El pols de la llengua als Països Catalans

Anem però al principi, què és una llengua de signes, la llengua pròpia de les comunitats de persones sordes?: 

• Es tracta de llengües en el sentit més literal del terme, no un simple codi especial usat amb finalitats comunicatives.

• Poden ser expressivament tan subtils i gramaticalment tan complexes com qualsevol altra llengua.

• No són una versió feta amb les mans de la llengua oral dominant a l’entorn.

• No tan sols són llengües minoritàries sinó que s’han associat a una mancança de l’individu com és la sordesa, la qual cosa les ha mantingudes doblement marginades.

• No van associades a una nacionalitat o a una comunitat lingüística oral.

• Neixen quan hi ha un conjunt de persones sordes que estableixen una xarxa de relació social entre elles.

• Es creen d’una forma espontània quan hi ha gent que interactua.

Per totes aquestes raons, les llengües de signes a molts llocs no es corresponen ni als límits dels estats ni a les comunitats lingüístiques basades en llengües orals. Així, per exemple, a l’Estat espanyol, hi ha dues llengües de signes: l’espanyola (usada també a Euskadi i al País Valencià) i la catalana (usada només al Principat de Catalunya). De la mateixa manera, trobem una llengua de signes per als flamencs (actualment a Bèlgica) i una altra per als neerlandesos (Països Baixos), tot i que ambdós visquin en territori de parla neerlandesa. La seva creació “només” depèn de com s’han organitzat els sords i de com s’eduquen en un territori determinat. 

Cal saber, a més, que s’ha creat una mena de llengua franca, anomenada sistema de signes internacional (SSI), que no és ben bé una llengua de signes, ja que no es basa en cap gramàtica, però és una convenció per facilitar la comunicació entre persones que s’expressen en llengües de signes diferents. 

És en aquest context en què cal situar la Ley 27/2007, por la que se reconocen las lenguas de signos españolas y se regulan los medios de apoyo a la comunicación oral de las personas sordas, con discapacidad auditiva y sordociegas. En aquesta llei s’afirma que “la lengua de signos catalana, que es la lengua propia de las personas sordas de Cataluña que han optado por esta modalidad de comunicación, y la que usan, por tanto, en sus comunicaciones en la vida diaria, se ha desarrollado en Cataluña de una forma similar a como lo ha hecho la lengua de signos española en el resto de España, de tal forma que ha ido consolidando una estructura lingüística comunicativa íntimamente relacionada con el entorno geográfico, histórico y lingüístico”. Però és més, també s’afirma que la “presente Ley tiene por objeto reconocer la lengua de signos catalana, como lengua de las personas sordas, con discapacidad auditiva y sordociegas en Cataluña, que libremente decidan utilizarla, sin perjuicio de la ulterior regulación legislativa y reglamentaria que pueda corresponder a la Generalitat de Cataluña”. En aquest sentit, queda clar que “todas las alusiones de esta Ley a la lengua de signos española se entenderán hechas a las demás lenguas de signos españolas, para su ámbito territorial propio…”. Certament, no coneixem cap normativa lingüística estatal referida a la llengua espanyola on es digui que tot el que s’explicita també es pugui aplicar a la llengua catalana… 

Com a mostra de la vitalitat de la llengua de signes catalana, no volem acabar sense comentar-vos l’aparició del material Mira què dic. Diccionari interactiu multimèdia, elaborat pel Centre d’Educació Especial Les Aigües de Mataró (publicat per la Universitat de Barcelona). Aprofitant el vocabulari de la llengua de signes dels sords catalans, és un material de comunicació alternativa pensat per facilitar la comunicació dels nens i de les nenes amb bona comprensió de llenguatge parlat, però que no tenen bona expressió; per facilitar el desenvolupament de la parla en nens i nenes que necessiten d’un llenguatge de suport durant un cert temps; i per facilitar la comunicació a nens i nenes que tenen dificultats tant d’expressió com de comprensió (autistes, per exemple). En el DVD que acompanya el material, hi trobareu filmades tres mil paraules signades. Es tracta, en definitiva, d’un servei que la llengua de signes catalana fa a una altra part de la nostra comunitat (la dels alumnes amb necessitats educatives especials). 

Un món per descobrir, una realitat amagada, però útil i, certament, apassionant. 

Pere Mayans