ROCKVIU

Heroes del Silencio, Palau d?Esports (Barcelona), 31 d?octubre de 1991

Això m?explicava Enrique Bunbury l?any 1999 quan presentava les cançons de ?Pequeño? (Revista Neon núm. 137, octubre de 1999):

?No hi ha ni la més remota possibilitat que Heroes del Silencio tornin. No vull tornar a passar per aquell calvari. Tan sols ens podríem ajuntar de nou en un hipotètic cas d?un cop d?estat on el dictador de torn hagués estat tant fan nostre que ens posés una pistola al cap per que tornéssim a tocar junts. Només podria passar en un cas de vida o mort. Per diners? hi ha coses millors a fer per guanyar diners… pots muntar un restaurant. Saps una cosa? seria molt millor cuiner que no pas tocant amb Heroes del Silencio.?

Que jo sàpiga encara no hi ha hagut cap fan d?Heroes que hagi fet un
cop d’estat. Es parla de xifres milionàries que s?embuxacaran els membres del
grup. Una inversió ràpidament amortitzada: més de cinc-centes mil
entrades (tres concerts a l?Estat i quatre a Amèrica) venudes en hores
set mesos abans dels concerts.

Mago de Oz, La Farga (L’Hospitalet), 20 d’abril de 2002

 

La Troba Kung-Fú, sala Bikini (Barcelona), 27 de març de 2007

Com la sardina i la marihuana
Com l?olivada
Com el vent que em pentinava
Que si volo amb els ulls oberts
veig un miracle aquí, en cada passa

Gwar, sala KGB (Barcelona), 25 de març de 2007

Els Lax ja tenen un nou cantant i Llach ja ha embolcallat el seu piano i ja ha fet les maletes, així que tornem a la realitat amb els nostres freaks preferits, el grup d’Oderus Urungus, els inimitables Gwar.

Tota una col·lecció de mutilacions, decapitacions, trepanacions i empalaments dedicats en aquesta gira a personatges tant il·lustres com George W. Bush, el Papa, James Brown o Adolf Hitler. Eren millors quan al grup portaven a l’entranyable Sylmestra Hymen i els atacaven els extraterrestres, però el seu actual espectacle tampoc te pèrdua fent real allò del "Sunday, bloody sunday".

Hi ha a qui li pot fer més o menys fàstic, però mai serà tant com la repugnància que em va produir arribar a casa i veure l’engendre frankenstenià que feien a Antena 3, "Cambio radical". Al menys Gwar és una broma gore de cartró-pedra i goma-escuma, mentre les mutilacions que mostraven a la televisió (cirurgia estètica, en diuen) eren reals. A fi de comptes els show de Gwar no és més que un espectacle similar al de la festa de la escuma però amb hemoglobina i líquids de colors on el públic acaba pitjor que Carrie el dia del ball de l’institut. Res que no solucioni una acurada dutxa i bona bugada.

Després de preguntar-li com s’ho farien per netejar el bassal de líquids que va quedar la sala KGB, l’encarregada de la sala em comentava que els focus de la sala (heretats de la sala Garatge) encara lluïen taques de quan el grup va actuar fa onze anys. El penjat que es va dedicar a fer surf a sobre d’aquella viscositat en acabat el concert, segur que també triga una dècada en treure’s l’empastifada.

Lluís Llach, Verges, 24 de març de 2007

Heus aquí un acte que desgraciadament comença a ser cíclic al món de la música catalana: el darrer concert. Fins ara havien estat grups els que deien adéu, he pogut estar present al de Sopa de Cabra, Glaucs, Sangtraït (d?aquests tres en vaig fer les fotos dels discos resultants) o Brams, però ara per primera vegada era un artista, l?hi ha tocat a un cantautor decidir acomiadar-se de la vida pública.

