Bloc d'en Robert Mora

03/06/12

L’ EUROPA INVIABLE versus L’EUROPA IMPOSSIBLE.

La crisi europea actual al meu entendre, té tres eixides possibles: el trencament total o parcial de la Unió Europea tal i com la coneixem i el naixement d’una autèntica Europa unida amb uns trets completament diferents als que ara podem imaginar, el manteniment de l’estructura actual, i el retorn a la Europa dels Estats nació.

També crec que ni de lluny hem conjurat el perill de conflictes de naturalesa bèl·lica al sí de la UNIÓ EUROPEA.

Cal no oblidar que des de l’Imperi Romà ençà ; Imperi romà d’Orient, Sacre imperi romà germànic, Reforma protestant, Transició de l’ancian regim de legitimitat descendent -Déu-Papa-Emperador-súbdit- al nou règim de legitimitat popular ascendent -sobirania popular- , passant per la Europa dels imperis a la Europa dels estats nació, cadascuna d’aquestes cruïlles ha estat adobada de llargs i sagnants conflictes.

Les dues últimes grans guerres son feudatàries d’aquesta última transició amb l’afegitó modern de dues grans ideologies que arrosseguem i que configuren el rerefons europeu: el marxisme i el nazi-feixisme.

La descomposició dels imperis europeus, tant els de naturalesa continental (el prussià, l’austre-hongarès, l’otomà i el rus) com els de naturalesa ultramarina: britànic, espanyol, portuguès i francès, donen pas a la creació de estats-nació que edifiquen els seus nacionalismes respectius prenent com a material de base els trets nacionals dels pobles hegemònics existents al si del territori de l’estat resultant de la descomposició de l’imperi respectiu del que formaven part, i així neixen Iugoslàvia, França Turquia Alemanya, Espanya, etc.; i neixen amb els quatre traços que caracteritzen l’estat nació: 1.-mercat interior, 2.- moneda i 3.- exercit, 4.-nacionalisme d’estat com argamassa ideològica.

Pràcticament es pot afirmar que sense l’existència d’aquests traços definitoris no es pot parlar d’Estat nació.

Tanmateix ara ens trobem amb uns estats-nació amb l’edifici ideològic que els configura totalment intacte, ( nacionalisme d’estat) però sense sense mercat interior, sense exercit real (l’OTAN es l’exercit europeu amb comandament real a l’altra banda de l’atlàntic) i sense moneda pròpia, o el que es pitjor amb moneda compartida, però amb un aparell polític, ideològic i propagandístic de poder (nacionalisme d’estat) gairebé intacte i amb la potestat de confegir polítiques econòmiques i fiscals per un mercat inexistent.

L’escenari es de bogeria: 27 estats cadascú amb la seua pròpia hisenda, però sense capacitat de fer política monetària, que té com a contrapartida un ens polític central europeu opac, que gaudeix d’uns poders econòmics sense control polític i una regulació econòmica que formalment emana dels estats però que a l’hora de la veritat resta fora de l’abast d’unes estructures estatals pensades per controlar els mercats interiors i no el mercat europeu en el seu conjunt.

L’estrany doncs no és que la crisi actual s’haja  produït sinó que no haja ocorregut abans.

L’alternativa racional és clara: Dissolució dels estats nació, creació d’un poder polític democràtic i econòmic escalivat, però fort, transparent i manifest d’abast europeu i configuració d’una Europa dels pobles i les regions que s’atinga a eixos geogràfics i econòmics i dinàmiques nacionals reals i no a fronteres artificials.

En aquest moment el del Rin-Roinne, l’eix atlàntic, l’eix mediterrani, etc.

Seria arriscat dir quines són les nacions i pobles reals a Europa que han mantingut uns mínims de identitat i voluntat política de ser, sobre els que construir aquesta nova Europa. Potser alguns o molts, coincidisquen amb les fronteres estatals actuals. Fóra com fóra, seran els que seran quan arribe el moment i punt, i no crec (dissortadament) que els valencians ens trobem en eixe contingent. Si que tinc però l’esperança que Catalunya hi siga com a nació-estat central de l’eix mediterrani del que també forma part important el País Valencià. Sens dubte aquest fet seria la gran oportunitat valenciana per no desaparèixer com a poble.

L’element importat però, la pedra de toc, és els desballestament dels estats actuals.

Algú s’ho imagina? Algú s’imagina a Roma cedint poder polític a Milà i la Padania, o a Madrid -l’escullera de totes les espanyes però excèntrica de tot eix econòmic de desenvolupament real- cedint-li’l a l’”eix mediterrani”, es a dir al seu enemic històric: Catalunya?

Algú s’imagina a 27 aparells de poder suïcidant-se per construir una Europa amb aroma germànic, amanida de tocs francesos i neerlandesos?

I tanmateix eixa és l’única Europa viable.

Les alternatives són a) L’Europa inviable: l’eixida de l’euro i el retorn a l’Europa dels mercats nacionals, b) La construcció d’un estat confederal europeu dels pobles i les regions, l’Europa utòpica i c) el manteniment de l’Europa impossible representada pel model actual, es a dir, el conflicte i potser … la guerra.

En un món com l’actual d’economia globalitzada, amb l’aparició de poders polítics i econòmics emergents de dimensions continentals com ara la Xina, Rússia, Brasil o l’Índia, el retorn als mercats nacionals es un suïcidi sense pal·liatius, sobretot si atenem al fet que l’única economia en regressió a nivell mundial ara com ara és l’europea.

Els fenòmens regressius als que estem assistint, com ara l’aparició d’una extrema dreta nazi-feixista a Grècia és una broma de mal gust, i si no fos pel que té de símptoma i perquè fa por, faria riure. A l’Estat espanyol fenòmens com la UpyD o Ciutadans sense ser tan estrambòtics -ni trobar-se estrictament en el mateix nitxol polític- també apunten maneres. Algú els ha definit encertadament com a neo falangistes.

Per altra banda, i com a corol·lari lògic,és qüestió de poc temps que aparega de nou a l’escenari polític europeu el ‘socialisme real’  enfonsat després de ldela caiguda mur de Berlín, com una opció real de poder i no com el residual que és ara.

Doncs be, ens podem anar preparant: O eixim de l’euro a les tenebres exteriors -hipòtesi probable- tornant a l’Europa inviable del estats nació, o bé es produeix el miracle de la construcció d’un estat confederal europeu dels pobles i les regions a l’Europa utòpica, o bé ens mantenim en l’Europa impossible i conflictiva actual, que abans o després ens durà a l’abisme.

Seria un fet paradoxal i una broma pessada del destí, perquè el Mercat Comú, predecessor de la Unió Europea va fer la seua aparició després de la segona guerra mundial, amb la intenció confessa de fer de tallafoc d’un altre conflicte europeu.

Però com diu la dita, sovint el destí ens surt a l’encontre precisament pel camí que havíem escollit per evitar-lo.

O serà el procés i la cruïlla vers l’Europa utòpica el que ens durà a l’abisme?

Tan de bo estiga equivocat i només es tracten de fantasmes personals.

Robert Mora