Agafada al vol

Som les paraules que diem

4 d'agost de 2015
6 comentaris

Alfàbiga

Una part immensa del patrimoni immaterial de la humanitat és fungible. Un munt de records nostres desapareixeran per sempre, perquè no hauran tingut accés al relat ni a la iconografia ni a la representació artística. Són l’alè invisible de la nostra ànima mentre dura, i prou.

I aquest patrimoni que s’esfuma en un silenci discret té, com a molt, petites àncores: paraules que fan de postal de records sencers. I ara que és estiu i fa calor repescarem la postal de l’alfàbiga. Una planta per a la qual tenim fins a 34 maneres (1) diferents de referir-nos; variacions fonètiques a banda. Una planta pobra, que s’asseca amb facilitat però que ocasionalment pren protagonisme als carrers, a les terrasses o a les cuines de la nostra cultura.

Tot i que la forma més antiga d’aquesta herba és alfàbega, tal com es diu encara en gran part del domini lingüístic (2), la forma preferent al diccionari normatiu de l’IEC és alfàbrega. I per poca intuïció lingüística que tinguem, podem endevinar que procedeix de l’àrab; en concret, de la forma “al-ḥábaqa”, amb el mateix sentit. (3)

Aquesta imatge verda i olorosa em trasllada a les nits d’estiu arran de l’Ebre, amb la gent al carrer asseguda en cadires de boga a prop de testos d’alfàbigues, que espantaven els mosquits quan els passaves la mà per damunt. Sento l’olor de les converses d’estiu quan veig aquesta planteta.

N’hi ha tantes altres, de postals! A Vilanova i la Geltrú, per la festa major del 5 d’agost, els pabordes ofereixen apadrinar una alfàbrega als vilatans per recaptar diners i per engalanar la rambla Principal. I la ciutat fa olor de festa estimulant. Un tros més avall, a Bétera, diuen que fan créixer alfàbegues gegants per oferir-les a la seua Mare de Déu durant les festes d’agost. I per tot arreu es deu sentir l’olor de la tradició.

Més discretament, n’hi haurà que cuidaran un test menut al balcó i faran plats elaborats amb pesto o amb oli aromatitzat amb aquestes fulles labiades i al voltant de la taula tindran converses amb olor de bon gust.

I allà on siga i dita de la manera que siga, la planta dels 34 noms continuarà fent créixer el nostre patrimoni immaterial.

Imatge de Jukka Heinonen

(1) Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, 2014
(2) Mapa 1098 de l’Atles Lingüístic del Domini Català, de Joan Veny i Lídia Pons i Griera. Institut d’Estudis Catalans.
(3) Etimologia recollida al DCVB i al GDLC.

 

Catxel
21.04.2013 | 11.45
Alfàbiga
04.08.2015 | 10.35
Ajocar-se
12.10.2016 | 6.27

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Caldrà dir-los als de l’IEC que oficialitzen i facen preferent l’ALFÀBEGA, a tots els idiomes les formes etimològiques són preferents i més si són les més esteses i interdialectals. A Pego, alfàbiga. L’erra ens sobra a la majoria dels parlants genuïns. La meua àvia també solia tenir un cossiol amb alfàbiga…

    1. De fet, alfàbega ja apareix al DIEC2 però et remet a alfàbrega, probablement perquè és la forma pròpia del dialecte central, com passa en altres casos.

      Per als tortosins, aquesta paraula sona [awf’aβiɣa]. I n’hi ha per tot arreu encara.

      Gràcies pel comentari!

      Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.