Raül Romeva i Rueda

Rigorós “L’autodisciplina em permet trobar estones per escriure” Aventurer”Tot el que hi ha a ‘Retorn a Shambhala’, d’una manera o d’una altra, ho he viscut” Nostàlgic”Volia reproduir les sensacions que tenia quan de jove llegia històries èpiques”

L’eurodiputat Raül Romeva va viatjar al Nepal i el Tibet el 2005. Les notes que hi va prendre són la llavor de la seva segona novel·la, Retorn a Shambhala (editorial Rosa dels Vents). La protagonista, l’exnedadora de sincronitzada Aina Fàbrega, és una metàfora de com “tot canvi col·lectiu exigeix un compromís individual amb el grup” i de com amb els canvis en les consciències individuals es pot assolir una gran transformació global. Com a la primera novel·la, Sayonara Sushi , Romeva fa una crida a prestar atenció a les problemàtiques mediambientals. En aquesta ocasió, el tràfic d’energia i l’explotació dels recursos naturals.

Deu tenir una agenda molt plena. Quan troba el temps per escriure?

És senzill, perquè les raons per fer una cosa i l’altra són les mateixes. L’únic que canvia és el registre. Ja tinc la primera matèria. Puc fer-ho gràcies a dos factors. Primer, perquè escriure és una manera d’enfocar la realitat d’una altra manera, ho faig perquè m’agrada. I segon, perquè venir del món de l’esport m’ha permès generar-me una autodisciplina i un control del temps que em permet buscar estones per escriure.

Té un lloc predilecte per escriure?

Escric on puc. Aprofito les nits en què estic sol en un hotel, les esperes als aeroports. Si vas sumant són moltes estones.

¿S’avenen el Romeva polític i el Romeva escriptor?

Són dues cares de la mateixa moneda. Potser l’escriptor és més el Raül Romeva. La persona és més l’escriptor que el polític. La política és un acció o una funció de cara enfora i l’escriptura és més una reflexió de cara endins. D’alguna manera escric per recordar-me a mi mateix, entre altres coses, per què faig política. Les raons per les quals escric i faig política són les mateixes. La política és un instrument per entendre el món i incidir-hi. El Raül escriptor és més reflexiu, és el del perquè. El Raül polític és el del què, el de l’acció més concreta.

¿Li agradaria escriure una novel·la sobre el món de la política?

Ja ho faig, d’una manera subtil. Per fer-ho frontalment, o buscant escenaris més propers als que estic vivint ara, crec que hauria d’agafar més distància temporal i sobretot física. No puc amagar que aquests deu anys m’han permès recollir molt material.

D’on li ve el cuquet literari?

La primera vegada, quan vaig escriure Sayonara Sushi , sempre és la més complexa. Sóc molt metòdic i molt disciplinat. El primer que em va preocupar quan vaig començar a escriure va ser crear-me metodologia. Ara les eines ja les tinc adquirides i he pogut anar més al contingut. Sense defugir l’assaig, que és el meu registre natural, ara tinc, per dir-ho així, dues carpetes, la de l’assaig i la de la ficció. La ficció em permet una llibertat de crear-me mons propis que no em permet l’assaig, que està més encotillat. He arribat a la redacció per la vessant fonamentalment lectora. Sóc un devorador de literatura. Aquesta vocació m’ha portat a tirar-me a la piscina.

Quins referents té quan escriu? Quines lectures el van marcar?

Amb aquesta novel·la volia reproduir unes sensacions que jo recordava de quan era jove i llegia les aventures èpiques i una mica fantàstiques d’autors com Robert Louis Stevenson, Jules Verne, Michael Crichton, Melville, Dumas. També he anat a autors com Aldous Huxley i fins i tot Manuel de Pedrolo. Seria incapaç de reproduir-ne fragments, però recordo perfectament les sensacions que em van quedar amb aquests llibres. Volia que quan el lector acabés Retorn a Shambhala tingués una sensació similar a la que jo havia tingut quan llegia aquests autors. Més que reproduir-ne l’estil -estic parlant d’autors consagrats, no pretenia en absolut acostar-m’hi-, volia reproduir aquestes sensacions: que el lector pogués dir que s’ho havia passat bé i que, a més, havia après alguna cosa. Aquesta era la meva obsessió.

