El pols de la llengua als Països Catalans

De fet, s’afirmava que  “Les comunitats bilingües integrades per parlants d’una llengua regional o minoritària i per parlants d’una llengua majoritària són un important laboratori de bones pràctiques en el marc de l’objectiu que s’ha marcat la UE de promoure el multilingüisme en el conjunt de la Unió”. Seguint amb el text, podem llegir que “s’ha fet referència al ‘know-how’ adquirit en els col·legis bilingües del País Basc, Galícia, Catalunya i País Valencià, on s’han implantat des de fa dècades mètodes sofisticats d’immersió lingüística i programes especials de formació per a professors”. 

Tot i que l’informe no aprofundeix en els diversos models esmentats i se n’oblida d’alguns com és el cas de les Illes Balears, no hi ha dubte que s’elogia el programa d’immersió lingüística que s’aplica a Catalunya en aquells contextos en què la majoria de l’alumnat desconeix la llengua vehicular del sistema educatiu.

En aquest sentit, paga la pena recordar dues qüestions clarificadores. En primer lloc, en aquells contextos en què l’alumnat és majoritàriament catalanoparlant l’escola a Catalunya és senzillament escola en català (no és una escola d’immersió com tan sovint hem sentit a dir a polítics o a periodistes, ja que no són centres on s’utilitzen les estratègiques d’ensenyament/aprenentatge d’una segona llengua). I en segon lloc recordar que al País Valencià també hi ha escoles on s’apliquen les metodologies del programa d’immersió lingüística, malgrat que no es tracti d’una situació ni de bon tros generalitzada. 

Però per què el sistema educatiu catalana pot ser un model per a moltes comunitats lingüístiques que no tenen un estat al darrere? 

1. És un model sorgit d’una decisió democràtica. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 va establir que el català era la llengua pròpia i oficial (en aquest segon cas conjuntament amb l’espanyol). Per aconseguir anivellar la situació de les dues llengües oficials, tenint present que la situació de la llengua catalana, a tots els nivells, era clarament i indiscutible inferior, precària fent servir el terme que apareix al preàmbul de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya, es fa del català la llengua pròpia, primera podríem dir-ne, d’alguns àmbits públics: toponímia, administració pública de Catalunya, mitjans de comunicació de titularitat pública (catalana) i ensenyament no universitari. En aquest punt, cal recordar que la Llei va ser aprovada per 133 vots a favor (de 135 diputats). És a dir, es tractava d’una llei aprovada per tots els partits amb representació parlamentària (CiU, PSC, PSUC i UCD), tret del Partido Socialista de Andalucía, que després desapareixeria del panorama polític català. 

2. Ha garantit la igualtat d’oportunitats (en aquest cas lingüístiques) a tots els ciutadans i a totes les ciutadanes de Catalunya que en aquestes dècades darreres han passat pel sistema educatiu obligatori. Tothom (o pràcticament tothom) que ha estat escolaritzat és capaç d’entendre, escriure, llegir i parlar – tant el català com el castellà. Fixem-nos en aquestes dades de coneixement del català, procedents de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya: 

Evolució del coneixement del català de la població de Catalunya de 2 i més anys: 1975-2001

(Les dades més baixes del 2001 pel que fa a l’habilitat d’entendre i de parlar s’expliquen per l’impacte de la nova immigració que, si es tracta de població adulta, no passa pel sistema educatiu)  

Coneixement del català de la població de Catalunya de 2 a 19 anys. 2001 

3. El coneixement de la llengua catalana no ha significat en cap cas que el coneixement del castellà hagi disminuït. Com a dada significativa, cal destacar que en el període 1998-2003 a Catalunya i a la resta de l’Estat es van elaborar i aplicar en unes proves de castellà consensuades entre l’Instituto Nacional de Evaluación y Calidad del Sistema Educativo (INECSE) del Ministerio d’Educación i el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu del Departament d’Educació. Com es pot comprovar en el gràfic que il·lustrat aquest apunt (coneixement de la llengua castellana als 16 anys -dades de l’any 2000), els resultats entre les mostres de Catalunya i Espanya són iguals estadísticament, és a dir, no hi ha diferències significatives entre els percentatges, i demostren que els estudiants de Catalunya i els de la resta de l’Estat tenen els mateixos nivells de castellà.

 
En definitiva, un model que ha aconseguit garantir el coneixement de les dues llengües oficials, que, si una pega ha tingut, és que, malauradament, no ha fet augmentar significativament l’ús de la llengua catalana, el qual depèn de molts altres factors com són el món laboral, els mitjans de comunicació, el món de l’oci i el canvi en unes pautes d’ús lingüístic que reflecteixen altres moments històrics (la convergència al castellà en els contactes entre catalanoparlants i parlants d’altres llengües) però que perduren generació rere generació… Sigui com sigui la immersió és una metodologia que permet garantir coneixements, ara falta que aquests coneixement siguin útils per a viure a la Catalunya del segle XXI.  

Pere Mayans