Agafada al vol

Som les paraules que diem

21 d'agost de 2021
0 comentaris

Piar

Explicar batalletes equival a desplegar algun dels capítols que conformen la biografia d’algú. Les autobiografies tenen molt d’èxit. Omplen les sobretaules. A qui no li agrada explicar les coses que ha viscut, adornant-les i posant-les en un pedestal? Ser tema de conversa complau, però quan una persona s’esplaia, més enllà dels fets narrats, retrata també el seu perfil com a parlant: ens mostra el seu idiolecte.

He viscut una setmana molt intensa en emocions, en experiències, en escenaris interiors i exteriors. Ho tinc tot apuntat al cap i en descriuré una petita part aquí perquè no puga fondre’s del tot com el gel en aquesta somorda. Diumenge passat vaig pujar al Priorat per a passar-hi quatre dies amb l’Imma. No havíem previst res, només rondar pels pobles i mirar de trobar-nos amb alguns coneguts. La cosa va anar millor del que podia preveure; ens van obrir unes quantes portes i vam fer trobades memorables en petit comitè. En un sol dia vam endinsar-nos en quatre experiències precioses: a la Vilella Baixa la Isabel ens va mostrar casa seua i casa de sa cosina —unes edificacions de diverses plantes, característiques d’aquesta població—, plenes d’objectes antics i d’elements arquitectònics recuperats amb elegància; al restaurant Brots de Poboleda ens van atendre el xef —d’origen belga— i la cambrera —d’origen txec— en un català perfecte, que ens feia assaborir encara amb més fruïció els plats que ens van portar a taula; al vespre vam assistir a l’últim acte de la festa major de Falset per a escoltar les jotes de Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries i encantar-nos amb el refinament de les parelles de balladors de la Clavellinera; allí vam trobar tota la tropa del company Josep M., que ens va convidar a sopar.

Quan ja érem a taula, els intercanvis d’anècdotes corrien de punta a punta com els plats de les amanides i de la truita que ens vam repartir entre tots. Semblàvem talment el grup d’amics de Les petits mouchoirs sopant al pati d’una casa on et quedaries a viure per a sempre. Les filiacions lingüístiques dels comensals eren interessants d’observar: occidentals purs, orientals purs, híbrids dialectals i algú que havia après català com a segona llengua. En una trobada amb tres filòlegs el tema lingüístic hi plana rasant. A més, ens trobàvem justament enmig de les coordenades en què els dialectòlegs han identificat el subdialecte prioratí: el català de transició entre les terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona¹. I per a afegir-hi interès, alguns dels assistents ens hem mogut amunt i avall del territori amb la qual cosa el nostre perfil com a parlants s’ha anat fent més o menys mestís.

En terra de vi, vam parlar de vi. De les vinyes que teníem a tocar. De les pràctiques que hi estan associades. La mestressa de la casa ens va regalar una estampa d’anys enrere, quan collien el raïm i el piaven amb una soca de ginebre en la portadora perquè n’hi cabés més. Piar és pitjar el raïm —ens va aclarir. Es veu que aquesta pràctica ara mateix es considera un sacrilegi però en aquell moment interessava aprofitar la càrrega més que cap altra cosa. El DCVB recull aquest verb amb aquest sentit. No cal que el busqueu a cap altra banda. Quan ens referim a trepitjar el raïm tenim, per tant, diverses opcions segons l’indret: aixafar/xafar, follar, piar… Triar-ne una de les d’ús més restringit conscientment quan ets en un context amb interlocutors d’orígens diversos posa en valor la teua biografia lingüística. De vegades, aquest gest sol dona més vida a les paraules.

Toca anar acabant. Si aquest espai fos una portadora per al raïm, hauria de piar ben fort per a fer-hi cabre totes les experiències viscudes en aquesta tercera setmana d’un agost que ha tornat a fer-nos viure al carrer i que ens ha permès franquejar les entrades als domicilis particulars com un regal excepcional. La visita al mas de la Pilar, el sopar pels seixanta anys de la Sabina o les vivències amb els que tenim més a prop farien excessiva aquesta crònica. En tot cas, quan la intensitat de la vida ens passa per davant del nas esquivant l’aldarull de fons, cal atrapar-la al vol.

¹‘Lo català del Priorat’ a cavall entre l’Ebre i el Camp, article d’Anton Baiges Gras a Reus Digital, juliol de 2014

Fotografia d’Àngela Llop a Flickr

Bufats
21.03.2016 | 11.53
Acampar
24.04.2016 | 11.03
Atzagallada
26.04.2013 | 7.41

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.