La llavor de Retorn a Shambhala és un viatge que va fer al Nepal i el Tibet el 2005

Va ser un viatge que feia temps que volia fer. Volia saber què s’hi sentia, perquè molta gent m’havia parlat de l’espiritualitat d’aquests països. Volia saber què implicava. Hi vaig anar amb curiositat. Vaig descobrir que aquesta dimensió espiritual és absolutament subjectiva. Cadascú hi troba coses diferents, en funció de l’estat anímic i de les ganes que tingui de veure la realitat. Quan vaig començar a construir el relat de Shambhala , vaig veure que era un apartat molt significatiu. Tot el que hi ha en el llibre, d’una manera o d’una altra, ho he viscut.

Les dues novel·les que ha escrit estan protagonitzades per dones.

Volia reivindicar el paper de l’heroïna. Estem molt acostumats al paper de l’heroi fins i tot una mica testosterònic. En canvi, reivindicava el paper de l’heroïna perquè històricament no ha sigut prou reivindicada i perquè volia també marcar un perfil específic d’heroïcitats que no necessàriament tenien a veure amb la força física. També volia, dedicant-me al que em dedico, que no hi hagués temptacions que se m’atribuís una voluntat d’alter ego . El fet que la protagonista sigui una noia em permet marcar una certa distància amb l’autor.

Llibres

Novel·la ecosocialista

L’eurodiputat d’ICV-EUiA, Raül Romeva, presenta el seu segon llibre de ficció amb una vocació pel periodisme compromès

‘Retorn a Shambhala’ és un relat d’aventures que toca qüestions com ara la crisi energètica, la radiació nuclear i les aspiracions del Tibet

Opina que els “problemes globals” afecten Catalunya i critica l’excés de localisme

04/11/13 02:00 – Barcelona – El PuntAvui, per Sergi Picazo

“El que reivindico amb la novel·la és que el ciutadà té el poder per canviar els problemes globals”

Els ingredients d’una bona novel·la ecosocialista són: mig quilo de reivindicació política, dues cullerades de crisi energètica –si pot ser Nuclears, no gràcies–, 100 grams d’aspiracions de pobles sense estat –Tibet–, una bona dosi de sensibilitat vers la immigració al Mediterrani i una dotzena de sobreexplotació dels recursos marins –tonyina vermella, ideal–. Tot amanit amb una vocació de canviar les coses. Aquests són alguns dels ingredients de les dues novel·les publicades fins ara per l’eurodiputat d’Iniciativa per Catalunya, Raül Romeva. Dimecres passat va presentar a Barcelona la seva última incursió en la ficció: Retorn a Shambhala, una novel·la d’intriga ambientada entre monestirs budistes, les illes Canàries, el Japó i la profunditat marina.

Romeva, l’eurodiputat que escrivia novel·les de suspens, explica que escriu per la mateixa raó que fa política i, fins i tot, que escriu per recordar per què fa de polític. Als seus 42 anys, vol escriure “per la necessitat de comprendre el món, d’adonar-se que el món té imperfeccions i que les hem de resoldre”. Aquesta consciència és, segons ell, el que el porta a fer activisme ecologista, política a Brussel·les i literatura. L’intel·lectual compromès, a l’estil de Jean Paul Sartre? “No m’agraden les etiquetes, però sí, escric com un instrument per lluitar contra les injustícies; el mètode, però, passa a través de l’entreteniment i l’aventura, perquè no vull que la gent es flagel·li. En lloc d’escriure un assaig dens i feixuc, intento fer una novel·la amena i agradable per captar el lector.”

La llavor de la novel·la, en paraules del mateix Romeva, es va sembrar durant un viatge pel Nepal i el Tibet l’any 2005. “Vaig conèixer una manera d’entendre el món que em va permetre, a més, introduir-me en el pensament budista”, comenta. “Necessitava trobar respostes a preguntes que m’inquietaven.” En les novel·les pot dir amb temps, amb profunditat i en format de suposada ficció allò que no sempre pot dir davant d’un micròfon periodístic. “Amb la ficció, a més, puc trencar la barrera emocional”, admet. L’editorial Rosa dels Vents, del grup Randomhouse Mondadori, li permet arribar a un públic al qual difícilment arribaria amb el Twitter (tot i els seus 17.000 seguidors) o amb articles sobre l’adhesió de Kosova a la UE, la contaminació de les aigües o l’alliberament d’activistes de Greenpeace de l’Àrtic.

