ROCKVIU

Marah, sala Apolo (Barcelona), 11 de març de 2007

I després de la foscor, la llum. De ben segur que devia ser l’únic que va anar a L’Auditori a veure a la Galás i després sortir pitant fins l’Apolo pel concert de Marah. Els escarabats i darks (alguns amb les seves millors gales) potser prefereixen viure en un estat de dol permanent, però jo, després d’aquella cerimònia, necessitava una mica d’alegria per aplacar els ànims homicides. I la vaig trobar amb potser un dels millors directes que es poden veure en l’actualitat. L’optimisme i la convicció dels Marah  s’encomana ràpidament.

Diamanda Galas, L’Auditori (Barcelona), 11 de març de 2007

Algú sap com sona la famosa quarta octava a la que arriben unes poques dives de la òpera? En veu de Dimanada Gals és com un xerric tenebrós, com si es divertís fent lliscar les seves ungles a sobre d’una pissarra.

Fosc, tot molt fosc.

Article publicat a El Punt, el dia 19 de març de 2007

El xou de la foscor
Lloc i dia: L’Auditori (Barcelona). 11 de març.

música/Diamanda Galás
Xavier Mercadé
No
és aconsellable acostar-se a un concert de Diamanda Galás sense tenir
coneixement de la vida, miracles i estil interpretatiu de la diva. Si
convides algú a un concert d’ella sense avisar del que es trobarà, el
més segur és que perdis una amistat. Feia divuit anys que la diva no
visitava Barcelona, en un recordat concert a l’Aliança del Poble Nou;
però, tot i això, van quedar molts espais buits a la sala simfònica de
l’Auditori. Això sí, no hi va faltar un públic iniciat en el tenebrós
món de Galás i amb la major població de darks i gòtics que s’ha vist des de feia temps, mesclats amb amants de l’òpera o de les músiques de risc.

Diamanda Galás va acudir al concert de clausura del festival Digressions a presentar l’espectacle i proper disc Guilty guilty guilty,
un treball inspirat en versions d’amor tràgic i homicida, i per si això
no fos suficient alegria, també cançons sobre la mort. Tot just
començat el concert a ritme de blues empantanegat ja va lluir la seva
habilitat en arribar a la famosa quarta octava, un registre a l’abast
de poques dives de l’òpera. El resultat d’aquesta tonalitat des de la
gola de Galás és estremidor, i més quan rebia l’ajut des de la taula de
so, que incrementava la intensitat i l’efecte al sistema nerviós de
l’oient. Tot un repte difícil d’assimilar per timpans convencionals,
amanit per tota mena de sons greus i fins i tot guturals que convertien
cada cançó en una experiència gairebé física. Tot envoltat amb una
il·luminació adient basada en colors freds i una gran quantitat de fum
artificial. Durant la seva actuació va repassar també els estils més
tràgics de la música popular, des del rebetiko grec a fins les turmentoses ranxeres mexicanes amb cors trencats i venjances, i parant una especial atenció a la chanson
francesa amb referències a Juliette Greco o Edith Piaf. Única en el seu
estil, Diamanda Galás deixa a Nina Hagen, Lydia Lunch i Lene Lovich com
a simples imitadores que no són capaces d’arribar a un nivell vocal
que, si de vegades toca la subtilesa, en altres ocasions pot arribar a
la cacofonia histèrica de la matança del porc. Després d’una hora de
concert hi va haver molta gent que va decidir tocar el dos, i la hora i
mitja del concert sencer va acabar convertint-se en excessivament
repetitiva.

Allen Toussaint, Teatre Zorrilla (Badalona), 10 de març de 2007

Un concert tant bo com horribles eren també les seves sandàlies amb mitjons blancs.

Article publicat a El Punt el dia 14 de març de 2007

Que parli la música

ALLEN TOUSSAINT / XAVIER MERCADÉ.

Allen
Toussaint és el patriarca més acreditat de la música de Nova Orleans i
el seu millor ambaixador. Traient ànims de la desgràcia que va ser
l’huracà Katrina i amb una bona dosi d’optimisme ha fet, juntament amb Elvis Costello, el disc The river in reverse.
També està preparant un parell de discos nous i ha sortit per primera
vegada en dècades en una gira que l’ha portat per primer cop al nostre
país, en una actuació exclusiva per inaugurar el Festival Blues &
Ritmes al Teatre Zorrilla de Badalona. Va ser tot un luxe poder veure
aquesta llegenda viva, un luxe que molta gent va anteposar (el teatre
estava gairebé ple) al partit del Barça contra el Madrid.

