El pols de la llengua als Països Catalans
Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans
6 de desembre de 2013
0 comentaris
Simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)
Aquest és el títol del Simposi organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, els dies 12, 13 i 14 de desembre. Hi participaran ponents tan destacats com Jaume Sobrequés, Josep Fontana, Josep M. Solé i Sabaté, Joaquim Nadal, Jordi Maluquer de Motes, Agustí Alcoberro, Salvador Cardús, per només citar-ne uns quants… En temes estrictament lingüístics, voldria citar que hi ha tot un bloc dedicat a la repressió lingüística i cultural, en el qual voldria destacar la intervenció d’August Rafanell “Destruir la llengua, destruir la nació: la repressió lingüística”.
Ve’t aquí, però, que el Simposi ha molestat els de sempre, els qui avui es manifestaven pels carrers de Barcelona defensant una Constitució que, per negar-nos, ens nega fins i tot el nom de la llengua, imposant, alhora, una altra llengua. Molesta als qui només voldrien una història, la dels vencedors, la història dels qui ho tenen tot (estat, exèrcit, poder judicial, poder econòmic…). Molesta als qui volen que la llengua de l’Estat sigui omnipresent i que l’altra, la nostra, sigui només reduïda a l’àmbit testimonial…
Entre les opinions que hem sentit contra aquest Simposi voldrien destacar i comentar-ne una, pel seu interessant component sociolingüístic, obra de Laura Freixas, una escriptora barcelonina que no s’està de dir en la seva autobigrafia que “ruego, al presentarme, no calificarme de “escritora catalana”, pues induce a confusión”. Cal dir que, en aquest aspecte, estic totalment d’acord amb ella…
L’escrit (que el trobareu també com a document adjunt) ha estat publicat a La Vanguardia del 5 de desembre proppassat. Per cert, curiós el paper d’aquest diari en tots els temes de llengua i del procés cap a la independència!
Laura Freixas acusa el Simposi, i a la Generalitat, és clar, de “mentir-nos d’una forma tan basta”… Per demostrar aquesta “gran mentida” que suposo que deu ser per a ella afirmar que el català i Catalunya han estat perseguits per l’Estat (em ve al cap aquella famosa frase d’un monarca: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”) utilitza la trajectòria de la seva família, que, certament, potser ens explica moltes coses, que algú podria titllar, senzillament, d’autoodi…
Ens explica que el seu avi, “català cent per cent” (també curiós el recurs a l’etnicitat pura de molts catalans espanyolistes, que no han entès que el fet català no té res a veure amb la procedència de les persones), que abans de la guerra havia estat de la Lliga, quan les tropes nacionals van entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939, va sortir a cridar el nom de Franco i que “s’esgargamellava amb tant d’ardor” (deu ser “ardor patrio”) que la seva dona el va haver de calmar dient-li “Paco… Paco”. Primera conclusió, segons l’autora, molts catalans desitjaven la victòria franquista (gràcies per la informació, no ho sabíem!, tot i que no acaba d’explicar per què un home de la Lliga acaba cridant el que cridava aquest bon home…). Segona conclusió, la introducció del nom, diguem-ne familiar, de Paco de ben segur que no és gratuït i vol significar el que vol significar: que el castellà ja hi era, d’alguna manera (encara que sigui anecdòtica) a la seva família…
Però continua, i afirma que ella, que va néixer el 1958, va “créixer envoltada de famílies catalanes de tota la vida que mai no van alçar la veu contra el franquisme i que parlaven en castellà amb els seus fills”. També una gran notícia que no sabíem, que una part de les classes dirigents de Barcelona (com també d’altres grans ciutats dels Països Catalans que eren dins de l’Estat espanyol) es van passar a la llengua dels guanyadors i que van abandonar la llengua dels qui havien hagut de patit exili o persecussió. Es veu, per tant, que aquesta decisió d’abandonar la llengua i d’amotllar-se a la situació política (que han fet sempre les classes socials que han volgut mantenir els seus privilegis o les persones que han volgut millorar el seu estatus en un moment de canvi de règim, inclòs el règim lingüístic) justifica, legitima o, fins i tot, segons com es miri, nega la persecussió a la qual van ser sotmeses la llengua catalana i Catalunya. Fantàstica manipulació… Per a uns, el català era la llengua de la burgesia (un dels rerefons del cert discurs espanyolista suposadament d’esquerres), per a altres no va existir la repressió perquè el castellà era la llengua de la burgesia. Pobre català, llengua de menestrals… al mig d’una mena d’entrepà lingüístic…
Arxius: Article de Laura Freixas
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!