8 de gener, les festes s’han acabat, el referèndum a Arenys
de Mar ja ha estat realitzat… quantes emocions viscudes amb tant poc temps!
En el meu cas va començar amb una por terrible, m’havia
d’afrontar a una sala plena de gent que esperava que els hi diguessis com
aniria tot plegat, i en el fons ni tu ho podies acabar de saber. De seguida, va
venir la identificació. Veure que hi havia tanta gent com tu treballant pel
mateix i creient en el mateix, al mateix moment. Després la pressa, l’estrés,
l’angoixa perquè feia moltes hores que no havies obert el correu electrònic, l’
angúnia de saber que el telèfon t’estava sonant, i segurament era important i
no el podies agafar. I altra cop la por, i si no surt bé? Què haig de dir? Què
em preguntaran? Com ho hem de fer?. La desesperació, allò no s’ha fet, allò
altre no està acabat, allò de més enllà no acaba de rutllar… L’ optimisme, no passa res, acabarà sortint.
L’engany, tot és perfecte, i no ho és tant… Seguidament ve l’energia,
capacitat per fer-ho tot, després el cansament i l’ “estar-ne tip” i finalment
la felicitat. Arriba el dia 13, tot surt bé, felicitat.
Després torna l’angoixa, amb tanta feina no he fet allò, no
he fet allò altre…, i arriba Nadal, la gent sembla que estigui més contenta i
reparteixi amor, sembla un tòpic però es nota. Arriba l’alegria, la tendresa,
el record.
Surts de festa amb els amics, et diverteixes, gaudeixes,
sents la gratificació d’haver-t’ho passat molt bé i l’auto-descepció de no
haver fet res més.
Vénen els reis, amb ells la dosis més important d’il·lusió! I
a Arenys, arriben els naps i les cols, una tradició que us pot semblar una mica
estranya, però que és genial.
I així és la vida, plena d’emocions, bones, dolentes,
classificables, impossibles de definir….
I és que en el fons, tot són emocions, sensacions. Et lleves
al matí i tens la sensació de no haver dormit, sents tristor, no et ve de gust
anar a la universitat, però sents la felicitat, perquè et retrobaràs amb
persones que et fan feliç. Arribes a lloc i tens ganes de fer un cafè, vas a classe
i t’avorreixes, vas a la següent i t’apassiona, t’expliquen les vides i sents
la trepidància, o la melancolia, o la tristor, o l’alegria, o la solitud, o el
desengany, o les energies renovades, o desinhibició… i com totes
s’entrellacen, i com totes et poden arribar a condicionar.
Contínuament estem condicionats a les emocions. Segurament
ni quan dormim deixem de tenir-ne (bé que somiem no?) Suposo que l’únic que hem
de fer és gestionar-les (que ràpid és escriure-ho i que difícil és arribar-ho a
fer). I sí, és veritat que ens condicionen, però també és veritat que les podem
gestionar. El problema ve quan no tens l’emoció que voldries tenir, però això
ja és un altre tema.
