Efectivament, existiríem igualment si no ens veiés ningú; si no ens veiéssem entre nosaltres. Però veure’ns i escoltar-nos ens fa existir davant dels altres i que els altres ens siguen coneguts. Ara som i sabem que som. I necessitem recordar-nos-ho perquè no fa gaire ens negaven aquesta veritat.

—

¹ La sufixació valorativa [Gramàtica essencial de la llengua catalana, IEC]

Rodets de fils [fotografia pròpia]