Romeva té material a cabassos en carpetes acumulades durant deu anys al seu despatx de Brussel·les i, de tots aquests temes, alguns s’han convertit en relat de ficció. Retorn a Shambhala, tot i incloure qüestions com ara els fons marins oceànics i el conflicte Tibet-Xina, se centra en “el que avui és el principal problema i generador de conflictes del planeta: el conflicte per l’energia, sigui la nuclear, el petroli, el gas, el fracking…” Semblarien uns problemes llunyans per a un ciutadà català? Romeva respon que sí i que no. “Si no tenim una consciència local del que són problemes globals no podrem donar una resposta global a aquests problemes. Sovint hi ha excés de localisme. Aquests problemes ens afecten! El que reivindico és que el ciutadà té el poder per canviar aquests problemes. Que siguin globals ens obliga a pensar com construïm una resposta global des de la perspectiva local.”

La seva primera novel·la, Sayonara sushi, un thriller periodístic de denúncia, també condemna conflictes globals com ara la sobreexplotació dels recursos marins –en aquell cas, de la tonyina– i, de passada, sensibilitza sobre el drama dels immigrants per arribar a Europa. Un dels personatges és una eurodiputada verda que bé podria ser ell mateix. Volia reivindicar, així, a través de la literatura de ficció, que “la política té possibilitats i maneres de posar límits al mercat salvatge”.

Brussel·les

L’eurodiputat, que viu a cavall de Brussel·les i Sant Cugat, és any rere any un dels parlamentaris més hiperactius d’Europa en mocions presentades i preguntes fetes. Paradoxalment, aquesta soledat l’ha ajudat a escriure. El seu secret és senzill: “El fet d’estar sense la família als vespres a Brussel·les o Estrasburg i el fet que no m’agradi anar a còctels ni festes fan que dediqui les hores lliures a escriure i escriure i escriure.”

Després de la inquietant aventura estil Dragon-Khan protagonitzada pel Movimento 5 Stelle, de Beppe Grillo, es va obrir a Itàlia un interessant debat sobre el paper de la xarxa (Internet) en la democràcia i en la modernització de la política. El debat, però, ve de més lluny: primaveres àrabs, indignados, Occupy Wall Street,… Tots ells són fenòmens locals amb dimensió global que tenen un factor comú denominador: la democràcia (o manca de democràcia) que tenim no ens agrada, i volem canviar-la.

A Milan van parlar-ne, fa uns dies, en el cicle de debats ‘Meet the Media guru’. Me n’assabento per la premsa italiana (Luigi Franco, d’Il Fatto quotidiano) i el tema m’atrapa, sobretot, per les reflexions que hi va fer el sempre interessant Zygmunt Bauman (sempre segons la premsa, font secundària per tant). Bauman hi va ser convidat, en ple desconcert sobre el fenomen 5 stelle, per analitzar l’impacte de les anomenades revolucions digitals en xarxa sobre la vida política.

Segons Bauman, Internet és l’instrument natural per promoure la democràcia, però encara és massa d’hora per veure’n resultats. Ens trobem en una fase experimental, diu. El cas és que les formes tradicionals de govern, segons el pensador polonès inventor del concepte de la ‘modernitat líquida’, no estan ja en disposició de donar resposta als problemes globals i de controlar els poders reals de dimensió supranacional que avui governen el món. En això, qui més qui menys, tothom sembla estar d’acord. El problema, insisteix Bauman, és que no hem trobat la manera de superar aquest divorci entre poder i política.

Bauman esmenta els profetes que veuen en Internet ‘la’ via per construir una democràcia més àmplia. En efecte, diuen aquests profetes, la xarxa és l’instrument natural per a ‘promoure’ la democràcia. Una món amb Internet ‘ha’ d’esdevenir un món democràtic. I aquí és on Bauman situa el matís: ‘ha de’. És a dir, que no tenim encara proves que estigui succeint. És una hipòtesi. Fins i tot una necessitat. Però no pas encara una realitat.

