El pols de la llengua als Països Catalans

1. Perquè no vull que cap jutge triat a dit, que no coneix la realitat catalana, pugui decidir sobre com es gestionen, democràticament, les llengües en el meu país.

2. Perquè vull un país en què el català tingui els mateixos drets (i que es generin els mateixos deures) que l’espanyol té a Madrid, que el francès té a París o que l’italià té a Roma.

3. Perquè un cop independent una part del país, aquesta ha de defensar internacionalment i amb tots els mitjans possibles la unitat del català i ha d’ajudar a les organitzacions que treballen per la llengua a la Franja, a la Catalunya Nord, a l’Alguer, al País Valencià i a les Illes (tot esperant que aquests territoris s’incorporin a un projecte comú de Països Catalans).

4.  Perquè no hauria d’anar explicant pel món què és això del català, de la mateixa manera que un neerlandès no ha d’explicar per què la seva llengua no és una variant de l’alemany.

5. Perquè en una Catalunya independent es produiria el canvi de xip necessari per potenciar l’ús de la llengua: no caldria explicar per què un immigrant ha d’aprendre català, no hauríem d’exigir que l’etiquetatge fos en català perquè ja ho seria d’entrada per poder vendre un producte a Catalunya (com passa arreu del món), perquè l’existència d’un estat legitima una llengua i la política, a voltes invisible, que hi va associada…

6. Perquè ens podríem sentir prou forts com a comunitat lingüística per gestionar la nostra diversitat lingüística: el castellà continuaria ensenyant-se (i, segurament, s’hauria de fer millor perquè perdria la seva omnipresència social i amb un ensenyament adaptat a la realitat sociolingüística de cada zona del país) i les llengües procedents de la nova immigració, si més no les majoritàries, haurien de tenir també un espai a l’escola i als mitjans de comunicació.

7. Perquè les escoles estrangeres que s’instal·len a Catalunya haurien de respectar la presència del català (ara hi ha escoles i alumnes que, tot i estudiar a Catalunya, no fan ni un borrall de català, però sí d’espanyol, perquè és la llengua de l’Estat).

8. Perquè la presència a Europa de la llengua seria immediata.

9. Perquè no hi ha cap altra comunitat lingüística a Europa amb el nombre de parlants i amb un ús a tots els àmbits de la societat que no tingui estat propi.

10.  Perquè no vull conviure amb qui no respecta la diversitat i amb qui considera que la seva llengua i la seva cultura són millors que les meves llengua i cultura.

I, per últim, perquè no vull desaprofitar aquesta oportunitat que ens dóna la història de crear un estat, de cap i de nou,  que sigui model al món de gestió de la diversitat i de tracte de les minories, començant, és clar, per l’occitana i que tingui com un dels seus objectius constitucionals el poliglotisme dels seus ciutadans, tenint clar, però, que la llengua de cohesió social haurà de ser la catalana (o l’occitana a l’Aran)…