Em va agradar:
?Els clàssics de llagrimeta: ?Que tinguem sort?, ?País Petit?, ?Viatge a Ítaca?, ?Amor particular?… Sóc així de previsible i bleda.
?La gran versió contundent de ?Venim del nord, venim del sud? amb Borja Penyalba a la guitarra.
?La crítica als polítics i a TV3 als seus propis morros.
?L?estranya sensació de tornar d?un concert de Llach gairebé a les cinc de la matinada (el canvi horari en va ser el culpable).
?Els bunyols de Gerard Quintana
?El trànsit fluid tant per entrar i sortir de Verges i la manca d?aglomeracions per arribar a la magnífica carpa.
?L?esperit reivindicatiu dels comentaris de Llach.
?L?improvisat Graceland en que es va convertir el restaurant Mas Pi (i els seus entrepans de botifarra) i tot Verges (definició cortesia de Pere Pons).

No em va agradar:
?Que repetís gairebé sencer ?i.?. Les dues primeres hores amb tot el repertori més recent van ser un llast.
?La presència de polítics.
?Que el públic més jove estigués al galliner i que no hi hagués més gent jove a les primeres fileres. Feia falta la seva espontaneïtat.
?Que les estelades i senyeres només es despleguessin quan el concert havia ja acabat.
??Verges 2007?, una cançó massa fluixa per marcar el comiat.
?El bany de masses del final, podia haver acabat en desastre degut a la densitat de gent.
?Que li robessin la gorra durant la volta al ruedo. Espero que no surti subhastada a e-bay.
?El que tocava la gralla al final del concert: al menys podia haver assajat la seva interpretació.
?Que es retiri. Tot i que les apostes pronostiquen que abans de dos anys el tornarem a veure a sobre d?un escenari de nou: hi ha moltes causes que encara necessiten de la seva veu i les seves cançons.

Si algú que hi va ser o que ho va veure per la tele vol afegir alguna cosa més ho pot fer més avall.

Lax’N’Busto, La Mirona (Salt), 22 de març de 2007

Sobta mirar l’escenari i no veure a Pemi Fortuny com a cantant de Lax. Però Salva R. Alberch va demostrar ser un bon frontman encara que amb algunes arestes per polir. Quan defineixi un estil propi escènic, aquest xicot serà una bomba.

Article publicat a El Punt el dia 24 de març de 2007

El nou de la classe

música – Lax’n’busto
Xavier Mercadé

Quatre
mesos i dos dies després de l’últim concert dels Lax’n’Busto, els
vendrellencs van arribar a la mateixa sala saltenca La Mirona per
oferir una imatge renovada del grup, traduïda en les cançons del seu
dotzè disc Relax i amb la substitució de cantant, Pemi Fortuny
ha donat pas a un semidesconegut Salva R. Alberch. El públic de la
primera filera, el nucli dur dels fans del grup del Vendrell, era el
mateix que va assistir al comiat de Pemi Fortuny, però el sentiment era
ara diferent: les llàgrimes i les cares de pomes agres s’havien
transformat en expectació i en un vot de confiança a la banda, com ho
demostrava el fet que se sabien les noves cançons de memòria tres dies
després d’haver-se posat a la venda el disc. Sobtava mirar l’escenari i
veure que hi havia un altre cantant, una altra mirada i una altra
manera d’actuar a sobre d’un escenari mentre sonaven els ritmes de Més que la meva sang, Llença’t, Miami beach o Però mai tu.
A Salva li ha fet falta molt valor per entrar a cobrir la baixa d’un
artista com Pemi Fortuny que havia fet de l’escenari casa seva des de
feia vint anys, que sabia com fer aixecar l’ànim del públic i que, en
definitiva, era la cara més visible de Lax’n’Busto. La tasca de Salva
ara és la de superar les inevitables comparacions i crear-se un espai
propi de comunicació i d’interpretació. A La Mirona se li notava que
havia estudiat moltes filmacions d’en Pemi (i també de Bon Jovi i de
Guns N’ Roses) i molt sovint cau en la sobreactuació. Salva ve de
l’escola teatral, sobretot en la companyia Dagoll Dagom fent de pirata
Osmar a Mar i cel, i això es nota en escena. Una dramatització que funciona molt bé en cançons com Ara, però que aplicada a No és massa tard,
un dels temes nous, el resultat queda massa pròxim a Sergio Dalma o a
la cançó italiana. Ara ha d’aprendre a cantar per a un públic que salta
i balla.

