Els Ponts de Sant Boi - Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Car París – I

Publicat el 28 d'agost de 2009

París, com Madrid, capital de l’altre estat, ens és molt car. I aquesta paraula l’esmento per tot els seus significats: per una banda, és una ciutat estimada, tant per l’afegit romàntic com per la idealització política; per l’altra banda, cara pels seus preus i el cost de vida. Jo afegiria al “car” el sentit antic que té de la conseqüències que aquestes coses tenen per als catalans. Durant aquest mes d’agost he visitat com a turista la ciutat de París. No he escapat als seus encants, però em sembla que hi estic prou imnunitzat, i he descobert les seves coses bones i també les dolentes. M’he patejat gran part de París, a peu i en transport públic, que és la millor manera de conèixer món. He format part d’aquest nombrós grup de turistes que, tot i la baixada d’un 15%, conformaven una gernació per la ciutat. Compartint lloc amb els parisencs, els altres francesos dels departaments, i els que provenen de les ex-colònies: negres de l’oest d’Àfrica i moros del Magreb. Que per un moment em semblava que més que a Paris estàvem a “l’Afric”.

Durant els mesos de juliol i agost podeu aprofitar que és temporada baixa a la ciutat. L’alta comença al setembre amb els congressos i fires!. Vam trobar allotjament a l’Hotel BeauSejour, petit, clàssic i agradable, un dels pocs amb jardí, un luxe en aquestos dies d’agost en que hi va fer tanta calor a la ciutat. La gent jove s’aplegava cada nit a les ribes del Sena per beure, parlar i divertir-se a la fresca.
A més dels monuments destacats com la Torre d’Eiffel, de les catedrals, també vam recòrrer bona part dels seus museus. La mida de tota la ciutat és gran. Tant gran que no te l’acabes, i calen encara més dies. Però et pots fer una bona idea del seu atractiu cultural, i del seu esperit més vital, més polit i endreçat si el comparem amb qualsevol altre ciutat d’aquesta banda de la frontera. Potser Barcelona recull una part d’aquest esperit a una escala més reduïda, és clar.
Cal destacar que els preus són molt alts per a les nostres butxaques, ja no parlem del preu dels pisos o dels lloguers. El govern francès va rebaixar una part de l’impost en la restauració en alguns productes, cosa que va fer passar un cafè exprés de 2,20€ a 2€ !. En fi, que el turisme fa molt per la ciutat i que es cuida, i es vigila, amb la policia que faci falta, i avisant dels carteristes per tot arreu. Una presència discreta però efectiva, i amb un tracte de guant blanc, la veritat. Una altra cosa que em va sobtar va ser en aquest sector l’anglès és la llengua imprescindible. Molts treballadors no són francesos: polonesos, brasilers, sudamericans, etc… que venen a la ciutat per assolir prestigi i curriculum. La gran majoria dominen anglès, i és clar, el francès. Sobta sentir dones sudamericanes adreçant-se’t en un francès impecable: algú pot dir que a Catalunya no estan capacitades per fer-ho en català?.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

L’Alliberament de Paris, un Museu per als Morts per França

Publicat el 26 d'agost de 2009

La tradició francesa de convertir allò que vol apropiar-se i fer-se’l seu és convertir-ho en un museu. El museu pot ser de diferents maneres: una placa al carrer, un monument en una plaça, una cerimònia oficial, un edifici com a museu, etc … tot molt ben polit, encara que els morts no siguin francesos.
Aquest dimarts, 25 d’agost, Paris celebrava l’alliberament de la ciutat per part dels exèrcits aliats. Ho celebrava de la mateixa manera que van celebrar l’ocupació per part de l’exèrcit alemany anys enrera, per altres motius no gaire políticament correctes. De fet, la minoria de francesos que seguien el general De Gaulle eren això, una minoria, a la qual es va afegir la major part d’exiliats de la República espanyola. La resistència va ser qui va salvar l’honor del país, però Francia només podia oferir-los un museu.

Una mica lluny de Paris, ple de museus d’art, a Champigny a la vall del riu Marne, es troba el Museu de la Resistència “Nacional”. Una mica abans de trobar-se l’Eurodisney, quina ironia! El museu allotja diferents peces i exhibeix els diferents episodis d’aquella lluita sorda i fosca, on no ho oblidem, tots els combatents creien defensar la veritat i el seu país. Malgrat recòrrer als mètodes més terribles.
Per contra, aquestos dies s’estrena als cines de França la pel.lícula de Tarantino, “Inglorius Bastards”, la qual desenvolupa l’acció en aquells anys de la Segona Guerra Mundial. A l’estil Tarantino, és clar, on no compta el component ideològic sinó només la venjança i la revenja. Res més lluny de la realitat d’aquells anys terribles que van encetar-se a l’Estat espanyol el 1936. I que a França van rebre tan “amablement”, tant abans com després durant “la retirada”, doncs així es coneix l’exili republicà. Encara sort.
Aquest dimarts, doncs, a la plaça de l’ajuntament de Paris s’ha desenvolupat una cerimònia de record i homenatge als soldats supervivents encara d’aquella entrada a la ciutat l’agost del 1944. Els americans van cedir el pas a la unitat de blindats francesa, composada per una majoria d’exiliats republicans espanyols, també catalans, i d’ideologia anarquista i comunista, entre d’altres. Per als francesos que van lluitar als carrers de Paris i hi van morir una placa recorda el dia i el lloc on van caure per la pàtria. Un ram de flors amb la bandera tricolor s’ha col.locat a cadascuna. Honors per a tots ells, moltes reverències, però poca cosa de més. Així, dintre d’una vitrina es conserven millor les coses, i sota una llosa no fan gaire soroll. Tot allò que hi havia de resposta vital d’aquelles persones no s’hi explica gaire. Si algú vol preguntar-se quina història real hi havia al darrera, caldria que aixequès les llambordes de Paris per trobar els grans de sorra de la platja de la Història, com deien al Maig del 1968. Encara hi estan, igual que les piràmides d’Egipte estan envoltades per la sorra del desert.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Les Cadenes del Cotxe

