Eureka!

La grandària, però, no va ser l’única cosa que el va sorprendre d’aquest àtom. Hi havia una altra cosa que també el feia diferent. Els àtoms que havia vist fins ara “només” estaven formats per dos tipus de partícules: els protons i els neutrons, que es barrejaven els uns amb els altres i formaven una massa compacta. Però l’àtom que ara veia tenia una cosa especial: un fotimer d’electrons pulul·lant al voltant dels protons i dels neutrons!

No és que no hagués vist mai un electró. A l’estrella se n’havia fet un fart! Però allà no n’hi havia cap que girés al voltant d’un àtom… allà els electrons anaven per lliure! Cada un anava a la seva, i es movia cap aquí o cap allà sense que li importés gens on fossin els àtoms. En canvi, a l’àtom que ara veia el seguia un estol d’electrons que giraven al seu voltant com les abelles entorn d’un rusc. Tot plegat el tenia intrigat, i només hi havia una manera de treure’n l’entrellat: preguntar-ho tot a l’àtom. Va intentar córrer una mica més per atrapar de seguida aquell àtom misteriós que col·leccioniova electrons, però no va poder. A en Take li va ser impossible accelerar, i fins al cap d’una estona no va ser prou a prop d’aquell per començar a fer-li preguntes.

– Ei! Quina mena d’àtom ets?

– Que quin àtom sóc? Que no saps comptar?

– Comptar? Sí, és clar. Però què hi té a veure?

– Tot! Si vols saber quin àtom sóc hauràs de comptar els protons que tinc. Oi que a vosaltres, els fotons, us posen un nom o un altre en funció de l’energia que teniu? Doncs a nosaltres ens diuen d’una manera o d’una altra segons els protons que tenim. A veure, has comptat quants protons hi ha aquí?

– Sí, noranta-quatre.

– Doncs ja ho tens. Estas parlant amb un àtom de plutoni.

“Plutoni? Quin nom més estrany!”, va pensar en Take, i se li va escapar un somriure. L’àtom, que ja estava acostumat tota mena de bromes, va intuïr que a en Take li aniria bé una mica més d’explicació.

– Has vist mai una taula periòdica? És com un full quadriculat, i a cada àtom ens posen en un requadre o en un altre segons els protons que tenim. A tots els que en tenen només un els posen junts en un mateix requadre que té una etiqueta on hi diu “hidrògen”. Als que en tenen dos se’ls posa en un altre amb un cartellet que diu “heli”. I així amb tots… Quan vegis una taula periòdica fixa’t en la casella on hi ha els àtoms amb noranta-quatre protons, és la meva, i veuràs que hi ha escrit “plutoni”…

En Take s’havia d’afanyar a fer-li les preguntes. Ja començava a deixar enrera l’àtom de plutoni i aviat el tindria tan lluny que ja no podria fer-li més preguntes. I abans que l’àtom acabés la seva explicació ja li va fer una altra pregunta.

– Sí, sí, gràcies, ja ho entenc…. d’això…. i com és que tens tots aquests electrons donant voltes?

– Perquè tots els àtoms col·leccionem electrons. No et pensis que jo sóc l’únic que ho fa! A tots els àtoms ens agrada tenir uns quants electrons al voltant, i ells estàn encantats! Recordes el que t’he dit de la taula periòdica? Doncs als àtoms ens agradaria tenir un electró donant voltes per cada protó que tenim. A mi, per exemple, em faria il·lusió tenir noranta-quatre electrons al meu voltant, però encara me’n falten bastants… Tot això és per la càrrega elèctrica, Take. La càrrega elèctrica és molt important! Cada protó té una càrrega positiva, i en canvi els electrons la tenen negativa. Per això ens agradaria tenir tants protons com electrons, perquè aleshores tindriem tantes càrregues positives com negatives i en conjunt estariem equilibrats. A ningú li agrada estar carregat…

– Sí, ja ho entenc. Però escolta si tot això és tan normal com tu dius, Com és que jo no ho havia vist mai? Fins ara jo havia vist els electrons per un cantó i els àtoms per un altre…

– Això és perquè tu has estat a una estrella, Take, i allà tot és especial. A les estrelles hi fa molta calor, i tothom xoca amb tothom. Oi que te’n recordes? Tu no podies mantenir la teva direcció, Take, perquè a cada xoc te la canviaven, i nosaltres no podiem mantenir els nostres electrons perquè després d’un xoc cadascú sortia pel seu cantó… Peròen circumstàncies més normals els àtoms i els electrons anem junts. Ara jo recullo tots els electrons que puc perquè  com que ja fa estona que hem sortit de l’estrella, i ja no fa tanta calor, els àtoms i els electrons podem estar junts. Ai, Take! Si enlloc de venir d’una estrella vinguessis de la Terra no t’estranyaria haver vist tots aquests electrons al meu voltant, perquè a la Terra això és normal. Aleshores el que t’estranyaria seria que algú t’expliqués que a les estrelles els electrons i àtoms van separat, cadascú a la seva…

– Sí, sí, molt interessant. Però escolta, tu has dit que la càrrega elèctrica és molt important. M’has explicat això de les càrregues positives dels protons i les negatives dels electrons. Però jo veig que tu també tens neutrons, que no tenen cap càrrega elèctrica. Què hi pinten ells?

– Perdona, no et sento, què deies?

L’àtom s’havia anat quedant enrera de mica en mica i ara ja era molt difícil parlar amb ell. En Take va intentar frenar una miqueta per estar més estona amb ell i allargar la conversa, però no va poder. Tampoc abans, quan es volia afanyar a atrapar-lo, no havia pogut accelerar. Per alguna estranya raó en Take no podia anar ni més ràpid ni més lent. Sempre anava a la mateixa velocitat.. la mateixa a la que anaven tots els altres fotons: la que en diem “velocitat de la llum”. Per continuar la conversa va haver de forçar la veu.

– Que què hi fan els neutrons a dins d’un àtom?

– Què hi fa qui?

– Els neutrons!

– A on?

– A l’àtom!

– Ah, molt interessant!…

Però en Take s’havia allunyat tant d’aquell àtom de plutoni que ja no va poder entendre què deia, i no va poer esbrinar què hi fan els neutrons a dins d’un àtom.

– Potser algun dia trobaré algú que m’ho pugui explicar…

(continuarà)