ROCKVIU

Rosa Luxemburg i Junts, Sala Be Cool (Barcelona), 09 de febrer de 2007

Pep Sala – BarnaSants, Teatre Joventut (L’Hospitalet), 09 de febrer de 2007

Fangoria, Espacio Movistar (Barcelona) 8 de febrer de 2007

La vaig veure per primera vegada l’any 1983 a l’enyorat Zeleste del carrer Argenteria. En aquest quart de segle ha aconseguit reinventar-se contínuament i renovar el seu públic any rera any i seguir sent la diva del petardeix i l’hedonisme. Però calia inflar-se d’aquesta manera?
Article publicat a El Punt el dia 10 de febrer
«Glam» de blanc
música / Fangoria

És
sorprenent el poder d’autoclonació i reinvenció creat per Alaska. Ja
poden passar colles i anys, dècades de permanència en el món de la
música, que ella continua sent el més in, el més cool i
el més modern. Ara van vestits de blanc, l’escenari fa mal a la vista
amb tanta claror, però ho podrien fer de rosa o de verd que Alaska
continuaria sent la diva divina de les revistes de moda i les
discoteques fashion. Alaska ja no és aquella imitadora de
Siouxsie que volia ser un pot de detergent. Amb el temps ja no
necessita ningú que la reivindiqui ja que ella mateixa se sap vendre
molt bé, creant un personatge amb un estil propi i definit que en
alguns moments arriba a la caricatura sobretot quan ens fixem en la
desmesurada crescuda artificial dels seus pits. Fa uns quants anys van
descobrir la veta del públic gai i van traspassar les seves influències
punk i glam al camp de l’electrònica amb la inspiració indispensable dels Pet Shop Boys.

Amb
gairebé tota la instrumentació precuinada, Nacho Canut ja no es penja
el baix sinó que s’amaga al darrere d’una torre de teclats, mentre que
com a músics l’acompanyen dos guitarristes, un cantant de reforç i dos
coristes ballarins amb el sexe dels àngels. L’actuació de Fangoria a
Barcelona va tenir més d’espectacle televisiu que no pas de concert.
Els canvis de vestuari i coreografia provocaven que l’estètica estigués
pel damunt de la música. Una escenografia que va canviar a mig concert
per passar-se a la foscor i al dol habitual en la imatge del grup. Amb
un repertori basat pràcticament en la seva obra més recent, les cançons
noves d’El extraño viaje, com ara Criticar por criticar, s’han adaptat bé en el seu repertori. I per als més antics seguidors del grup va deixar per al final Rey del glam,
un dels èxits de la primera etapa de Dinarama, en què va convidar a
l’escenari els teloners Miranda i Nancys Rubias i a La Terremoto de
Alcorcón, personatge que faria la seva performance un cop
acabada l’actuació de Fangoria. Tot això amb la sala plena de gom a gom
i tot el paper venut per les seves dues actuacions consecutives. Tal
com diuen a Miro la vida pasar, tot podria ser pitjor.

L’estirada
d’orelles en aquesta ocasió és per als gestors de l’Espacio Movistar,
un gran envelat asèptic i funcional situat al Fòrum i patrocinat per
una marca de telefonia que en el seu mig any de vida ha tingut una
programació de concerts en què la presència de grups catalans ha estat
més aviat escassa, mentre que la de grups que cantin en la llengua del
país ha estat pràcticament nul·la. Una absència del català que també és
palpable en el mateix nom del local i que tampoc brilla en les
indicacions internes ni en els comunicats de premsa.

Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona), 8 de febrer.

Jordi Fàbregas – BarnaSants, Sala Luz de Gas (Barcelona), 06 de febrer de 2007

Aina, Sala Apolo (Barcelona), 3 de febrer de 2007

Per a molts, com el col·lega del públic que surt a la foto matxacant-se les vertebres, el retorn d’Aina per una nit ha estat una alegria inesperada però el rerefons era més aviat trist. El concert a la sala Apolo va ser per recaptar fons i pagar el costós tractament de Callum Robbins, el fill d’un any de Jay Robbins (Jawbox). En un país com els Estats Units on la sanitat no sols no és pública si no un gran negoci, un tractament com aquest és gairebé impossible de sufragar i menys amb el sou d’un músic. Per sort, la sala era plena de gom a gom i tothom vam haver de passar per taquilla (10 euros per cap).