A
l’inici del concert i amb les salutacions de rigor, Allen Toussaint va
preguntar al públic quants n’hi havia que parlessin anglès. En veure
tan poques mans aixecades va preferir tirar pel dret, posar tota la
maquinària del piano en marxa i deixar que la música parlés aconseguint
la immediata comunicació. Un començament frenètic amb All for it i un medley de cançons en què va enllaçar temes com ara Certain girl (popularitzat per The Yardbirds) amb el Working in the coal mine
de Lee Dorsey. Va ser el tret de sortida a una actuació que no baixaria
de nivell en la seva hora i quart següent. Un repertori en què no va
faltar cap de les seves facetes. Des de repertori clàssic com ara Shoo rah, Brickyard blues i l’I’m gone
dels The Meters amb una fidelitat a les arrels encomiable, fins a un
homenatge a la figura cabdal del Professor Longhair amb una lliçó de
digitació precisa al piano amb Big chief. Del seu treball amb Costello, en canvi, només en va rescatar All these things, i a Girl to do
va reconèixer que «l’amor és el que fa més falta a Nova Orleans». Tot i
que l’actuació s’havia anunciat com un concert en solitari amb el seu
piano, finalment Allen Toussaint va sortir acompanyat per un
percussionista que va donar encara més cos a una música sense temps ni
fronteres cuinada des de la ciutat que no dorm mai. Amb un gest que
l’honora, en acabar la seva actuació i abans del darrer bis (una
espectacular Southern nights) va voler baixar fins a la platea
a saludar i donar la mà personalment al públic, a qui havia seduït amb
una veu dolça, sedosa i versàtil que va destapar el pot de les
essències del delta del Mississipí. I de passada va servir per
comprovar el seu particular gust en vestir sandàlies amb mitjons
blancs. El Barça ja podia perdre, guanyar o empatar, que els
espectadors que eren al Teatre Zorrilla dissabte a la nit sí que van
poder viure una jornada històrica.

Lloc i dia: Festival Blues & Ritmes. Teatre Zorrilla (Badalona). 10 de març del 2007.

Goran Bregovic, Palau de la Música (Barcelona), 9 de març de 2007

Recordo la primera vegada que va venir a actuar a Barcelona Goran Bregovic i la seva banda de bodes i funerals. Era a la Plaça de la Catedral, en plenes festes de la Mercè de 1999 en una producció amb el Taller de Músics. Jo no tenia més coneixement de la obra de Bregovic que alguna referència cinèfila, per això em va sobtar veure tota la plaça plena de gom a gom. La sorpresa va ser més gran encara quan van començar a sonar els primers acords de ?Kalashnikov? quan tothom va enfollir i es va posar a ballar sota les notes balcàniques.

Però ahir al Palau no es podia ballar tot i que n?hi havia ganes. Era curiós veure des del fons a la platea movent-se contingudament en els seus seients mentre que poc a poc els laterals s?haven omplint d?espectadors que no podien reprimir-se. En alguns moments fins i tot van ser convidats a tornar-se seure per uns acomodadors no gaire acostumats als rampells espontanis, tot i que allà mateix s?han vist comportaments molt més vergonyosos en els concerts de Camela o Andy & Lucas.

De La Soul, Poble Espanyol (Barcelona), 24 de juliol de 2002

L’any 2002 vaig rebre un mail d’una noia francesa que s’acabava d’establir al Casc Antic de Barcelona, i em deia que no entenia com havia pogut fer i publicar a Enderrock i a pàgina sencera una foto de Manu Chao al Sot del Migdia (de febrer de 2002) quan ella no en va poder treure cap degut als contrallums i la deficient il·luminació. Poc després ja la vaig conèixer en persona en un concert de Salif Keita a l’Auditori i, poc a poc, mentre es forjava una bona amistat, ella també va anar creixent com a fotògrafa. Amb els anys ha sabut superar les il·luminacions deficients i els escenaris més exigents.

Han passat cinc anys. No ha perdut l’accent francès ?ni falta que fa, és un dels seus encants? i cada dia va millorant el seu català. A Enderrock la tinc com una col·laboradora de confiança que lliura les feines sense penjar-se i cada cop amb una qualitat millor. Te ull de fotògrafa i això es nota en la seva tasca.

El proper divendres 16 de març Joëlle Gueguen inaugura una exposició al bar Big Bang (c/ En Botella, 7, al costat del carrer de la Cera) amb el bo i millor que ha extret de la seva càmera. Queda clar que és una exposició més que recomanable?

