Música/Ia Clua
Lloc i dia: Sala Luz de Gas (Barcelona). 15 de novembre.
Xavier Mercadé
Després de gairebé quaranta anys de carrera, posant
la seva veu i signatura en les pàgines inicials del rock cantat en
català en el grup Dos + Un amb els que va enregistrar cinc singles als
anys seixanta, escrivint un dels capítols bàsics de la escena del país
amb Ia & Batiste o presentant el disc Amic Majèstic com a Moto Clua
l?any 1978, no ha estat però fins aquest 2006 en que ha editat El món
on visc, el primer disc en el que el nom d?Ia Clua ha figurat a la
portada. Un treball de maduresa i evidentment adult amb unes lletres
que s?allunyen dels espais onírics i naïfs de les cançons d?Ia &
Batiste per endinsar-se en la crítica social tractada amb un caire
poéèic i amb un rerefons d?esperança. El to de veu d?Ia Clua també ha
canviat amb els anys, ara canta amb dos tonalitats més greus donant com
a resultat un disc que podria marcar l?inici d?una carrera diferent a
la que coneixíem fins ara d?ell a nivell oficial, ja que durant aquest
darrers anys ha dedicat la seva carrera a fer música publicitària i
bandes sonores per teatre i cinema.
Va sortir a l?escenari
acompanyat per una nombrosa i ben acoblada banda amb una dotzena de
músics sobre l?escenari, on destacaven les tres coristes, els teclats
de Kike Santander, el baix de Sinto Bonell, Charlie Oliver a la bateria
i un Cris Fontecilla a la guitarra que va saber estar comedid tot i
situar-se al límit de l?exhibicionisme instrumental. Algunes de les
cançons van comptar també amb el virtuosisme dels guitarristes Max
Sunyer i Jordi Mena.
?Intentarem que acabeu ballant sobre les
taules? va anunciar Ia Clua només començar el concert davant d?un
públic on destacava la presència de companys com Jaume Sisa, Oriol
Tamvia o Jordi Batiste. No ho va aconseguir però si que ens va ensenyar
totes i cadascuna de les deu cançons que composen El món on visc, des
de la declaració de d?intencions i anhels que dona títol fins al suau
funk-soul d?Oasi d?esperança, la intimitat de Cor endins, la crua
realitat d?Àfrica o Blau, una cançó que va composar quan tenia quinze
anys amb Isidor Marí i recuperada de l?antic repertori de Dos + Un. El
record a Ia & Batista va arribar amb És una dona, cançó inclosa en
Esfera Malheur, el seu disc amb cançons noves de l?any 1995, que va
comptar amb la col·laboració de l?osonenc Pep Sala, a l?estudi del qual
s?han enregistrat aquestes noves cançons.
La sorpresa va saltar al
final del darrer tema, Esqueix de cançó (?la millor cançó que he
composat mai?, va declarar) de l?històric Chichonera?s Cat d?Ia &
Batiste, quan en els darrers acords de la cançó va pujar de manera
espontània el seu antic company Jordi Batiste. Durant uns breus
instants Ia & Batiste van despertat de l?estat d’hibernació en que
viuen des de fa més de deu anys.