Publicat el 14 de juliol de 2009

Aquest diumenge, 12 de juliol, es va celebrar la festivitat de Sant Cristòfol, el patró dels conductors. Malgrat que molta gent és conductora d’algun tipus de vehicle com camions, trens, bicicletes, etc… moltes vegades queda reduït a l’àmbit dels cotxes. En fi, com que cal veure les coses des d’un punt de vista més global, intentaré explicar alguns fets que sorprendrien a més d’un en aquest món modern. Si la roda és la base del cotxe, no podem deixar de veure totes les cadenes que hi van lligades al seu moviment. I em centraré més en aspectes econòmics, per intentar veure què passa al voltant dels vehicles, i com precisament la crisi econòmica és una crisi del vehicle com a tal, i què és una ruïna per als seus propietaris.

Començaria parlant de les famoses subvencions a l’automoció concedides a l’Estat Espanyol pel Govern Central i el de la Generalitat, sense anar més lluny. Tant pel que fa als cotxes, com a les motos. La idea de subvencionar la compra d’aquestos vehicles per afavorir el nivell de consum no seria una idea tan dolenta, si no fós per tota una sèrie de realitats. Una d’elles seria que el parc automobilístic està en prou bon estat i encara no s’ha esgotat la vida útil de la majoria de vehicles comprats en els darrers anys de bonança econòmica. Per tant, es tracta d’un mercat madur, i que només necessita reposar les existències. Ja no està en expansió, i la capacitat productiva de les fàbriques és excedentària, i les marques acumulen estocs de més. L’altre tema seria que el sostre del preu del vehicle fins a uns 49000€ afavoreix clarament a rendes mitjanes altes, tot i que el percentatge relatiu sigui més favorable a les classes populars. Si parlem de la fiscalitat de l’automòbil, l’Informe Mensual de “la Caixa” del mes de març del 2006 exposa que el creixement impositiu per als vehicles és més baix que el d’altres impostos. Tenint en compte que la sèrie comença a l’any 1995, i que en tots aquestos anys de prosperitat i bombolla econòmica s’ha seguit aquesta tendència a la baixa en el percentatge de recaptació, encara és més flagrant la contradicció en aquest període de crisi. D’aquesta manera es demostra el favoritisme econòmic cap a aquest sector, i com les polítiques actuals no han trencat aquest fet.
El cas paradoxal seria que la percepció dels propietaris de vehicles és clarament inversa, i es pensen que estan exposats a un increment de la pressió fiscal en aquest cas. És clar que no tenen en compte tota la despesa que es genera per poder circular: siguin autopistes, autovies, carreteres, carrers, etc… i tot lo que hi va lligat. Per exemple, el manteniment, la senyalització, la policia, etc …
No es diu pas que el dèficit econòmic de l’estat avui dia prové de les grans inversions en infraestructures viàries, incloent les autonomies i els ajuntaments. La fallida de l’administració pública rau en que la recaptació per impostos, tant directes com indirectes, per peatges, per benzina, etc… no arriba a cobrir tota la despesa necessària posada a disposició dels vehicles de motor. Aleshores, una de les vies per aconseguir més diners prové de l’increment d’impostos, però la que l’estat explota amb molt èxit és la recaptació per multes i infraccions de trànsit. Tot i la millora en les lleis de seguretat viària, i en el tema dels accidents i de la violència en la carretera, encara ha millorat molt més el sistema de recaptació i pagament de multes. D’aquesta manera, les subvencions que es donen generosament amb una mà es recapten amb avidesa mitjançant el sistema molt rigorós de les multes, palesant que de vegades compta més l’increment d’ingressos que la protecció de les víctimes dels accidents.
L’exemple més clar d’aquesta paradoxa rau en la Fira de l’Automòbil celebrada el 2009 a Barcelona. L’administració pública va pagar tota la despesa per assistir a les marques de l’automòbil davant l’amenaça de vaga general del sector. No crec que els empresaris paguin res als treballadors en vaga, com acostuma a passar sempre. De fet, ja fa temps que les regles del lliure mercat s’han trencat, i ja no existeixen línies ni ratlles contínues. El món de l’automòbil avui dia ha deixat de ser una font de progrés, i s’ha convertit en una màquina que avança per inèrcia, i per ironies de la vida, sembla un tren que no pot sortir de la via que el porta a un xoc frontal.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

De peus a terra i aixecant el cap al cel

Publicat el 28 de juny de 2009

Aquest dissabte, 27 de juliol, 27/06/2009 per als qui els agrada jugar amb els números, a les cinc de la tarda es va fer una manifestació al passeig de Lluís Companys, que sortia de l’Arc de Triomf convocada per Acte per la Sobirania. La bona assistència el dia de Corpus a la plaça Sant Jaume feia preveure una bona participació, fins a 20000 persones. Amb aquest nombre es volia arribar fins al Parlament de Catalunya per demanar als parlamentaris la proclamació de la independència. Ja es feia en cap de setmana per no destorbar el funcionament normal, i es volia fer un acte simbòlic. En teoria l’acte volia que els partits s’afegissin al manifest independentista. Tan sols ERC i CiU els van rebre amb cortesia. Cal agrair-los el respecte, tant a uns a com als altres que van fer acte de presència. I tant a qui va firmar com als qui no, van donar la cara. En el fons, ahir va ser un acte de fracàs. Va ser un acte de derrota, per tancar portes i dir que no. De picar a la porta d’una casa i veure que no surt gairebé ningú a obrir-te la porta. I aquest va ser el seu gran valor i el seu èxit. Ja no es tornarà a picar en aquesta porta. Es buscaran altres que s’obrin.