Tot i això, Salva va demostrar tenir taules, domini de
l’escenari i una veu amb un registre diferent i superior al de Pemi
Fortuny. «És un plaer poder estar aquí amb aquesta gran família, amb la
millor banda d’Europa, com a mínim», va saludar Salva per presentar el
seu debut, mentre que el baixista Jesús Rovira, que estava actuant amb
febre, va tenir unes paraules per a en Pemi i li va dedicar el concert.
Amb el canvi de cantant els Lax han sortit d’una perillosa rutina per
reinventar-se i evolucionar cap endavant, tot i que el so de la banda
és tan contundent com havia estat en els darrers anys. A l’escola,
sempre hi ha recel amb els nous alumnes… fins que marquen el primer
gol a l’hora del pati. El nou de la classe va passar la prova amb bona
nota.

Grup: Lax’n’Busto
Lloc i dia: La Mirona, de Salt, 22 de març del 2007

John Cale, sala Apolo (Barcelona), 21 de març de 2007

Amb l’edat de jubilació ja complerta des de fa una setmana, els cabells tenyits de coloraines, demanant un plat d’espinacs a les set de la tarda i prohibint fumar i fer fotos, John Cale va oferir un concert que no va deixar a ningú indiferent.

Article publicat a El Punt el dia 28 de març de 2007

Música/John Cale
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 21 de març de 2007

Geologia del rock

Xavier Mercadé
Amb el terra ple de xuletes amb lletres d’algunes cançons i una camisa comprada en les rebaixes de fa anys als Almacenes Capitol, John Cale és un músic capaç de demanar un plat d’espinacs a les set de la tarda per berenar o fer un concert de dues hores que no va deixar a ningú indiferent. Amb el cabell tenyit de coloraines (tal i com el va lluir a Acords amb Leonard Cohen), fa una setmana que l’hi ha arribat l’edat de jubilació.
Just abans de començar el concert un presentador va establir les regles del joc que s’havien de mantenir durant tota la nit: no fumar per problemes de laringe del músic ni fer cap fotografia o enregistrament de l’actuació des del públic. Si aquestes no és complien, el músic podria agafar els trastos i anar-se’n. El presentador també va advertir que aquest seria un concert de rock and roll, per si a cap espectador exigent se li ocorria demanar cadires. Però ni les cançons ni els concerts de John Cale van ser fets per ballar. Els membres de seguretat de la sala es van prendre amb un excés de zel les prohibicions, remenant totes les bosses a l’entrada i registrant a tot el públic per si a algú pensava fer una foto desenfocada i moguda amb el seu cel·lular o trencar la llei anti-tabac que ja s’aplica habitualment a la sala.
El seu concert de dimecres a la sala Apolo, geològicament parlant, va tenir diferents estrats. El primer, a la escorça, ens vam trobar a un Cale que es va presentar als primers temes carregat d’electricitat i rocker. Una base dura durant la qual va anar desenvolupant un concert amb massa pujades i baixades. A la segona capa, d’una espessor considerable,  el músic va deixar la seva guitarra per parapatejar-se al darrera dels teclats. Va ser l’hora de concert més difícil de pair, on va sortir el John Cale més experimental i avantguardista que va tenir el seu zènit en una ireconeixible versió del Heartbeak hotel amb la veu distorsionada més propera als Residents que no a Elvis Presley. Una part del recital on es van salvar una versió marciana de Sold Motel, Ghost story i Perfect tot i el seu ritme sintètic. El nucli dur i pur del concert va arribar a la segona hora, quan amb la guitarra acústica va signar la part més amable de la nit, donant peixet als que volien escoltar clàssics i desenterrant la seva viola per fer un memorable Venus in furs de la Velvet Underground. En aquesta darrera part es va poder escoltar una sentida lectura de Gravel driver, una intensa You know more than I know carregada de mala llet o una tranquil·la Buffalo ballet. Tot i tenir fama de murri, John Cale va agrair constantment l’actitud del públic (respectuós a les bases, xerraire a les barres) acabant el concert amb un "us recordaré" abans d’acomiadar-se amb un Chorale dedicat a la desapareguda sala de concerts neoyorkina GBGB.