Article publicat a El Punt el dia 6 de febrer de 2007

Música/No More Lies + Aina
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 3 de febrer

Bon core

Xavier Mercadé
Pocs grups podran dir com Aina, amb la cara ben alta i l?orgull sencer, que la seva tornada als escenaris per una nit, ha estat purament per motius econòmics. Però en aquest cas no ha estat pensant en les seves pròpies butxaques, tal i com passa en el 99 % dels retorns, sino per una causa justa i donar un cop de ma a Jay Robbins, músic de bandes com Jawbox o Burning Airlines i que també va ser el productor de Bipartite, el tercer disc d?Aina. El seu fill, el petit Callum Robbins d?un any, pateix d?una atròfia muscular, una d?aquelles malalties anomenares rares, i que si no es paga un costós tractament (als EUA la sanitat no sols no és gratuïta si no un gran negoci) morirà abans de dos anys o patirà seqüeles molt greus. La resposta del públic a la crida va ser la merescuda. La sala Apolo va registrar un ple absolut amb tota la família hardcore arribada dels més diversos punts de l?Estat i on tothom va haver de retratar-se a taquilla i deixa-hi els 10 euros de la entrada, no hi va haver cap llista de convidats.
Va obrir la nit No More Lies amb Santi García al capdavant, el músic i productor de prestigi que des dels seus estudis Ultramarinos ha posat la població de Sant Feliu de Guixols al capdavant de l?escena hardcore europea. No More Lies van construir un concert intens però excessivament curt ja que quan la sala ja s?estava escalfant i els primers cossos volaven sobre els caps del públic, van decidir plegar per deixar tot el protagonisme i l’única oportunitat per veure Aina cinc anys després que pengessin els instruments.
Amb només un lustre de silenci, Aina han passat a convertir-se en tot un mite de la segona generació del hardcore català, aquella que va canviar la velocitat per la melodia. ?Veig que internet ha fet la seva feina!? va confessar el cantant i guitarrista Artur Estrada al veure la resposta estusiasta del públic a les primeres cançons: Mnemotechnics, Hellicopters i 150 w. Mai van ser un grup de grans vendes, però sí de gran prestigi entre la premsa i un nivell envejable en els seus directes. Només havien pogut assajar unes hores el dia abans ja que el bateria Pau Santesmasses va venir expressament des de Washington (ciutat on resideix actualment) per la ocasió, però aquesta qualitat de gran grup en viu no l?han perduda en els anys d?inactivitat. Si que hi va haver algunes errades, algun acord extraviat, frases oblidades i necessàries mirades de complicitat entre la secció rítmica, però ho van suplir amb tones de complicitat per part del públic i fent pujar el marcador de decibels que hi ha al costat de l?escenari de la sala Apolo. Un públic que els va acollir amb una pluja de confeti i que des del sector més fester de seguida es va posar en pràctica l?anàrquic art del pogo.
Un retorn intens i màgic i sense continuïtat que si aconsegueix el seu resultat (intentar salvar la vida d?un infant) haurà valgut la pena.

L’Odi Social, Plaça de la Guineueta (Barcelona), 8 de març de 1986

Va ser un concert compartit amb bandes com Anti-Manguis, Snuffo i Últimos de Cuba, dins dels actes anti-OTAN, sota el títol de "L’últim cap de setmana sente OTAN es NOTA". I tant que ho vam notar, una setmana més tard ja haviem perdut part de la ingenuitat i de la confiança amb la humanitat. Sempre quedaran els lemes immortals de L’Odi: "Que pagui Pujol!" i el que dona títol a aquest post.

Fa deu anys aquesta xicota amb prou feines mig omplia la sala Bikini amb un públic format majoritariament per compatriotes seus. Ara ven discos a cabassos, les ràdios ens torturen contínuament amb les seves cançons i el Sant Jordi l’omple gairebé sense proposar-s’ho.

La solució a "vull llegir la resta de l’article"

Shakira, sala Bikini (Barcelona), 7 de febrer de 1987

Summercase, Parc del Fòrum (Barcelona), 15 de juliol de 2006

Xurxo, et trobarem a faltar i et recordarem sempre. Les càmeres estan de dol.