Una manifestació a les cinc de la tarda d’un mes de juny, amb el sol picant de ple, o és per anar a la platja o per posar-se moreno. Sort que molts anaven amb banderes, barrets, gorres i altres opcions, com el mocador negre amb el poema de Foix, que van servir per cobrir el cap, i evitar alguna insolació. Ahir s’esperaven 20.000 persones, però només 1000 segadors s’hi van aplegar. La collita d’enguany ha estat molt minsa a nivell polític, i en aquest sentit, prou valents van venir a donar el seu testimoni. No van arribar ni a cinc ni a tres mil persones, això pot ser efecte d’algun miratge del desert de l’avinguda pavimentada o de la pols del parc de la Ciutadella. Les banderes ens feien companyia i omplien la gernació. De fet, la manifestació reivindicativa pels drets dels homosexuals va aplegar més gent, algú potser va haver de triar, no es pot estar a tot arreu. Però és simptomàtic que alhora de la veritat, els drets dels catalans tenen menys recolzament que els drets sexuals d’altres ciutadans.
Però no vull que us penseu que vull fer d’esgarriacries, Déu n’hi do la paraula! Al contrari, va ser una manifestació exitosa i de gran transcendència per al nostre poble. Més enllà de les xifres, ja us he dit que el seu valor simbòlic era molt més gran. Era una manifestació per dir no, per dir prou! Per dir, no és això, companys, no és això…! No va ser només la lletra d’una cançó, va ser el gest d’expressar-la amb fets. També va ser el moment de cantar cançons de l’Ovidi Montllor, del Llach, fins i tot, de la República, com un cant d’enyor. Ahir es va anar enrera per tirar endavant: per recordar al president de la Generalitat Lluís Companys, i per aprendre de la seva darrera llicó: morir amb els peus tocant a terra, ja que ell va ser confiat i il.lús, però honrat.
A nivell personal, vaig estar content de retrobar companys i amics d’altres temps, els Josep, els Toni, el Roger, els Ramons, … vaig agrair molt el regal d’aniversari que ens va fer el Carles, en forma de beguda refrescant, des d’aquí et torno a felicitar. Els companys i amics, els altres polítics que estaven anant d’aquí a allà, xerrant i parlant, els més coneguts com el Carretero, el Santiago Espot, el Pedro Morón, etc… i els més joves que prendran el relleu algun dia. Ahir, sota el sol inclement d’Espanya vam anar pel carrer, i sabem que caldrà tornar a passar pel desert per arribar a la Terra Promesa. Fent com el títol del llibre escrit per l’abat Cassià Just, “Viure amb fe, esperança i caritat”. Amén.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

El Cotxe contra la Paret

Publicat el 22 de març de 2009

Aquestos dies s’estan fent els darrers esforços econòmics per salvar de l’enfonsament el sector de l’automòbil a Catalunya. La Generalitat està escurant les butxaques per donar diners a les empreses del país. Són els darrers intents del capità per salvar el vaixell que s’enfonsa. Tot i que pot haver un interès legítim al darrera, crec que no hi ha gran cosa a fer. Allò que semblava un Titanic també s’està anant cap avall. I en tot cas, no crec que posar pedaços salvi la situació. El marc econòmic i global s’assembla massa a un iceberg que ha xocat contra la línia de flotació del vaixell. Ni la Generalitat té prou recursos, i l’Estat Central tampoc no en té gaires més, no ens enganyem. La crisi de la construcció ha deixat l’estat sense finançament del circulant, i per tant, tampoc no podrà abocar gaires diners de la seva part sense tocar els ingressos dels ciutadans, molts al caire de l’abisme. Els diners que es donin ara només allargaran el dolorós procés i engreixaran les butxaques dels més ben situats. En tot cas, crec que cal posar els fonaments per fer un canvi en l’automoció: una metamorfosi o una revolució completa en aquest camp. I existeixen solucions, no ho oblidem.
Solucions que passen per racionalitzar l’ús dels mitjans de transport. No només els materials, em refereixo també als immaterials, com la informació o la comunicació. Si l’autèntica revolució de la comunicació ha consistir en la difusió i transmissió d’una gran quantitat de dades i d’informació entre la gent, perquè encara es fonamenta la nostra economia en el transport de coses materials sense tenir en compte l’eficiència d’aquest transport material? Cal fer totes les reunions entre dues persones de manera física i presencial? Cal desplaçar sempre la gent per poder “anar a treballar”? Bé, aquesta seria una de les línies de treball.
Una altra afecta a la mateixa eficiència en el transport. Molts vegades ens trobem amb cotxes conduïts per una sola persona, per exemple. Hi ha molt espai desaprofitat en un simple cotxe! També ens trobem que molts transports públics, especialment, algunes línies d’autobús estan desaprofitades, degut a que existeixen interessos contradictoris d’explotació. O la manca de promoció del sector del taxi, per exemple. La Federació Catalana de Taxis va fer un document dient que cal reduir el nombre de llicències per millorar els ingressos dels taxistes. No estic gens d’acord, ja que precisament el sector del taxi és deficitari perquè precisament el que sobren són cotxes particulars!!! A les ciutats es veu més aquest fenòmen: la gran massa de cotxes en circulació allunya els clients del taxi, els quals normalment van a peu o en bicicleta. Els clients del taxi són precisament aquells que no poden conduir o anar en cotxe particular!!!
Un altre tema serien els costos directes i indirectes del cotxe particular: perquè no es “nacionalitza” el sector de l’automòbil? perquè no ha d’haver una gestió pública, com la de qualsevol altre bé “social”?