Franca Masu, Luz de Gas (Barcelona), 20 de març de 2007

 

Jaume Arnella, Bar Pastís (Barcelona), 19 de març de 2007

Pantera, sala Zeleste (Barcelona), 16 de juny de 1986

Alguns no se’n saben sortir

Rolling Stones, Estadi Olímpic Lluís Companys, 29 de juny de 2003

Ja corre el rumor per tot arreu que el 19 de juny tindrem a Keith Richards i companyia a l’Estadi, tot i que la seva pàgina web no en diu res i que la de Gamerco (el promotors de tota la vida dels Stones a Catalunya) tampoc. Ens ho haurem de creure o esperar fins l’últim moment? Cocoters i refredats ens van fotre la darrera gira del grup.

Els damnificats que vam patir la cancel·lació en el darrer moment del seu concert a Valladolid l’agost després de la suspensió del de Barcelona el mes de maig, no les tenim encara totes. Però no escarmentem, el dilluns dinou de juny el més segur es que estiguem a la gespa de l’estadi i, si ens agafa en un bon dia qui sap si farem un viatge fins El Ejido el 21 de juny o a Donosti la nit de Sant Joan. Hosti, que aquest dia tinc una boda a Galícia!

El Último de la Fila + Duncan Dhu, Studio 54 (Barcelona), 17 de març de 1987

Ja que aquesta setmana el guapo d’El Último de la Fila ha tingut un lloc destacat en aquest bloc, ara anem a per l’altre. Aquí tenim el lleig del grup juntament amb el lleig dels Duncan Dhu a la enyorada sala Studio 54 del Paral·lel barceloní, a la festa dels premis de Radio 3. Tots dos juntets van cantar allò de "y cien gaviotas dónde iraaán", amb una col·lecció de galls imperdonables (es pot trobar aquest enregistrament en algun disc pirata d’EUDLF).

Aquella nit també hi van tocar Las Ruedas, Los Ronaldos i Los Rebeldes. I no ens oblidem del Flowers, que en un discurs que ningú li va demanar va deixar  per la posteritat aquella sentència immortal: "el pop s’escriu amb tres lletres: els Whos, els Jams, el pop-arts i els Kinks".

(Odio l’olor a fixador que em queda als dits després de remenar fotos antigues de l’arxiu)
  

Quimi Portet, Can Barrades (L’Hospitalet de Llobregat), 15 de març de 2007

Ahir a l’auditori de Can Barrades de l’Hospi, l’astre Quimi Portet va oferir el que és ?sense cap mena de dubte? el seu millor concert d’aquest World Tour 2007. Ara només cal superar-lo. Ula ula!