A la foto la Joëlle als peus dels De La Soul remenant la bossa a la recerca de l’objectiu adient.

Yoko Ono i amics, sala Zeleste (Barcelona) 16 de juny de 1989

Primer de tot voldria demanar disculpes per aquest atemptat visual al bon gust i a les bones costums.

Si, aquesta foto no és un fake, va ser totalment real presa als camerinos de la sala Zeleste d?Almogàvers l?any 1989, després d?un concert d?homenatge a John Lennon. Tot i que no cal presentacions, a la foto hi ha Ramoncín, la Yoko i el Flowers, junts de nou per primer cop.

Yoko Ono és un d?aquells personatges als que tinc una admiració estranya. Ella soleta va ser capaç de desmuntar totalment l?imperi dels Beatles. Recentment ha tingut el toc d?humor àcid al publicar un disc amb el títol de ?Yes, I?m a witch?, un joc de paraules impressionat. Al Ramoncín, en canvi, no l?admiro per res. I al Flowers… bé a aquest ?fotògraf? ja li dedicaré un altre dia l?atenció que es mereix (si, algún dia penjaré la foto de la performance que va fer a la sala Màgic juntament amb La Banda Trapera del Rio, un altre document esgarrifós). A qui tinc més estimació dels personatges que surten a la foto és al Santi Carulla de Los Mústang que treu el nas a la part superior de l?esquerra. Una bona persona.

La presència sobre l?escenari de Zeleste de la gran Yoko Ono va ser impressionant, un d’aquells moments que no s’obliden. Als bisos i mentre tots els convidats cantaven el ?Give peace a change? ella va aparèixer sobtadament (havia estat veient el concert des del primer pis) i a un inconscient se li va ocórrer acostar-li el micro sense saber que aquesta pot ser un arma mortífera en mans de la Yoko. Els crits de Yoko van ser esfereïdors, tota una mostra de terrorisme sonor. Mentre la resta de músics feien cara de pòquer i sense autoritat moral per treure-li el micròfon.
  

Kasabian, sala Razzmatazz II (Barcelona), 4 de març de 2007

Algú em sap explicar per què aquest cap de setmana Barcelona estava tant plena de guiris? Lily Allen en va tenir sort d’ells per no quedar-se sola a el divendres a l’Espacio Movistar, i ahir diumenge al concert de Kasabian al Razzmatazz II els fills de la Gran Bretanya eren una immensa majoria fins el punt de sorprendre al mateix grup. Tampoc entenc que feia tanta gent amb pantalons curts, corrents i traient el fetge per la boca durant el diumenge al matí per tota Barcelona.

Una nota sobre el nom del grup per les tertúlies de cafè: el prenen de Linda Kasabian, una component de la "família" de Charles Manson. Encara més, era la noia embarassada que va conduir el cotxe amb que van fugir de casa de Sharon Tate. Per si fos poc, Kasabian en armeni significa carnisser.

Oriol Tamvia, Can Barrades (L’Hospitalet), diumenge 4 de març de 2007

Lily Allen, Espacio Movistar (Barcelona), 3 de març

És molt maca de cara, joveneta (21 anys), una veu versàtil i diuen que la reina del myspace. Però el passat dissabte va demostrar ni tenir poder de convocatòria (unes 200 persones en l’Espacio aquell) ni saber moure’s s a sobre d’un escenari. Fins hi tot el kitsch hortera de Gwen Stefani amb No Doubt tenia més gràcia que els moviments d’ànec de Lily Allen.

Lordi, sala Apolo (Barcelona), 1 de març de 2007

I es que n’hi ha que no aprenen. Després de l’èxit aclaparador l’any passat dels finesos Lordi, els que es dediquen seleccionar candidats a Eurovisió per l’Estat espanyol han triat a un grupet de backstreetboys tan macos com infames, anomenats Nash. Al menys Andorra ha volgut arriscar-se una miqueta seleccionant als greendays Anonymus. Un grup també molt macos de cara però que al menys fan punk-rock.

Els Lordi van tornar a escenificar ahir les raons dels seu èxit a la devaluada plataforma eurovisiva en una, no per coneguda és menys impactant, cerimònia de punys alçats i dits fent banyes. Tot sota quilos de maquillatge i obrint les portes del tren de la bruixa.