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Encara no som Deu Mil, però ens hi acostem!

Publicat el 9 de març de 2009

La manifestació d’aquest dissabte a Brussel.les ha estat un èxit relatiu. Potser no hem assolit la xifra esperada i desitjada, però Déu n’hi Do, dels que van poder anar-hi. I molts que encara estàvem més en ànima que en cos. Ja sabem que la convocatòria tenia un component de clau electoral, de cara a les eleccions del juny al Parlament europeu. I que potser al darrera estaven ERC i CiU fent manetes de cara a les properes autonòmiques. Però, de totes maneres, crec que era una bona iniciativa. A més, fins i tot va fer prou sol enmig del fred belga!. Els belgues, flamencs i valons, deurien pensar que els catalans portaven una mica de calor i color a l’avorrida ciutat comunitària. No ho diguin gaire alt, però a Estrasburg hi ha més marxa, i un bon ambient universitari!!!.
Bé, no tot són il.lusions. El bany de realitat de la senyora Clinton sobre la no ingerència dels Estats Units en afers d’un altre estat és una prova de que, malgrat el Bush o l’Obama, tot està a les nostres mans. En fi, una passa més en el noste caminar cap a la llibertat. Sigui en un país lliure o en un món més lliure, que aquest és la promesa dels catalans per a un món millor. Donar seny al nostre món, i deixar viure a tothom! Per animar la marxa, us poso el vídeo de Joan Baez “We shall overcome…” some day, diu la lletra. Però aquell dia arribarà.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Misèria dels Latifundismes Espanyols

Publicat el 8 de març de 2009

Com un altre tòpic espanyol, semblant als toros, existeix un fenòmen econòmic característic: el latifundisme. Entenem per latifundisme l’existència de grans extensions de terra en mans de poques persones, que dirigeixen la producció, i que manen sobre molts jornalers o treballadors a sou. Normalment pensem que aquest fenòmen es limita al sector agrari, especialment amb les imatges d’Andalusia, Extremadura o Castella. El latifundisme comporta uns inconvenients i uns avantatges, això cal tenir-ho en compte, sinó no s’aguantaria dret. Una altra cosa és que les persones vulguin viure o no d’aquesta manera.
Tanmateix, vull explicar que el latifundisme existeix en altres sectors productius: estic parlant de l’automoció i de la construcció en aquest estat. I no podem entendre la crisi espanyola i les seves conseqüències sense tenir present el latifundisme en aquestos camps.

Em centraré en el latifundisme del sector de l’automòbil, en el qual tinc una mica més de coneixements. En aquest cas, veurem si la tesi s’ajusta a la realitat. Podem veure que el latifundi presenta una gran concentració de la propietat en poques mans. I la resta queda subsidiària o dependent de les decisions que els amos prenguin. A més a més, seguint una estricta jerarquia i una acceptació de l’autoritat sense discussions. Els amos controlen i acaparen la riquesa que es genera en el latifundi, i quan venen mal dades, no pateixen els cops directament, ja que disposen d’un bon coixi. Això els permetrà mantenir la propietat, raó dels seus esforços, i de la qual en gaudeixen. Els jornalers, o treballadors assalariats, viuran depenent dels beneficis que obtinguin el propietari. Com que la producció es fonamenta en un sistema estructurat i rígid, que és poc flexible, com pot ser l’agricultura fonamentada normalment en el monocultiu, només es pot mantenir la propietat si existeix un element prou flexible com el jornaler o la mà d’obra barata, i temporera. Quan hi ha guanys, els treballadors viuran prou bé, però quan no sigui així, els jornalers hauran de subsistir amb un plat a taula i un sostre on dormir. No es quedaran sense menjar, però passaran prou gana. Han de viure depenent completament de l’amo, ja que tampoc tenen capacitat econòmica per construir una alternativa econòmica. “O lo tomas o lo dejas”, la famosa frase dels capataços delegats i intermediaris de l’amo. Per tant, en aquestos casos, la misèria arriba al límit de la subsistència.
Ara compararem aquest esquema amb la realitat que s’està aplicant al sector de l’automòbil. En el cas de la construcció, no ens anem gaire d’osca, i més tenint en compte que aquestos dos sectors són dominants al Baix Llobregat. En primer lloc, determinaríem que existeixen unes determinades empreses automobilistiques, de tipus nacional o multinacional, que semblen moltes, però que de fet, a escala del món, són una proporció petita. El canvi a un món globalitzat ha fet que els mercats esdevinguin molt competitius a nivells de preus. Per tant, el benefici net per cotxe venut ha baixat. Com que tothom té uns costos industrials fixos de producció, no es pot baixar més el preu, llevat que afecti als materials emprats o al cost de la mà d’obra. A la dècada dels 90, SuperLópez era el paradigma de la reducció de costos via qualitat del material i de collar als proveidors, els quals van passar a dependre completament de les marques compradores, i sense gaires possibilitats de diversificar. Això va fer que la cadena productiva s’allargués, però que alhora fos més ferrenya per als fabricants de components auxiliars. Ara, en aquesta primera dècada del segle XXI assistim a la reducció de costos via reducció de preu en la mà d’obra. Així, Espanya està patint el mateix fenòmen que es va donar a la dècada dels seixanta a Alemanya o França, per exemple, amb una diferència, les fàbriques alemanyes estan en mans alemanyes, i les franceses en mans franceses. Van obrir delegacions, i van repartir el treball, però no van tancar les “seves” fàbriques. Ara a Espanya no existeix cap companyia “estatal”, ni la Seat, vaja!
Per tant, la crisi en el sector de l’automòbil a Espanya està convertint els seus treballadors en jornalers i mà d’obra cada dia més barata. I l’estat està actuant de capataç, només faltava veure els beneficis fiscals que ha donat a les empreses per assistir al Saló de l’Automòbil de Barcelona que es farà el proper mes de maig. Diríem que l’Anfac ha tret la faca, i ha dit “o caixa o faixa”… amb els resultats evidents per a les butxaques dels “españolitos”. Encara hi ha diaris que fan editorials lloant aquest atracament??? Per cert, el paper de la solidaritat internacional i dels sindicats torna a quedar sota mínims. Com que la Nissan s’emportava la producció de la nova furgoneta a Tànger, al Marroc, ja han signat el que faci falta. La Seat només cal que amenaci amb Skoda, i tots a còrrer. Després diran que venen molts moros i molts eslaus, precisament al Baix Llobregat??? En fi, ja tenim el cortijo “catalán” instal.lat a la nostra comarca. Què més volem?
Doncs, sí, volem un Circuit de Catalunya on se celebri el Gran Premio de España de Fórmula 1. Per poder promocionar les curses de cap de setmana als estadis, és clar, però això després passa factura als nostres carrers i carreteres de cada dia. Que el vicepresident català parli dels beneficis que aporta el Circuit de Catalunya, del qual forma part del consell d’administració, i lloi la motorització del nostre país, promovent la formació de joves conductors catalans, per aconseguir que algun dia sonin Els Segadors al podi és paradoxal. Precisament el sector de l’automòbil és un dels pilars de l’estat espanyol! A no ser que es comporti com la “Pimpinel.la Escarlata”? I no cal parlar de la joventut catalana, ja que aquest cap de setmana mateix han mort set persones a les nostres carreteres, d’elles cinc joves. A aquest pas no hi haurà joves pilots catalans, el tribut que paguem a aquest dRACC és molt, i molt alt.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El Pepe Rubianes se n’ha anat a votar a Galícia

