El pols de la llengua als Països Catalans

Una visita a Irlanda sempre té un regust sociolingüístic agredolç, més agre que dolç. Després d’una dura història de repressions, de lluita, de misèries, d’emigracions, d’immigracions, la major part d’Irlanda aconseguí la independència als anys 20 del segle passat, moment en el qual el gaèlic irlandès és proclamat, conjuntament amb l’anglès, llengua oficial a la part de la Irlanda independent. L’anglès s’havia anat imposant durant els segles anteriors –i especialment durant el segle XIX– per l’arribada de colons britànics, per la persecució a les escoles, per les emigracions massives d’irlandesoparlants, perquè era la llengua dels pobres –la Irlanda econòmicament i intel·lectual rica ja era anglòfona… Tot plegat feia que, malgrat l’oficialització, s’havia iniciat un camí de difícil retorn i la independència l’únic que ha aconseguit és retardar la desaparició de la llengua com a llengua real de comunicació…

Nota: quan s’entra a les zones gaèlicoparlants, apareixen cartells com el que podeu veure en la fotografia.

Efectivament, si comparem els mapes adjunts de la difusió del gaèlic irlandès el 1851 (any en què va acabar la gran fam, després de la mort o de l’emigració d’uns tres milions d’irlandesos –ara el conjunt d’Irlanda té un 5,6 milions d’habitants, mentre que abans de la gran fam n’eren uns 8 milions) i el 1961 ens adonarem del grandíssim retrocés de la llengua. De fet, per entendre què ha passat i com malgrat la independència el procés de desaparició de la llengua ha continuat, cal recordar l’anècdota personal del lingüista irlandès J.Macnamara que M. Carme Junyent cita en el seu llibre Vida i mort de les llengües (Editorial Empúries, 1992):

“Quan jo tenia uns vuit anys, vaig anar a una botiga a comprar llaminadures amb la meva germana, tres anys més gran que jo. La senyora que hi havia darrere el taulell, amb gran sorpresa per part meva, ens va preguntar per què no parlàvem irlandès. Nosaltres només vam abaixar el cap, com fan les criatures. Però a fora vaig preguntar a la meva germana què havia volgut dir la senyora. Em va explicar que, ja que estàvem aprenent irlandès a l’escola, l’hauríem de parlar sempre. I jo li vaig preguntar amb tota l’honestedat: L’irlandès, és per parlar? Aquest episodi representa per a mi l’efecte inevitable quan bona part de la societat refusa la responsabilitat en una empresa social i la delega a les escoles”.

J. Macnamara, Successes and Failures in the Movement for the restration of Irish(1971), p. 7.

Actualment, a Irlanda hi ha una dotzena d’illots lingüístics (les zones denominades Gaeltacht, on el gaèlic irlandès és una llengua viva (el 70% de les 90.000 persones que hi viuen el parlen), a més del milió i mig d’habitants de la República que diuen que saben parlar-lo (amb graus diferents) perquè l’han après a l’escola. És a dir, a part de les zones on encara és viu, podem parlar d’una xarxa de parlants (molts molt compromesos amb la llengua), com la que podria existir a llocs com la ciutat d’Alacant, per citar un cas que hem comentat recentment en aquest bloc. Ara bé, la sensació és que el gaèlic és una llengua simbòlica (totes les poblacions tenen el nom bilingüe, hi ha un canal de televisió en aquesta llengua –enmig dels canals anglòfons i amb programes en anglès i on les intervencions en gaèlic a voltes són subtitulades en anglès), però que no és una llengua de la vida, molt en la línia del que ja ens deia que passava als anys 30 Macnamara.

La lliçó irlandesa: el procés de recuperació d’una llengua només és possible si hi ha encara una massa crítica de parlants important; la llengua que es vol recuperar ha de tenir prestigi social (malament quan tots els teus grans autors, de renom mundial, només escriuen en la llengua dominant); l’escola és important però insuficient; cal defugir d’una visió excessivament essencialista de la llengua; les llengües d’abast internacional –com l’anglès, però també el francès i l’espanyol– ho tenen tot el seu favor perquè tenen un mercat cultural omnipresent i només es poden combatre amb qualitat, amb modernitat i amb un suport institucional clar i sense escletxes… Una lliçó que cal que tinguem en compte ara que encara hi som a temps…

Per saber més coses sobre el gaèlic irlandès podeu consultar les pàgines http://www.gaelsaoire.ie/ i http://www.oideas-gael.com/.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!