Article publicat a El Punt el dia 3 de març de 2007

El tren de la bruixa

MÚSICA / LORDI
XAVIER MERCADÉ

Dir que Lordi són uns freaks
eurovisius és potser una reiteració de conceptes ja que el devaluat
festival s’ha vist en els darrers anys com una espècie de caverna on
una colla de desheretats intentaven demostrar el seu talent artístic
mentre comentaristes ineptes parlaven d’aliances territorials per sumar
vots. Lordi van clavar un cop de puny a la taula i el heavy metal
es va introduir victoriós en les televisions de mig món. S’ha de
reconèixer també que ha estat el grup que més repercussió ha tingut en
el festival des de l’època d’ABBA. Però ara per ara el grup vol que
Eurovisió formi ja part del seu passat i que la gent els conegui com un
dels grups referencials de l’atapeïda escena metàl·lica escandinava,
encara que més propers al power metal que no pas als sons gòtics i foscos d’aquelles terres.

El
grup resident a la part finesa de Lapònia, la pàtria també del Pare
Noel, va poder trepitjar per segon cop Barcelona, després d’ajornar les
actuacions previstes a l’octubre per l’afonia del cantant. Si del que
es tracta és de divertir-se i divertir el públic, els Lordi es poden
donar per satisfets. Durant l’actuació van treure part de la seva
parafernàlia escènica com les famoses ales de ratpenat a Devil is a loser,
calaveres fumejants, pals de micròfons en forma de destral, bosses
plenes de confeti, un cubell amb vísceres i membres mutilats i altres
elements extrets de figurants del tren de la bruixa. Però el grup no va
venir amb tot l’armament complet. Els quatre concerts que han fet a
l’Estat espanyol aquest març són un afegit fora de la gira de The Arocalypse
per complir els concerts suspesos. Així el xoc rock del grup va quedar
una mica devaluat en comparació a la seva actuació a Razzmatazz II
l’any 2005 que va tenir un decorat de cartró pedra molt més complet i
un vestuari encara més espectacular. Això sí, si fa dos anys van
aplegar poc més d’un centenar de curiosos, ara la Sala Apolo estava
plena per tots els racons.

Musicalment Lordi es va moure en un accessible heavy metal comercial de l’escola dels anys vuitanta que no fa fàstic a les tornades per alçar els punys (Hard Rock hallelujah n’és un bon exemple) i que fins i tot arriba a Bon Jovi en cançons com ara Would you love a monsterman.
Durant l’hora escassa d’actuació, el concert va patir aturades amb
llargues introduccions entre cançó i cançó, suposem que per
recuperar-se de la calorada que deu fer estar actuant sota capes i
capes d’espès maquillatge, vestits amb draperia de les pel·lícules
dolentes de terror de sèrie B. La paradeta de samarretes va fer un fart
de vendre samarretes amb les cares dels cinc freaks, peró entre
el marxandatge no hi havia l’objecte més curiós que ha tret el grup, el
refresc Lordi Cola (les dues modalitats, normal i light).

Corinne Bailey Rae, Espacio Movistar (Barcelona), 28 de febrer de 2007

Sempre passa el mateix. Els fulls de promoció, per tal de vendre, et posen coses com si "te la inspiració divina de Billie Holiday" o és "la nova Eryka Badu", mentires que es van reproduint en tots els mitjans (sobretot digitals) fins a donar una imatge falsa del que és. I Corinne Bailey Rae va quedar en poqueta cosa al costat dels referents que li havien enganxat a l’esquena com una llufa del dia dels innocents.

Article publicat a El Punt el dia 02 de març de 2007
Nina ensucrada
CORINNE BAILEY RAE / XAVIER MERCADÉ.

Corinne
Bailey Rae és una anglesa (de Leeds) d’origen antillà que a l’edat de
26 anys ha aconseguit alçar-se en les llistes d’èxits d’arreu del món
amb una proposta de rhythm’n blues i funk suau
acompanyat d’una imatge transparent i senzilla amb un somriure perpetu
als llavis. El seu primer i únic disc té una acurada producció que tant
pot agradar al públic massiu com a aquell consumidor adult que cerca
propostes de qualitat i sense estridències. Una música inofensiva i
amable que tant pot servir per a un anunci de compreses com per a un de
telefonia mòbil.

