L’Agonia Democràtica
Aquestes eleccions espanyoles del mes de març tanquen un cicle de conteses electorals. També diria que tanquen el cicle democràtic de trenta anys de transició política a l’estat. I fins i tot, diria que és el començament del final de la segona restauració borbònica, com alguns preclars historiadors l’han batejat. Aquest tancament hom voldria que fos pacífic, però els signes contradiuen les esperances.
Els signes que veiem avui dia són destacats: una crisi econòmica que s’afegeix a una crisi social i política. I en aquest sentit, l’estat espanyol sembla que entrarà de ple en la mateixa dinàmica mundial, o global si així es vol dir. Amb un element a tenir en compte, la península ibèrica és un punt de frontera. Com que la crisi econòmica està començant a veure’s amb força, ara parlaré de la crisi social i política.
Un exemple serien els plens dels ajuntaments. Una sessió plenària un cop al mes, on poden anar tots els ciutadans. Com passava feia trenta anys. Ara no, si un s’acosta al ple, trobarà normalment que el nombre de regidors i funcionaris públics sobrepassa amb escreix el dels ciutadans lliures. Això pot significar dues coses: que la democràcia ja no necessita defensors, o que ja no queden ciutadans.
I em refereixo a aquells ciutadans que lluitaven per tot arreu, fos on fos, al carrer, a les associacions, a la feina, als partits polítics, etc… D’aquestos "ciutadans", als quals alguns partits blasfemen agafant el seu nom, ja no en queden gaires de vius. I els que estan morts, reben homenatges per la feina feta, quan ja no poden molestar. Altres "ciutadans" es refugien en el món virtual, però sense un arrelament a la realitat diària, queda tot en un món il.lusori. Amb ordinador, cotxes, futbol, etc… que cal pagar amb una hipoteca. Ja veurem doncs, com els "mals usos" s’estenen per la nostra societat, en una recordança dels finals d’aquella "edat mitjana". Tot i que recorda més al final de l’Imperi Romà, quan els senadors poderosos estenien l’esclavatge i la burocràcia per tot el món conegut.
De moment, caldrà estar atents als "signes dels temps" i escoltar els gemecs d’aquesta agonia "democràtica".
Et veig una mica pessimista. La gent té altres preocupacions que anar als plens de l`Ajuntament. El joc polític ja no atrau com abans. Els partits fan partidisme i es mouen en funció dels seus interessos. Mira el PP a l`Estat. Quan ells governen, "España va bien", però quan són a l`oposició tot és catastròfic i horrorós. A Nivell local, 3/4 del mateix: Mira el cas de Sant Boi: fa un any, CiU i ERC que eren a l`oposició criticaven fortament el govern municipal. Ara, que en formen part i rès ha canviat, doncs ja defensen l`acció de govern, i el que és més patètic, se l`atribueixen, com si els ciutadans fóssim babaus.
M`ha semblat una mica exagerat que comparis els temps actuals amb la fí de l`imperi Romà o el final de la baixa Edat Mitjana. Entre altres raons, perquè el primer va suposar una llarga etapa de foscor i feudalisme, i el segon l`inici d`una època nova, l`era moderna, plena de conflictes, crisis i contradiccions que van obrir la porta a gran avenços per l`home i la societat.
L`etapa actual la veig més com una transició, no exenta de conflictes, entre globalitzadors i globalitzats.