Publicat el 1 de març de 2009

Avui, fent honor a la seva ascendència gallega, en Pepe Rubianes se n’ha anat d’aquest món. L’ha reclamat la seva “retranca” en el dia de les eleccions autonòmiques. I demà l’enterraran, quan ja sàpiguem el resultat de tot el recompte. Segur que guanyarà l’acta de “deputat”.
A més, ha tingut el gran detall de deixar-nos passat el Carnaval perquè en gaudim a plaer, ja que la Quaresma se l’ha emportat. En aquest món l’hauríem coronat rei del Carnestoltes, i podríem sentir l’amenitat i seducció del seu parlar. Unes paraules rogalloses, però amb un sentiment que no ofenia si no es tenia la pell molt fina. Gracinhas, Pepe!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Els Americans d’Europa

Publicat el 1 de març de 2009

Preparant el camí de les properes eleccions de juny per escollir els parlamentaris de la Unió Europea, els partits oficials s’han afanyat a presentar els candidats. Com sempre, tot es barreja en les reivindicacions i tothom ofereix el mostrari dels productes per veure si els votants el trien. Com passa en altres estats de la Unió, els catalans haurem de votar en funció de l’estat que ens governa: sigui espanyol, francès, etc… Aleshores es veurà si els escollits defensaran els interessos d’Espanya, o de què. Com que la Unió és una agrupació d’estats, no deixaran gaires escletxes per a models socials, o polítics diferents. Ho tenen força clar: mana el concepte “territorial”, i el concepte “personal”, que rau en els pobles, queda força amagat. I encara hi ha molts catalans que confien en Europa: però de quina Europa en parlem?

Els Catalans sabem que som europeus, ja que estem al continent europeu. El nom d’una realitat geogràfica, i que hauria d’implicar una realitat social i política determinada. Però això no és així. Confondre Europa amb la Unió Europea és una visió reduccionista, precisament “eurocèntrica”?. Seria confondre l’estat amb els ciutadans, per exemple? Rússia també és europea, almenys fins al Urals, per exemple. O Suïssa. I no estan a la Unió Europea. Però el model estatalista tampoc no és l’únic possible. L’estat-nació neix de les monarquies absolutes, però l’estat-poble neix de l’home lliure. Un va de dalt cap avall, i l’altre d’avall cap amunt.
Si els Catalans ens considerem un poble sobirà, no podem acceptar la imposició del mateix tipus d’estat que trobem a la Unió Europea. Més aviat, hauríem de buscar el tipus o model americà. Quan un president de la República Txeca parla d’estat totalitari referint-se a la UE, molts s’escandalitzen sense entendre el que vol dir, ni els problemes que honradament està denunciant. De la mateixa manera, es convoca una manifestació dels Deu Mil a Brusel.les per denunciar la ideologia estatal imperant: es vol un estat propi, i això vol dir per als catalans, que no pot ser un estat com el francès o l’espanyol. Volem ser iguals però no de la mateixa manera. Tot això, pica, i força, a moltes bandes. A fora de Catalunya, però també a dins, no ho oblidem. Per què Colom assenyala sempre Amèrica? Per què ens caldrà triar entre una Unió Europea i uns Estats Units d’Europa? Si voleu encara allargo més el títol: Unió Europea d’Estats o Estats Units dels Pobles d’Europa. Per això, vull recordar-vos com comença la Declaració d’Independència Nord-Americana: “Nós, el Poble…”. Els catalans encara ens hem de descolonitzar d’Europa, en molts sentits.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Història Natural dels Catalans-IV

