Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

22 de maig de 2024
0 comentaris

‘Il caffè sospeso’, un costum napolità que no coneixia.

Tot preparant el viatge a Nàpols que farem properament amb la nostra néta Mila –quarta etapa de la seva introducció italiana després de passar per Venècia, Roma i Florència— em trobo amb un concepte que fins ara m’era desconegut: el ‘caffè sospeso’, que podríem traduir com ‘cafè pendent’ o ‘cafè a compte’.

Investigant per la xarxa he trobat un llibre de Luciano de Crescenzo, un personatge polifacètic i molt interessant (vegeu aquí) nascut a Nàpols el 1928 i mort a Roma el 2019, fa tot just cinc anys.

Precisament l’any 2008 l’editorial Mondadori li va publicar un recull d’articles esparsos apareguts a diaris i revistes que es titulava ‘Il caffè sospeso. Saggezza quotidiana in piccoli sorsi’ (és a dir, ‘El cafè pendent. Saviesa quotidiana en petits glops’).

El primer text del llibre, que ja he decidit que m’acompanyi a quests dies a Nàpols, ens ho explica gairebé tot:

Preludi sobre el cafè pendent

Luciano de Crescenzo

Fa temps, a Nàpols teníem un bell costum: quan una persona carregada d’energies positives demanava en un bar un cafè per comptes d’un en pagava dos. El segon quedava pendent i es reservava per a algú que vingués després. Dit amb unes altres paraules: era un cafè a disposició del món. De tant en tant algú es plantava a la porta i preguntava si hi havia algun ‘sospeso’. Tot això s’explica pel fet que en aquella època hi havia bastants més clients pobres que rics. Avui, en canvi, no només no hi ha ningú que pagui un ‘sospeso’ sinó que tampoc hi ha qui l’acceptaria. Una vegada vaig conèixer un home carregat de bona voluntat i desitjós de fer amistats que els pagava de cinc en cinc.

És per això que demanar la unificació dels preus del cafè a Itàlia seria, al meu parer, un error. El cafè no és igual a tot arreu: en primer lloc és diferent pel que fa al sabor, segonament pel que fa a la quantitat (un cafè del Nord, mesurat en centilitres, és almenys el doble que un del Sud), i finalment per la seva funció.  Per damunt de la Línia Gòtica (*) quan algú està deprimit s’ajuda amb un glopet de grappa; a Nàpols, en canvi, ho fem amb un cafè i si volem assolir el nivell òptim, tres i dels bons. Però, certament, tres cafès diaris representen un cost considerable. L’hauria de cobrir la Seguretat Social.

El cafè de Nàpols és diferent del de Milà. És mínim en quantitat i màxim en sabor. Feu, si no, la prova. I, sobretot, no és només un líquid de color obscur sinó que, com he dit més amunt, és un recurs per fer amistats. Suposem que un dia us trobeu un amic a Nàpols, a la piazza dei Martiri. El mínim que pots esperar és que et digui ‘anem a fer un cafè’ que equival a dir ‘bon dia’.

Ara, però, volen comparar el cafè de Nàpols amb el de Milà, fins i tot amb el de Munic, a Baviera. Mentre l’alemany baixa, el de Nàpols puja fins a instal·lar-se a les proximitats del cervell. No és cap casualitat que sigui poc més d’un glop.

Els capítols d’aquest llibre són com petits glopets de cafè napolità: breus, gustosos, capaços d’enfilar-se a les proximitats del cervell i fer-li una mica de sanes pessigolles.

(*) Vegeu aquí més informació sobre la Línia Gòtica.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!