El fet és que ens trobem en una fortíssima crisi de les institucions polítiques existents ( a diversos nivells). La gent creu cada vegada menys en les institucions inventades pels nostres avantpassats, inclosos parlaments i partits. I no hi creuen per què no confien que puguin ‘mantenir les promeses que fan’. No és només una qüestió de corrupció, o de fracàs d’un partit o d’un ministre, insisteix, sinó d’un sistema que ja no genera confiança. Les institucions són orgànicament incapaces de convertir les promeses en fets, i per això molta gent les volem canviar, o directament substituir-les.

El problema és que ningú no ha trobat encara la solució. I aquí és quan Bauman cita un altre dels grans: Antonio Gramsci: “Les velles regles no aporten ja resultats, però les noves encara no s’han inventat”.

I cita alguns exemples: No veiem, diu, que s’hagin aconseguit els objectius esperats després de tantes manifestacions públiques a l’Iran, les quals Hillary Clinton va definir com la ‘primera revolució democràtica fundada a Internet’. Tampoc en el cas dels indignados a Espanya (on el PP va aconseguir majoria absoluta) o de la primavera àrab (després de la qual ha tornat, com, sempre, l’hivern). Fins i tot en el cas d’Occupy Wall Street, diu el sociòleg, l’impacte resta invisible.

El problema, conclou Bauman, és que avui, Poder i Política ja no estan units, com abans. Fins a mitjans de segle, raona, el poder (la possibilitat de fer coses) i la política (la possibilitat de decidir quines coses calia fer) es trobaven de manera intrínseca en les mans dels governs elegits democràticament. Degut a la globalització, però, això ja no és així. D’una banda tenim un poder que va per lliure del control polític, i de l’altra una política que pateix constantment, i de manera permanent, el dèficit del poder.

D’aquesta manera, la gent que fa política incorpora en les seves plataformes polítiques el desig dels electors i electores, però no poden complir les promeses que fan, ja que si les mantinguessin, afirma Bauman, serien castigats pels poders supranacionals com la borsa o les finances, els quals tenen interessos ben diferents a aquells dels de l’electorat.

Per això la gent busca noves solucions. El problema, però, és que tot el que s’ha provat fins ara han estat simples experiments, assegura el sociòleg. I no tenim cap prova que funcionin.

Els tipus de democràcia inventats fa temps, com la democràcia representativa, es troba en crisi. D’acord, es pregunta Bauman. Però quin és el futur? Una democràcia basada en la xarxa? Sigui com sigui, estem just a l’inici del procés, conclou: no hem trobat encara cap solució.

En síntesi: El poder és global, però la política és local. I els problemes creats a escala global no es poden afrontar a escala local amb eficàcia. Ens cal una política que estigui a l’alçada de la dimensió dels problemes. Una política, per tant, global.

Per construir una política global, però, i aquesta és la meva reflexió, ens cal construir també una consciència global, col.lectiva. Sense aquesta visió del món com un tot (humanament i ecològica), la construcció d’una política global seguirà sent una bona idea, bona, sí, però només una idea. 

Entre tanta moguda, aquesta setmana, a Estrasburg, no havia trobat encara el moment per comentar un dels fets sens dubte més rellevants que expliquen l?actual deriva conservadora de les majories europees: la votació, dimarts, de l?informe del Parlament Europeu sobre Salut Sexual i Reproductiva (Informe Estrela). O més ben dit la no votació, ja que finalment, després d?un intens debat, plagat de gestos maleducats i expressions insultants, una lamentable majoria va decidir tornar el text a la Comissió pertinent (FEMM), deixant-nos en minoria als i les que sí volíem que el Parlament es pronunciés a favor dels drets de les dones a escollir.

Un cop més el Parlament Europeu va mostrar la seva cara més rància i conservadora. En un tuit m?hi vaig referir com la versió ?carca-tesosterònica? d?una Europa que està en plena etapa de repensar-se. Ja sé que, normativament i lingüística, aquesta expressió no és encertada, però, en aquest cas em va semblar que descrivia perfectament la situació.

Va ser una nova victòria de l?anomenat lobby pro-vida, liderat per una església catòlica i grups extremistes afins que, un cop més, ha convertit en croada la lluita contra els drets de les dones a decidir sobre el seu propi cos.