Publicat el 28 de febrer de 2009

Ja hem arribat al moment del naixement d’un poble. Gairebé ja tenen un nom, Gotland, però encara passaran segles perquè sigui oficial. El paisatge històric d’aleshores es caracteritza per la progressiva “desaparició” de l’Imperi Romà a Occident. Però no és una cosa de la nit al dia. En el segle V, Roma és saquejada pels gods d’Alaric, i aquest últim es retira. Quan marxen, Roma ja no és la seu d’un emperador civil, però sí d’un emperador religiós, el Papa, anomenat l’Apóstol. I Bizanci ocuparà el seu lloc com a seu de l’Emperador Romà, i per tant, capital de l’Imperi Romà. Malgrat els canvis, l’imperi no ha desaparegut, s’ha traslladat. I el paper de les legions romanes a Occident ha estat posat en mans de les tropes dels diferents pobles bàrbars. Els gods van fer això, i van signar el tractat de “foedus” de fidelitat a l’imperi, el qual els atorgava un territori o residència. Això no implicava que fossin ciutadans romans, sinó que mantenien el seu dret civil propi. I per això, el dret civil romà i el god s’aplicaven en funció del dret personal.

Els gods, menys nombrosos, van anar convivint amb la població romanitzada, aportant costums i llengua. La llengua goda de la família germànica ha traspassat nombroses paraules al català: blau, per exemple. El fet que el català sigui una llengua llatina amb poca comprensió per part dels altres parlants de llengua romanç rau en el fet de tenir aquest “accent germànic”. També la religió que professaven no era la mateixa: mentre els romans passaven del politeisme o paganisme al cristianisme de tipus greco-romà, els gods passaven del politeisme germànic cap a un cristinisme de tipus arrià. Encara avui dia, aquesta influència germànica queda arraconada per la majoria d’intel.lectuals orgànics. La reivindicació d’un eix mediterrani, igualat a llatí quan no és només així, no hauria d’amagar aquesta connexió amb l’eix nòrdic, o germànic.
La forja del temps anava donant pas a una nova realitat humana: convergència religiosa, cultural, legal i política: cristianisme oficial romà, el naixement d’un romànic propi, el Liber Judiciorum o Llibre dels Judicis, i la formació de la Gòtia, de la Septimània, dels comtats i del nou ordre feudal. La Gal.lia Narbonesa esdevenia la Catalunya Vella, entre la frontera del Llobregat i del Ròdan. La decadència de l’imperi romà d’Occident permet el naixement d’una nova albada històrica: el feudalisme neix de la crisi de la ciutat romana centralitzada, i es fonamenta en el camp, i en una nova societat més horitzontal i autònoma. Com el món dels monestirs, o dels castells. El signe espiritual d’aquells temps seran les Mares de Déu Trobades: Núria, Meritxell, Montserrat, etc… com a retrobament de l’harmonia entre l’Home i Déu. Un home que honora el Fill de Déu i la seva Mare.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Un Hivern que arrosseguem des de fa 70 Anys

Publicat el 14 de febrer de 2009

A finals de gener del 1939 les tropes del Caudillo arribaven a la capital catalana de Barcelona. Abans ja havien entrat a la Catalunya Occidental, ocupat el Pirineu, i destrossat l’exèrcit republicà espanyol a l’Ebre. El dia 13 de febrer, l’àguila imperial espanyola onejava a la frontera del Coll d’Ares. Van ser els últims dies d’una Segona República espanyola que va enfonsar amb ella Catalunya, un dels seus pilars. Si la batalla ideològica ja es va perdre, ni la revolució feixista ni la anarquista ni comunista van triomfar, no es pot dir que no hi haguès una victòria de l’imperi espanyol. Una victòria pírrica, és cert, però que ha marcat el destí dels catalans durant moltes dècades. Encara ara, la majoria som “fills de Franco”.
Per recordar-ho, i per poder arribar al final de túnel, fem aquestes ratlles d’homenatge a tots els que lluiten per la llibertat dels homes i de cada poble, ja que és la llibertat de tot el món.

A Sant Boi les tropes “nacionales” acompanyades per moros, italians, alemanys, etc.. van entrar el 25 de gener. L’acte de record es va haver de suspendre per la ventada de ponent mortal a la nostra ciutat el dia 24 de gener del 2009. Com diu la dita catalan: “de ponent, ni vent ni gent”. Alguns se n’havien oblidat, però la natura ens va fer un cruel recordatori d’allò que va succeir feia 70 anys. Un recordatori simbòlic, davant dels nostres ulls. El vent rabent va desfer el túnel de bateig del béisbol, i va matar a tres nanos al moment, i un quart al cap de poca estona. I un cinquè amb ferides greus ingressat a la Vall d’Hebron, el qual s’està recuperant de les ferides físiques. De les ferides psicològiques, tots ens hem ressentit.
És sorprenent el paral.lelisme entre els fets d’avui i els de fa 70 anys: quan va caure la República representada per la tricolor, al darrera va caure Catalunya, representada per la quadribarrada. I encara més, podeu imaginar-vos els pins i arbres caiguts a tot el Baix Llobregat com totes aquelles vides que la dalla va segar durant la guerra. I el cinquè nen representaria a tots aquells que vam patir les conseqüències traumàtiques d’una post-guerra de 40 anys. I els arbres inclinats per tots aquells que ja no es van poder redreçar durant la resta de la seva vida.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Entre el Cotxe i la Paret – I

Publicat el 18 de gener de 2009

Ara que estem enmig de la tempesta, i el remolí ens arrossega a la majoria, veurem d’on bufa el vent per saber cap a on anirem a parar, i si podem fer-ne un bon rai per surar. Especialment en el riu Llobregat, en la comarca del Baix Llobregat.
Per als que no s’enrecordin de física, us recordo que un remolí es genera per l’efecte de dues forces contràries que xoquen entre sí. Per una banda tenim l’economia del cotxe i la del totxo, i abans teníem el vent a favor de la globalització i la deslocalització que afavoria l’estat espanyol. Però ara que aquest vent ens arriba de cara, el remolí està xuclant els diners cap altres costats. I no crec que atorgant subvencions de l’estat, sigui Madrid o Barcelona, s’arreglin aquestes coses. Més aviat, sembla allò de llençar sal al mar, que tot s’ho empassa. I és que la fera és un pou sense fons, i la seva gana no es sadolla mai. També és trist que alguns encara facin negoci amb aquesta situació i s’omplin les butxaques amb la crisi a costa de les subvencions i els impostos recaptats. Robin Hood, o el Serrallonga, no estaven pas en lloc de poder per fer la seva feina. Més aviat, ens enrecordarem de l’Alí Babà.

