El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

10 d'abril de 2016
0 comentaris

L’Alguer del segle XIX, una realitat no tan desconeguda…

L'Alguer 1852

 

Massa vegades hi ha la idea que el contacte entre l’Alguer i la resta dels Països Catalans va quedar interromput després de 1714, quan Catalunya és definitivament derrotada pels reis borbons i passa a ser, conjuntament amb el País Valencià, les Illes Balears i també l’Aragó, una simple regió espanyola. És a dir, a partir del moment en què la Corona catalanoaragonesa deixa de ser un estat independent, que compartia, això sí, rei amb Castellà des del segle XVI. I des del moment en què l’Alguer i el conjunt de Sardenya comencen el seu periple italià… Cal dir, però, que just abans d’aquesta cruïlla històrica i durant el setge de Barcelona de 1714, els algueresos enviaren a la capital catalana 50 escuts i, aproximadament, 25 quintars de forment[1], cosa la qual indica que els contactes continuaven ben vius. I, sembla, també, que les relacions no es tornen a reestablir fins al 1887, quan Eduard Toda, un català que feia de cònsol espanyol a Càller, “va descobrir” la pervivència del català a l’Alguer, la qual féu conèixer a Catalunya amb la publicació de dos llibres: Un poble català d’Itàlia: L’Alguer i Records catalans de Sardenya.

Hi ha, però, dos antecedents diguem-ne catalans. L’any 1864 Ignazio Pillito, arxiver de Càller, participa als premis literaris dels V Jocs Florals de Barcelona, aclarint, però que la llengua en què escriu no és la seva, que és el sard, sinó una llengua que ha après consultant els documents de l’arxiu i informa, a més, que la llengua encara es parla a l’Alguer. L’any 1868 l’arqueòleg català Francesc Martorell visita l’Alguer i hi sent la nostra llengua. Ell va ser qui va posar en contacte el filòleg Milà i Fontanals, un dels impulsors de la Renaixença, que ja sabia de l’existència de l’Alguer arran de l’escrit de Pillito, amb el professor i bibliotecari alguerès Josep Frank. El 1869 es publica una poesia de Frank a la revista literària catalana Lo Gay Saber.

Hi ha, a més, com a mínim, tres antecedents més. D’una banda, l’historiador català (d’ascendència sarda per via materna) Adrià Mainar Scanu ha pogut trobar obres escrites que evidencien que alguns erudits sabien que els algueresos parlaven català. Així, el militar i polític torinès Alberto La Marmora (o della Marmora) en el seu llibre Voyage en Sardaigne de 1826 (volum I, pàg. 53 de la 2a edició de 1839) explica que el 1354 «les habitants d’Alghero” […] furent remplacés par une colonie catalane et aragonaise. C’est de cette époque que date l’usage de la langue catalane, que l’on parle encore en cette ville, dans presque toute sa pureté». I el 1860, el mateix autor a Itinéraire de l’ile de Sardaigne de 1860 escriu: «mais les habitants de la ville, sans être, à l’heure qu’il est, des Catalans pur sang, n’en ont pas moins conservé le langage à peu près intact; c’est en cette langue, circonscrite dans les murailles d’Alghero, qu’ils communiquent entre eux… ». De la mateixa manera, el sacerdot, periodista i escriptor de Càller Vittorio Angius el 1853 al seu llibre Città e villaggi della Sardegna dell’Ottocento  (pàgina 75) explica que «dall’epoca, in cui con la colonia catalana fu introdotta la loro lingua, restò bandita la sarda, ed ache al presente il catalano è il volgare degli algheresi, sebbene delle famiglie stanziatevi, pochissime, come può dedursi daig cognomi, convenga credere discendenti degli antichi coloni. Vi si intende però il sardo, e in questo linguaggio si responde ai villici, Sono gli algheresi attisssimi a ben parlare ogni altra lingua».

I encara més, en el mapa datat de 1852, fet  pel geògraf i cartògraf alemany Heinrich Berghaus, intitulat  “Ethnographische karte von Europa …”, i publicat a Physikalischer Atlas, Gotha, 1855 (mapes datats 1845 & 1852)[2], es pot apreciar clarament -vegeu el mapa que encapçala aquest apunt- que l’Alguer s’associa a la resta de terres catalanes (encara agermanades amb les occitanes, com feia la romanística durant el segle XIX).

Per tant, hi ha referències a la catalanitat de la llengua de l’Alguer els anys 1826, 1839, 1852, 1853, 1860, 1864, 1868 i 1869. Uns quants anys abans que Toda “redescobrís” l’Alguer el 1887. Segurament, els algueresos mai no havien oblidat l’origen català de la seva llengua.

Pere Mayans


[1]Antoni Nughes 1714 En ajut dels catalans: 50 escuts i 25 quintars de forment. L’Alguer (periòdic de cultura i informació), núm. 11. (pàg. 15 i 16).

 

[2] Citat per COMPANY, Rafael. Cartografia, ideologia i poder. Els mapes etnogràfics del Touring Club Italiano (1927-1952). València: Universitat de València, 2014 (pàg. 172).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!