No és una cosa només del sud d’Europa, o de només uns pocs països que prohibeixen totalment l’avortament (Malta, Irlanda i Polònia). La taca s?ha estès, i avança inexorable.

Al Parlament Europeu aquesta majoria ha estat possible aquesta setmana gràcies a la coalició entre el Partit Popular Europeu, els conservadors euroescèptics (ECR), els euròfobs (EFD) i, de manera sorprenent, una bona part del grup Liberal i Demòcrates (ALDE), tot i que amb honroses i dignes excepcions.

Ara, l’informe Estrela torna a la Comissió de FEMM, on el vàrem adoptar per 60 vots a favor, 7 en contra i 7 abstencions. És esperable que aquesta majoria es mantingui, de manera que tornarem a votar, tornarem a guanyar, i tornarem a dur-lo al ple. Veurem si aconseguim revertir llavors aquesta situació.

Anant al contingut del text, convé destacar-ne 5 aspectes que el converteixen en un document prou important i que convé que sigui adoptat pel Parlament.

1. El dret a la salut sexual i reproductiva és un dret fonamental

Tota persona té dret a prendre les seves pròpies decisions, amb informació i responsabilitat, sobre la seva salut sexual i reproductiva, així com viure la seva sexualitat lliure de danys, perjudicis, violència i discriminació. La violació dels drets sexuals i reproductius vulnera el dret a la igualtat, a la no discriminació, a la dignitat, a la salut i a la llibertat per no ser sotmès a tractes inhumans i degradants.

2. Aquest dret NO està garantit a tota Europa.

Les dones europees, també a l’Estat espanyol, han de lluitar sovint, i cada vegada a més, pels seus drets sexuals i reproductius, ja que aquests no estan garantits. El text posa èmfasi en que, malgrat els compromisos internacionals, les normes de salut sexual i reproductiva segueixen sent molt diferents entre els Estats Membre. L?informe demana als Estats que garanteixin l?aplicació d?estratègies nacionals de salut sexual i reproductiva i destaca el paper de la UE en la sensibilització i la promoció de les millors pràctiques. Destaca que fins i tot quan l?avortament és legal, sol ser retardat o impedit a causa de temps d?espera innecessari, una orientació esbiaixada o la negativa a realitzar un avortament per raons morals o religioses (objecció de consciència).

3. Es necessita una posició forta i definida

Per primera vegada en més d?una dècada, el Parlament Europeu té l?oportunitat d?expressar la seva posició sobre la salut i els drets sexuals i reproductius, en un context en que aquests drets estan cada vegada més amenaçats a la UE i fora d?ella. L?informe arriba en un moment clau, quan els actors internacionals estan negociant polítiques globals sobre població, desenvolupament i igualtat de gènere. Els grups reaccionaris s?oposen a la diversitat sexual i a la recerca per restringir l?autonomia sexual i reproductiva i els drets de les dones.

4. És clau per aconseguir la igualtat de gènere. 

L?Informe destaca que la igualtat de gènere i l’empoderament de les dones es pot aconseguir mitjançant el respecte i la promoció dels drets sexuals i reproductius. L?informe també reconeix que quan a les dones se’ls nega el dret a decudir sibre el seu cos, no poden ser iguals que els homes quan se’ls nega el control de la seva fertilitat, la seva salut i el seu cos. Així, es subratlla que la promoció dels drets sexuals i reproductius contribueix a la prevenció i mitigació de la violència contra les dones.

5. És una condició per a l?eradicació de la pobresa i per la vida de les dones al Món

L?informe exigeix la incorporació dels drets a la salut sexual i reproductiva a les polítiques de cooperació al desenvolupament per tal d?eliminar les barreres a l?accés i garantir la qualitat, accessibilitat i acceptabilitat per totes les dones al món. Es destaca que les inversions en salut sexual i reproductiva son efectives i fonamentals en l’eradicació de la pobresa.

Aquesta tarda, al PE, tindrà lloc un debat, amb la Comissió i el Consell, en relació a la situació dels 28 activistes de Greenpeace, i 2 periodistes, detinguts a Rússia. Són els coneguts com els ‘Arctic 30’.

Una vegada més, convé reiterar la inaceptable situació en la qual es troben aquestes persones, i els càrrecs dels quals se’ls acusa.