Festival BankRobber, Sala Apolo (Barcelona), 27 de gener de 2007

Aprofito la?apunt d?avui per fer un petit homenatge a un dels músics que més vegades he fotografiat a sobre d?un escenari. Es tracta de Miquel Sospedra, un dels mercenaris del rock amb l?agenda més atapeïda del món. Se l?ha pogut veure amb el seu baix acompanyant bandes i artistes com Xerramequ Tiquis Miquis, Le Petit Ramon, Pau Riba i la Banda dels Lladres, Chop Suey, Glaucs, Nut, Strawberry Pills For Eva, Shiva Sound, Matamala, Chéveres, The Libs, Berti Lasky i alguna dotzena més que de ben segur m?oblido. Sense anar més lluny, en el passat festival PopArb va tocar la mateixa nit en tres bandes diferents.

I dissabte també el vam veure pitjant les quatre cordes juntament amb Sanjosex i Mazoni en el festival del segell BankRobber en una sala Apolo plena de gom a gom.

Article publicat a El Punt el dia 30 (edició Girona) i 31 (edició Barcelona) de gener del 2007

Música/Festival BankRobber
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 27 de gener de 2007

Feina ben feta

Xavier Mercadé
BankRobber és d?aquesta mena de segells que només per la etiqueta podem saber que el contingut no defraudarà. El bon criteri de selecció i la implicació personal en cadascun dels discos que editen han aconseguit que referències que a primera vista podrien ser minoritàries o poc comercials tinguin un ressò mediàtic i presència en tots els escenaris. Els 300 dvds que el segell va regalar als primers assistents a la sala Apolo a les vuit de la tarda, mitja hora després d?obrir-se la porta, ja estaven exhaurits. Una afluència constant de públic que va garantir l?èxit de la convocatòria i de la bona tasca feta pel segell durant els seus primers cinc anys de vida..
Guillamino i el poeta Josep Pedrals van escenificar l?espectacle En/doll que ja havien presentat en la passada edició del PopArb. Un cop més el joc entre les paraules i els ritmes electrònics es van unir en un espectacle arriscat que va comptar amb les col·laboracions de l’escriptor Marius Serra i el rapper Damo. L?ambient es va tranquil·litzar amb la sortida a l?escenari de Sanjosex amb la sala ja totalment plena. El cantautor bisbalenc va fer una respasada a Viva, el seu disc de debut, i va aprofitar per defensar quatre cançons noves. El convidat en aquesta ocasió va ser el solsonenc Roger Mas per compartir El camí. El va seguir El Chico Con La Espina En El Costado, àlies de Rubén Poz, amb el seu pop trist i depressiu que en directe guanya la intensitat que li falta en els seus discs. Aquest hereu dels Smiths (el seu nom artístic prové d?una cançó del grup mancunià) va estar acompanyat per Agustí Bossoms (Abús) al baix i el van ajudar el seu company Sanjosex a Carreteando mentre que Miqui Puig va pujar a l?escenari per cantar No te puedo hacer feliz, el tema més pop del seu repertori. Mazoni és potser l?artista més mediàtic del segell ja que la seva cançó No tinc temps per pensar, ha sonat insistentment aquest estiu a ICat FM, L?exHolland Park va sortir amb tota la sala entregada demostrant haver-se guanyat a un públic propi i acompanyat per una secció de vents. A més de les cançons d?Esgarrapada va aprofitar per fer un tast de les noves cançons que sortiran en breu al mercat sota el títol de Si els dits fossin xilòfons. El convidat en aquest cas va ser Pau Riba per interpretar Cançó 7ª en colors (Dioptria), una col·laboració que no es nova ja que els músic de Mazoni han acompanyat diverses vegades a Riba sota el nom de La Banda dels Lladres. La nit va acabar amb tots els músics a sobre l?escenari i mentre que Guillamino va intentar improvisar un We are the world, la banda va decidir tancar la nit amb All along the watchtower de Dylan i el ritme de Get up (I feel like being a) Sex Machine de James Brown, aquesta darrera amb més bones intencions que no pas ganes de passar a la posteritat.
A banda de les merescudes felicitacions, l?equip de BankRobber també es mereixen una bona estirada d?orelles ja que la seva plana web no està en català.

Novo, Teatre Zorrila (Badalona), 26 de gener de 2007

Article publicat a El Punt el dia 2 de febrer de 2007

Del club als auditoris

música

NOVO / XAVIER MERCADÉ.