Article publicat a El Punt el dia 18 de març de 2007

Míting intel·lectual
música / Quimi Portet
Xavier Mercadé

El
comentari d’una carnissera de la capital d’Osona, «matem els dimarts i
els divendres», va provocar el títol triat per al sisè disc en solitari
d’«el guapo d’El Último de la Fila». A la pastisseria Masramon, al
centre de Vic, s’hi anuncia: «Els dimecres, bunyols, els divendres
també.» Si Quimi Portet hagués enregistrat el seu nou disc per
Quaresma, hauria triat un altre títol? Justament a sobre de la
pastisseria Masramon, el Casino de Vic, va ser l’espai escollit per
Portet per fer la preestrena del seu World Tour 2007 davant
d’un grapat d’amics, coneguts i senyores que passaven per allà mentre
els habituals del Casino continuaven les seves partides de dòmino. Una
gira que va tenir la seva presentació oficial dos dies després a
l’auditori de Can Barrades (l’Hospitalet de Llobregat) dins del
Barnasants.

Matem els dimarts i els divendres és un disc
continuista en la carrera de Quimi Portet, però hi retrobem un músic
que vol humanitzar la figura de l’artista dessacralitzant-la en tots
els sentits. Quimi fa discos principalment per divertir-se i pel plaer
de fer música, un sentiment que queda reflectit en els seus directes.
Només de sortir a escena els intricats llaços entre artista i públic ja
queden establerts en una comunicació interactiva, ja sigui per deixar
anar el crit de guerra «ula-ula» («això és un gran míting
d’intel·lectuals») com per demanar que abaixin l’aire condicionat,
convidar a tothom al davant de l’escenari per fer-se la foto de rigor o
aconseguir el final apoteòsic amb el públic dempeus cantant Macarrons (versió Gold).
El grau de complicitat amb el públic (també palès en el seu propi bloc
d’internet) fa que fins i tot l’acte de veure’l afinar la guitarra es
converteixi en una part més de l’espectacle o descobrir el «protocol de
final del concert» explicant com funcionaven els bisos i les cançons
que faltaven. Portet corre el perill d’acabar com El club de la comèdia
o, encara pitjor, com un concert de Quim Vila, encara que aquest és un
extrem difícil d’arribar. Tal com reconeixia Quimi: «No és surrealisme,
només un humor particular.»

Els dos concerts van ser una veritable apocalipsi intel·lectual dins els termes de la simbologia de Portet. Lauren Bacall es fusionava amb un final digne de Sonic Youth; Àfrica, 11 de la tarda es converteix en tot un himne generacional; Massa guanya una intensitat inaudita, la mateixa de què també van gaudir Francesc Pujols i Estampes de sants, o la transformació que pateix a Si a Déu plau…, en què Quimi deixa la guitarra i intenta fer de rock star
amb moviments que recorden el seu excompany del grup amb què va
triomfar a final del segle passat. «És divertit això de formar part
d’un conjunt», va declarar a Vic, referint-se a La Gran Orquestra de
Ganduls Pertorbats, la mateixa banda que l’acompanyava en l’anterior
gira amb l’inseparable Antonio Fidel al baix, Jordi Busquets a les
guitarres i Xarli Oliver a la bateria. Si no existís, ens l’hauríem
d’inventar.

Llocs i dies: Casino de Vic, 13 de març; auditori de Can Barrades (l’Hospitalet), 15 de març

Eduard Canimas, L’Auditori-Sala Tete Montoliu, 14 de març de 2007

dolça companyia, si hi ha futur sisplau que sigui amb nata.

Quimi Portet, Casino de Vic (Vic), 13 de març de 2007

Ho sento Astre, però aquesta vegada no he pogut complir la teva petició. Els millors fotògrafs del món també fallem alguna vegada. La terra és plana, la plana de Vic encara més i, com no podia ser d’altre manera el casino de Vic també és pla i per tant no vaig trobar un lloc suficientment elevat per captar el màgic moment de "Macarrons (gold)" amb el públic enfollit. Bé, alguna foto si que ni ha del moment, però he preferit reproduir aquesta instantània única de l’Astre a punt de xafar-ho tot o de patir un esquinç a la cama.

Dijous ho intentarem de nou a Can Barrades.

Nota pel webhamster: no cal que demanis permís, ja el tens.