El pols de la llengua als Països Catalans

El problema no és el que diu, perquè, en el fons, tothom sap qui ho diu (i què representa) i en quin moment ho diu. El problema és el mal que intenta fer. D’alguna manera, declaracions d’aquest tipus van contra els milers d’immigrants que a Catalunya han fet (o fan) un esforç per aprendre la llengua catalana (malgrat que la majoria dels catalanoparlants s’entossudeixin a parlar-los en castellà), al més d’un miler d’aules d’acollida (per tant, va contra els milers de professors i alumnes implicats), a les classes del Consorci de Normalització Lingüística (a les quals assisteixen milers d’immigrants), a les activitats dels Voluntaris per la Llengua… Van contra les persones que creuen que una part de l’acollida de la nova immigració (i de l’anterior immigració) és donar-los la nostra llengua, amb un missatge clar: ja ets un dels nostres, sense que això vulgui dir que hagis de renunciar a  la teva maleta lingüística i cultural. Les llengües sumen, no resten, tenint sempre present, però, que, si el català no és llengua de cohesió social aquí, llengua de les interelacions personals, on ho serà?

A més, tot plegat ho argumenta amb veritats a mitges, que és una manera de dir que amb mentides. Així, aquests dies la senyora Nadal (Dolors) ens recordava, per reforçar que els immigrants havien de saber espanyol, el que deia la Constitució: "tots els espanyols tenen el deure de conèixer la llengua espanyola i el dret d’usar-la". Només dos problemes senyora Nadal (Dolors): 1r. Els immigrants no són espanyols; 2n. A l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (en la versió que encara no heu aconseguit tombar) es diu "tots els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer el català i el castellà".

Sigui com sigui, el discurs de Nadal (Dolors) carrega contra una idea bàsica: garantir la igualtat d’oportunitats per al conjunt de la població. Un dels èxits de la Catalunya de les dècades darreres que gent com aquesta no desmuntaran tan fàcilment.

Pere Mayans