L’economia espanyola, incloent la que es fa a Catalunya, ha fonamentat el seu creixement econòmic durant els cinquanta darrers anys en una industrialització que s’ha concentrat les darreres dècades en la construcció i l’automobilisme. Tant el periòde de la Dictadura com el de la Segona Restauració Borbònica han aprofitat els vents favorables per tirar endavant, malgrat alguna crisi puntual. Formaven part d’una economia internacional, que els ha garantit un salvavides en molts moments, i encara ho fa, per exemple, amb l’euro. Si no fos així, potser ens trobaríem en la situació actual d’Islàndia. L’anàlisi d’aquestos anys està molt ben explicada en un article de Xavier Diez, “L’estat del malestar”, on es retrata aquest període històric que ens ha portat a on som ara.
La crisi mundial que ens està afectant és molt forta, ja que a més del final d’un cicle, sembla que entrem en una nova època econòmica, i per tant la crisit no és puntual, sinó de la mateixa estructura. Això implica una metamorfosi de l’economia vigent. I el cicle de la papellona s’està acomplint. La fase de la larva s’està acabant, i ara començarà la fase de la crisàlida, amb el tancament en el capoll. Serà el moment del proteccionisme, i de la política de blocs. El canvi de Jordi Bosch, president dels Estats Units d’Amèrica, i la seva política intervencionista, assenyala un nou temps, encarnat per Barack Obama. Els nordamericans giraran cua per centrar-se en Sudamèrica, Àfrica i Àsia. I els europeus s’hauran d’espavilar amb els russos i els àrabs, per no dir res dels xinesos.
En fi, tornem al Born. Al Baix Llobregat, el totxo i el cotxe han esgotat el seu cicle. Molta gent, amics, veïns i clients, en depenen, i viuen d’això. Les ajudes i subvencions que s’estan donant a les empreses en forma d’ajuts als fabricants, o d’ARE’s i compres de pisos a preu subvencionat, per evitar que baixin els preus, només són pedaços per tenir més temps. Cal trencar molts interessos creats per poder reduir el paper de les administracions públiques, tenir empresaris i treballadors qualificats, sí, també cal incloure empresaris, i repartir equitativament els guanys i el treball. Arriben bons temps per al cooperativisme i l’economia diversificada. El turisme, l’educació i la logística han arribat al sostre, però no patiran tant la crisi. Com podeu veure són sectors vinculats al territori, com a capital material, i a les persones, com a capital immaterial. Arriben temps difícils, però el missatge, realment, serà “Yes, we can!”.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Imperi Universal i Domini Propi

Publicat el 7 de desembre de 2008

En l’aniversari de la Constitución Española del 1978, vulgues o no, els catalans fem balanç. El temps ha passat per veure tot el que ha donat de sí, i allò que molts van preveure s’ha acomplert. Com que aquestos darrers van ser titllats de radicals, i foragitats dels beneficis del pacte, als que s’han quedat amb el règim establert se’ls pot donar els mèrits i els demèrits de tot el que ha passat. Una altra qüestió serà si nosaltres volem encarar el futur i el present sota aquesta Constitución o no?
Però ara que és moment d’espera, no només pel Nadal, hem d’esperar també unes quantes sentències. L’any vinent tornarem a les urnes, i ens deixaran dir algunes coses. Els catalans estem molt marejats, ens trobem com el toro que no fa més que empaitar una capa de colors vius mentre el torero està preparant l’estocada final. El toro només té dues solucions, atacar al torero i no a la capa, o bé saltar la barrera i sortir per on pugui. A l’arena no l’espera sinó la mort. Metàfores apart, hem de pensar i repensar qui són els catalans, i què volem ser quan siguem grans.

En les condicions actuals i mirant a la nostra història com a poble,
uns quants volem la independència. Però encara que no ho sembli, hi ha
moltes menes d’independència. En general, s’entèn que volem tenir un
estat propi. Aquesta via portaria a una guerra total, i podria suposar
l’expulsió dels catalans de Catalunya. Seria una mort amb més honor que
l’agonia lenta a que estem sotmesos. L’altra opció seria la lluita per
la independència individual: als barris de Les Corts i Bonanova, a les
mansions d’Olot, o Girona, a Reus, etc… també molts catalans han
aconseguit una independència personal il.limitada. La meva proposta vol
triar el camí del mig, on sempre hem estat de fet, aconseguir la
independència personal i col.lectiva alhora. I com es menja això? , què
vull dir? La resposta és senzilla: drets civils i constitucions catalanes.
Fixeu-vos que no parlo d’una constitució catalana, ni d’un estat català propi. En això sempre hem fracassat, i el motiu és que nosaltres no som estatistes ni nacionalistes com els espanyols o els francesos. I avui dia, a Europa Occidental, l’estat va camí de la seva desintegració tal com el coneixem. En tot cas, anem cap a unes noves institucions polítiques. I la Unió Europea (d’estats) no serà la nostra solució ni la dels espanyols ni la dels francesos, per exemple). Lluitar per una cosa que va camí de desaparéixer és perdre el temps. Podríem tenir un “estat”, però el nom no seria allò que entenem com a tal. De fet, estem anant cap a l’estat universal, que és l’imperi, liderat pels nordamericans. Per això vaig fer la proposta d’estat lliure associat als EUA, o bé, seguir la tradició catalana de la neutralitat. Com es troben a Andorra.
Si existeix un imperi global, cal aleshores establir el domini local. Això vol dir que els pobles dintre de l’imperi han de poder mantenir el seu dret civil, estiguin dintre de les fronteres que es trobin, o com a poble federat. I el dret civil és un cos jurídic que neix de la gent i de les persones, com era el dret civil català a la gloriosa i revolucionària Edat Mitjana. On les Corts catalanes es reunien per atendre les peticions dels comtes, i no al revés com passa avui dia amb els reis.
Des de Sant Boi, on Rafael Casanova està enterrat, podreu veure el seu ofici: doctor en drets (catalans). Drets plurals i constitucions plurals, que recullen la sobirania i la font del dret que són les persones i els pobles lliures.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