Malgrat la forta competència de concerts que hi
va haver dimecres i del partit del Barça televisat, Corinne Bailey Rae
va aconseguir una porció del públic amb una còmoda entrada a l’Espacio
Movistar, encara que sense arribar al ple total. Amb un vestit molt
similar al que porta al vídeo de Put your records on i unes
sabates planes, Corinne Bailey Rae ven en persona la mateixa senzillesa
que ha demostrat en el seu disc de debut. Però Corinne no va passar la
prova del directe. No és una nova diva i no es pot comparar ni amb Macy
Gray ni amb Erykah Badu. Sí que es trobaria més còmoda al costat d’una
Nelly Furtado, d’una Joss Stone o d’una Mary J. Blidge, propostes més
convencionals. Com ho va ser la interpretació de Call me when you giet this,
en què es va acostar a la sofisticació de Lisa Stansfield encara que li
falti una mica més de rodatge. Acompanyada d’una nombrosa banda de vuit
músics, Corinne va repassar tot el seu disc homònim i hi va afegir un
parell de cares B de senzills (No love child i I won’t let you lie to yourself) i un parell de versions, un Long hot summer de Jimi Hendrix força estereotipada i el Since I’ve been loving you de Led Zeppelin sense gaire història.

La
xicota té bona presència i una veu agradable però li manquen recursos a
l’hora de cantar. La seva veu empal·lidia quan les dues coristes
d’acompanyament tiraven llenya al foc en cançons com ara Butterfly i I won’t let you lie to yourself
rememorant el llegat vocal de l’escola de la Motown. I fins i tot en el
moment en què podia haver posat el brou a bullir amb els seus senzills Like a star i la cèlebre Put your records on,
va quedar deslluït per un so brut al qual s’havia d’afegir la
xerrameca, els crits i sorolls d’una part del públic situat al fons de
la sala que ?tots ells ben mudats? no feien la impressió d’haver-se
retratat a la taquilla i haver-hi deixat els 28 euros de l’entrada.
Corinne es va acomiadar amb Season’s change i la banda a ple rendiment, però deixant només el regust dolç de sacarina. Un vestit, el que li han fet, que li va massa gran.

Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona). 28 de febrer

Conxita + Joan Miquel Oliver, sala Bikini (Barcelona), 27 de febrer de 2007

Segur que mai els cridaran per formar part ni de Il Divo ni dels tres tenors, ni tampoc per cap concurs de bellesa. Però són dos dels més grans creadors de cançons pop del país.

Jofre Bardagí i Beth, sala Bikini (Barcelona), 27 de febrer de 2007

Quimi Portet, sala Bikini (Barcelona), 27 de febrer de 2007

Amb les lleganyes encara posades, un mal de cap estany i la satisfacció d’haver aprovat un any més i amb bona nota. Un cop més s’han superar els nervis i la tretzena edició dels Premis Enderrock es pot dir que ha estat un èxit amb cues que van arribar fins la Diagonal.

Un dels moments culminants va ser l’actuació de l’astre d’Osona, el senyor Quimi Portet amb qui un cop més (ja en van uns quants) vam escenificar la performance l’èxit de la vetllada. Aquí està el resultat per part d’"el millor fotògraf del món" ("del món que coneixem, allà on es mengen canalons", Portet dixit).

El mateix Astre em va demanar propostes per repetir l’escena durant el seu World Tour 2007 però a lo bèstia. Aquí en van unes quantes a les que afegiré les que em proposeu i altres que se m’acudeixin quan tingui el cap més clar:

-Amb el públic fen el pi
-En plant Spencer Tunick: tothom en boles
-Amb sticks de hoquei amenaçant als músics

Em temo que els concerts de Quimi Portet seran un tema recurrent en aquest bloc durant aquest 2007. I això que la gira encara no ha començat.

Avui i sense que serveixi de precedent, trenco la dinàmica d’aquest bloc i no penjo cap foto, ja en faré prou aquesta nit. A canvi teniu aquesta imatge perduda en els racons de la memòria: el primer flyer propagandístic d’Enderrock d’ara fa catorze anys. Algun dia parlaré d’aquells temps heroics. Amb el temps la revista ha millorat en moltíssimes coses, sobretot el logotip.

Ja ho sabeu, avui esteu tots convidats. Hi actuen:

-Jofre Bardagí + Beth, abans de sortir pitant cap a Luz de Gas on Jofre presenta el seu disc
-El galàctic Eduard Canimas
-L’estrena mundial en viu i en directe de les noves cançons de l’astre Quimi Portet
-L’Helena Casas i els seus Conxita, el disc de l’any "Amb lletra petita"
-Fi de festa amb la rauxa de Xerramequ Tiquis Miquis

No hi ha futbol, a la tele no fan res de bo ("House" el podeu deixar gravant-se) i el Meteocat no preveu pluges. Així que no hi ha excusa possible.