El pols de la llengua als Països Catalans
Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans
Amb aquesta paraula comença la darrera intervenció del mític capità Haddock, l’entranyable company d’aventures de Tintín, a l’adaptació a l’alguerès del Tintín al país de l’or negre. Aquest 2015 fa vint anys d’una obra que, sens dubte, podem considerar un dels petits èxits en la formació d’una proposta de llengua escrita per al català de l’Alguer, fidel a les característiques de la variant pròpia de l’alguerès, però mantenint, alhora, la unitat amb el conjunt de la llengua.
L’adaptació a l’alguerès es féu a partir de la magnífica versió en català central que havia fet Joaquim Ventalló el 1965 i fou coordinada per Andreu Bosch, que entre 1993 i 1996 va ser lector de llengua catalana a la Università degli Studi de Sàsser i coordinador del Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori de l’Alguer. L’adaptació fou feta per Marilena Chelo, Roberto Coccimiglio, Francesca Dinapoli, Aldo Dore, Attilio Gallo, Rita Naracci, Josep Piga, Vittorio Riu, Elisa Rondello, M. A. Susanna Sanna, Anna Scala, Luca Scala, Irene Serra, Maddalena Silanos, Daniela Tilloca i Fiorella Tilloca.
Cal tenir present que totes les llengües escrites –començant per l’italià–, són “construccions” que volen reflectir, segons els casos i segons les circumstàncies polítiques de la comunitat lingüística en qüestió, la llengua oral d’una zona o bé les diferents variants d’una llengua o, fins i tot, una llengua més o menys artificiosa producte d’un prestigi literari, religiós…). Per tant, la feina que es va fer en aquell moment de dotar d’un model de llengua escrita de referència a l’alguerès era una tasca ingent, que va tenir el seu punt culminat en l’obra de Luca Scala El català de l’Alguer: un model d’àmbit restringit, publicada el 2003 per l’Institut d’Estudis Catalans.
Malauradament, tant anys després, encara podem llegir a la premsa sarda propostes d’escriure l’alguerès com es parla (vegeu document adjunt), i amb grafia italiana, cosa la qual ens recorda les velles polèmiques de quan s’estava normativitzant la llengua catalana al final del segle XX o, el que és pitjor, les polèmiques que han immobilitzat la normalització del valencià, del català de València, ja que mentre es discutia si el català i el valencià eren o no la mateixa llengua o si s’havia d’escriure d’una manera o d’una altra (discussió, d’altra banda, absurda), no s’afrontava el problema real: el valencià cada cop retrocedia més enfront de l’espanyol… El problema de l’alguerès no és, també, si s’escriu d’una manera o d’una altra, si s’ha de parlar d’una manera o d’una altra, el problema és si s’escriu i si es parla en alguerès…
Per cert, del Tintín al país de l’or negre, se’n van fer únicament 400 exemplars, uns 250 dels quals es van distribuir gratuïtament entre els minyons i minyones de les escoles de l’Alguer que feien alguna activitat d’alguerès. Per tant, s’ha convertit en una autèntica peça de col·leccionista que busquen “tintinaires” d’arreu del món. Recordem que, de l’obra d’Hergé, se n’han fet versions en uns 90 idiomes o variants dialectals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!