A Electroshock,
el més que recomanable llibre de memòries de Laurent Garnier, el DJ
francès explica la seva lluita perquè la figura del discjòquei tingui
el mateix reconeixement que un músic i la lluita per escurçar les
distàncies que hi ha entre els clubs i els auditoris. Finalment ho
aconsegueix amb una històrica actuació al mític Olympia de París el
1999 que va escandalitzar puristes, però que va obrir portes a
l’electrònica. Aquesta barrera també l’ha trencat a casa nostra el
palafrugellenc David Nicolau, conegut artísticament com a An Der Beat,
junt amb la cantant pop Berta PenCyalver, gràcies al projecte Novo. Un aliatge entre electrònica i pop que pren com a base reconegudes cançons del pop-rock i de la cançó catalana. Aire lounge és el disc resultant d’aquest experiment que embolcalla els clàssics catalans entre llençols de chill-out, ambient, lounge i down-tempo,
amb
un resultat que no és pas innovador però sí que és inèdit en el nostre
país. Des que l’eivissenc Cafè del Mar va comercialitzar les seves
postes de sol amb música relaxant, el mercat ha quedat saturat de discs
que utilitzen l’etiqueta de chill-out sense solta ni volta en tota mena d’estils (Opera chill-out, Enigma Borgia chill-out, The Beatles chill-out,
etcètera). El disc de Novo, en canvi, resulta un exercici saludable que
dota els clàssics del país d’una lectura nova, actual i revitalitzant.
A
la posada de llarg d’aquest projecte el divendres passat al Teatre
Zorrilla de Badalona, es va constatar que Berta ha guanyat molta
seguretat sobre l’escenari. A Novo no ha de defensar les seves cançons
sinó que treballa amb un material de solvència contrastada. Amb An Der
Beat com a mestre de cerimònies al darrere del seus plats, el grup es
va completar amb la subtil guitarra de Matias Kelman, el videojòquei
Aleix Supravision, una corista ocasional i la col·laboració puntual
d’una ballarina oriental. En un concert presentat en blocs i amb
interludis en què An Der Beat tractava temes de Suzanne Vega, M/A/R/R/S
i Daft Punk, la nit va anar creixent en intensitat i en varietat
sonora. Així el Somniatruites d’Albert Pla va tenir un tractament proper al flamenc, mentre que L’Empordà de Sopa de Cabra passejava entre ritmes brasilers. La Rambla de Quimi Portet adquiria un nou sentit amb una base de house i rumba, Noia de porcellana (Pau Riba) prenia camins orientals i la lectura solemne que fan del Llença’t de Lax’n’Busto podria entrar a formar part del repertori d’Everything But The Girl. Muriel d’Adrià Puntí queda com un dels seus millors encerts.
Aquest
era el seu primer concert en directe i al projecte encara li falta una
mica més de dinamisme escènic i rodatge, que amb el temps s’acabarà
arrodonint.

Lloc i dia: Teatre Zorrilla (Badalona), 26 de gener

Roger Mas, INEF, 25 de gener de 2007

Només van ser dues cançons ("Passió de son" i "Oda a Francesc Pujols") i a l’hora dels postres. Però en Roger sempre és benvingut encara que sigui per acompanyar els àpats o fer el cafè.

Òscar Briz, Centre Cultural Barradas (L’Hospitalet), 21 de gener 2007

Georges Moustaki, Palau de la Música (Barcelona), 19 de gener de 2007

Sembla mentida, però amb els 23 anys que porto fent fotos a tot el que es mou a sobre d?un escenari, mai havia pogut fer-li a Georges Moustaki. Unes vegades per coincir amb altres concerts, altres per mandra i fins i tot alguna vegada per anar al concert i no portar un roder a sobre. Però per fi ho vaig aconseguir i Georges Moustaki ja forma part del meu arxiu visual.

Redd Kross, Sala Apolo (Barcelona), 18 de gener de 2007

Hi ha concerts que haurien d?estar recomanats per les autoritats sanitàries. El de Redd Kross ahir a la sala Apolo és dels que et deixen amb un somriure d?orella a orella i renovant la fe en el pop, el rock i el que calgui.

"El Club" – TV3, Sant Joan Despí, 18 de gener de 2007

A la foto: Josep Thió, Gerard Quintana i Francesc Cuco Lisicic per primer cop junts a sobre d’un esenari des de la dissolució de Sopa de Cabra. Ha estat aquesta tarda al programa "El Club" de TV3 i només per una cançó: "Seguirem somniant" de "Podré tornar enrere, el tribut a Sopa de Cabra".

L’han anunciat com una actuació "única i irrepetible", però somniar és fàcil i aquesta podria ser una porta oberta a un possible retorn.

Si algú està enganxat a aquest bloc i a la tele alhora, i veu que "El club" tot just acaba de començar, que sàpiga que la foto ha estat presa durant la prova de so.