Agafada al vol

Som les paraules que diem

10 d'octubre de 2020
0 comentaris

Capçana

Penso en les paraules com a matèria; perceptibles, mesurables, objectives. Els de la nostra espècie ordenem el món a través de recursos lèxics, fabricant lleis i teoremes. O tot sovint volem transformar-lo a través de vocables, en debats o en pancartes. De vegades, necessitem simplement desendreçar-lo a través de poemes i de ficcions que ens fan conscients que sempre hi ha altres opcions possibles. El pes dels mots és incommensurable.

En l’últim dinar familiar érem sis; el nombre màxim de comensals permesos en aquest punt de la plaga que ens assota. Sis persones de tres generacions vam compartir taula i relats. El millor d’aquestes trobades ocasionals sempre són les històries que hi acabem invocant. En van aparèixer de boniques; vam reviure escenes que els més jóvens no han tingut l’ocasió de contemplar. Potser és malaltia de vells, això de parlar de molt enrere. Però sempre venim d’un lloc que ens ha fet com som i recordar-ho no fa mal. En un dels relats vam recordar les dones que anaven a rentar als safarejos del poble quan encara no hi havia rentadores a les cases. Jo mateixa recordo que, quan havien acabat la bugada, es treien el davantal, el caragolaven i en feien una espiral ben compacta, que es posaven damunt del cap. Damunt d’aquell coixí improvisat, hi col·locaven el cubell ple de roba mullada —que devia pesar un quintar— i marxaven carrer amunt amb les mans falcades a la cintura i els braços en forma de nanses, com si fossen una gerra. Aquelles equilibristes prodigioses no se m’han esborrat mai i les puc evocar amb nitidesa encara. Però ma sogra em va mostrar que em faltava una paraula precisa per a explicar aquesta proesa. El davantal enrotllat damunt del cap es diu capçana.

Per a què vull jo a hores d’ara aquesta parauleta que pesa tan poc? Per a què la voldrien els que no n’han arribat a veure mai cap? Si no en tornarem a fer servir en la vida, de capçanes, quin sentit té repescar-ne el nom? De fet, el diccionari ens la guardarà sempre si algun viatge n’hem de menester. I ens dirà que, entre altres coses, capçana és una “rodella de drap, cimolsa, etc., que es posa al cap per portar un pes”. Si ens interessés saber d’on ve, també ho sabríem. Al DCVB ens indica que prové del llatí capĭtiāna, ‘cosa pròpia del cap’. Per tant, podríem arribar a concloure que no la necessitem. Que ens és inútil del tot memoritzar-la. Podríem pensar-ho però no ho farem.

En la nostra conversa també vam parlar de la campanya de la verema al Priorat. El xic jove tenia anècdotes per a explicar-nos sobre el temps de la collita i va esmentar els topònims de la Serra d’Almos, Capçanes i Marçà. I vet aquí que, justament, en un mateix dinar la capçana de les bugaderes es va transmutar en nom de poble. I aquesta coincidència ens va fer pair millor la paella que havíem compartit.

Com és de delicada la línia que separa la utilitat de la inutilitat! A l’últim, tenim nosaltres la potestat de fer-la moure un pèl més amunt o més avall. Així que posaré tota la matèria de capçana al sac de les paraules útils perquè mai se sap quan pots ensopegar amb aquests versos¹ de Josep Carner:

Jonàs, que en la blancor de sa vellura
bleixava sense dubte ni corcó,
mirava la tendresa
del cel, darrera el curt afany d’un ploviscó,
i es llevava, per seure, la capçana
i el cove amb pa i amb herbes, en el flanc
d’un dolç turó que veu la mar llunyana
i que els ceps filategen com de sang.

¹ Fragment de Nabí, extret del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana.

Fotografia de Cody Berg a Unsplash

Repàs
13.12.2020 | 6.17
Botja
30.03.2013 | 12.15
Desullar
30.04.2021 | 6.51

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.