La UE ha de fer molt més per garantir la inmediata posada en llibertat dels 30 detinguts i detingudes. En particular, cal exigir a la Alta Comissària Ashton que intervingui de manera directa en l’assumpte. I és que no només es tracta de la detenció de ciutadans i ciutadanes amb nacionalitat de la UE, sinó dels drets de les organitzacions internacionals que, de manera pacífica, protesten en contra de les agressions al medi ambient.

Els i les activistes de Greenpeace només intentaven instal.lar una banderola en una plataforma petrolera, amb l’objectiu de cridar l’atenció sobre la preocupant situació que viu la regió ártica, la qual es trova altament en perill degut a la constant explotació dels recursos que hi ha allà.

Les autoritats russes van respondre a aquesta acció de protesta acusant els activistes de pirateria, la qual cosa podria comportar fins a 15 anys de presó. Aquesta mesura no només és del tto desproporcionada, sinó que a més va destinada a posar en qüestió els esforços de la societat civil que juguen un rol vital movilitzant consciències en relació a aquelles pràctiques que van en contra dels interessos generals, i que perjudiquen enormement el medi ambient.

La UE hauria de garantir aquest rol, que juguen tant Greenpeace com d’altres organitzacions. La protecció de l’Àrtic és important per a tot el món, i per a les generacions futures.

El Parlament Europeu ha votat avui el programa de finançament per a la política de pesca de la UE per a 2014-20. Fa ja un parell d’anys que hi treballem (les coses per aquestes terres blaves i estelades van al seu ritme). Després del bon resultat que vàrem aconseguir amb la reforma de la Política pesquera, era el moment de concretar la bona línia amb un pressupost que estigués a l’alçada, tant pel que fa als objectius, com pel que fa a la distribució. La quantitat, m’afanyo a dir, depèn d’una discussió més àmplia que sovint comento també en aquesta bitàcola: el Marc Financer Plurinaual.

En tot aquest temps en què he seguit el debat en tant que ponent a l’ombra he estat co-protagonista (de vegades víctima, diria) d’innombrables reunions, negociacions inacabables, pactes, acords, esmenes, nous pactes, aliances, trencament d’aliances,….

En la votació d’avui, en plenària, es tractava de revertir algunes d’aquestes males propostes que el Comitè de Pesca va votar fa unes setmanes. Sabíem que, per bé que anés el resultat, aquest seria globalment dolent, així que hem basat la nostra estratègia a disminuir els danys, i a aconseguir salvar el màxim d’aspectes possible.

En síntesi, el resultat de la votació d’avui és dolent, repeteixo. El Parlament Europeu ha votat, malauradament, a favor d’un fons de la pesca que contradiu els objectius de la reforma de la Política Pesquera Comuna adoptada fa uns mesos.

Per exemple, en lloc de posar fi a la utilització de fons públics per subvencionar la sobrepesca i la sobreexplotació dels estocs de peixos , la majoria del Parlament ha votat a favor de subvencionar les pràctiques pesqueres insostenibles amb fons públics europeus.

Així, s’ha reintroduït la possibilitat de subsidiar la construcció de nous vaixells pesquers, així com nous fons destinats al reemplaçament de la flota i els subsidis per a la compra de vaixells per a joves . Això implica directament subsidiar l’augment de la capacitat de pesca a la UE , és a dir una política totalment contrària amb els objectius de la PPC de reduir la capacitat de pesca.

El FEMP també preveu compensar econòmicament els pescadors per respectar els períodes de descans biològic dels peixos , tot i que fer aquestes parades va en el seu propi benefici , ja que aquest descans garanteix la millorar la condició de les poblacions de peixos.            

Tot i això, hem aconseguit, en part, el nostre objectiu: limitar una mica el dany.

Per exemple, hem aconseguit que els i les parlamentàries rebutgessin la proposta de reintroduir subsidis per a la compra de vaixells i que, gràcies a les propostes verdes, s’incrementin els recursos econòmics destinats a la investigació .

Ara però, iniciem una nova fase: la del trílog. La negociació amb el Consell serà complexa, i dura. Però allà estarem.

Europa 2013 – 18/10/13Ver vídeo

• Europa 2013 – 18/10/13