La Tristesa del POC

Publicat el 28 de novembre de 2008

Quan hi ha poques coses més a dir, i quan veus que algú altre també diu coses ben dites, crec que és obligat difondre allò. No tant per l’ànim d’omplir el teu bloc, sinó més aviat, per saber que la teva ànima no està sola al món. Així, anem fent camí amb els companys, els coneguts i els desconeguts, envers un futur, difícil, però com deia la cançó d’en Llach: “Cal que neixin flors a cada instant”. I com canta una preciosa cançó de l’occitana Maria Roanet, “sota la capa de gel, l’aigua camina”. A sota trobareu dues glosses d’articles publicats al diari El Punt, combinats en el díptic del títol del bloc.

El primer està escrit per Josep Maria Uyà, “Molts trist, tot plegat”, i el segon està escrit per Manel Larrosa, “Del quart cinturó a la crisi”. D’aquí vé “La tristesa del POC”. He rebatejat el PTC (Polític Tòpic Convencional) del Manel Larrosa pel de POC (Polític Oficial Convencional), més sonor crec jo.
El primer parla de la nova llei d’educació de Catalunya, amb totes les coses que es veuen des de fora. La meva glossa afegiria que a més de la qüestió econòmica, es presenta una crisi de model educatiu general. Les estructures actuals estan antiquades, però adaptar un model nord-americà sense tenir en compte les grans beques que reben els estudiants és una cosa poc entenimentada. El cas és que el conflicte d’interessos és tan gran, que al final els grans perjudicats seran els alumnes, i per tant, els nostres fills i els dels veïns. El poder de l’executiu de la Generalitat és massa gran per poder diferenciar entre manar i governar. I trobem a faltar en aquesta “parca” democràcia la divisió de poders, i la garantia d’uns tècnics independents.
Sobre l’actual democràcia, i els polítics oficials convencionals, com a protagonistes de l’escenari, tracta el següent article de Manel Larrosa. Podem veure les actuacions demagògiques d’alguns partits que diuen defensar no sé què per poder deixar fer no sé qui? . Per desgràcia, l’alternativa no existeix, o ha estat anorreada. Això implica que tota una generació està vagant pel desert. Quan arribem a la vista de la Terra Promesa, alguns ja no hi serem, i les noves generacions prendran la seva Catalunya.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Crisi ja ha arribat de ple

Publicat el 9 de setembre de 2008

Aquesta setmana m’han confirmat que la crisi ha arribat a Catalunya, i pel que respecte a nosaltres, a Sant Boi. Puc explicar que una persona coneguda va marxar de vacances amb una carta d’acomiadament a la mà. Aquest setembre tindrà la feina de buscar-ne una. I també puc explicar que un xinès es va queixar que la cosa estava malament, i tot molt car: el lloguer, la llum, etc… Si fins i tot, un xinès, considerats gent soferta i treballadora es queixa, ja ens podem calçar. En altres casos, algun treballador ha marxat a Austràlia cridat per la seva germana que ja s’hi estava allà. Un altre persona, un immigrant moro s’ha venut la casa que tenia aquí per tornar al Marroc a treballar en la construcció, que viu un creixement espectacular al seu país, degut als diners que s’hi estan invertint. El pressupost d’una casa allà és de 20.000€.

Aquí ens arriba una crisi econòmica forta, i caldrà veure com la gent va lluitant per tirar endavant. Els grans negocis ja s’estan començant a desunflar, i qui no hagi guardat gra per als anys que vindran, ho passaran magre. Tot i que em sembla que, més o menys, tocarà a tothom. Un exemple notori pot ser el tancament del local de la Cooperativa Agrària a Sant Boi per posar un establiment de venda d’una cadena majorista de fruita, verdura i peix. El lloguer que pagaven compensava als propietaris el tancament, però ara a la cadena ja no els hi surten els números. A finals d’estiu ja l’havien tancada, i ara de moment, la persiana continua baixada. Els productes de la Cooperativa on venien altres pagesos del Baix Llobregat ara ja no arriben a la nostra ciutat.
Com passa en molts altres negocis, l’increment de costos s’ha menjat tot el marge de beneficis. I entre els costos que han pujat més caldria incloure els impostos per part de les administracions públiques. A més de l’increment del petroli. Com podem veure, l’ús del petroli portarà Espanya a la venda del seu patrimoni. I veurem que algun espanyol arribarà a dir: “Espanya, antes mora que rota!”. És clar que el primer que ho va posar en pràctica modernament va ser el dictador Franco, amb l’ús de les tropes mores durant la Guerra dels Tres Anys, i amb la seva Guàrdia Mora. Ell mateix no es refiava de cap espanyol!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari