El pols de la llengua als Països Catalans
Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans
Moltes vegades s’ha dit que els Països Catalans són una terra de pas. Segurament, els qui ho diuen veuen el nostre país com una terra híbrida, on, d’alguna manera tot s’hi val i on no cal defensar especialment l’especificitat de la nació catalana, que, per natura, s’ha d’entendre com a una mena de barreja. Observant la història d’Europa podem veure com, si el nostre país és una terra pas, què deu ser la part sud de l’Estat espanyol o què deu ser la part sud de l’Estat italià o què deu ser bona part d’Europa, on encara ara queden nombrosos illots lingüístics que demostren que una gran diversitat de pobles, de llengües i de cultures hi han viscut – i en alguns casos conviscut.
Només cal que observeu el mapa de l’Estat italià actual (elaboració pròpia) per adonar-nos que catalans, alemanys, occitans, francoprovençals, grecs, albanesos, serbocroates han (hem) deixat la seva empremta en territori italià (sense comptar, és clar, la petja dels pobles germànics antics que ha donat topònims com Llombardia, per exemple, o de pobles com els bizantins, normands, àrabs…). Però ningú no parla d’Itàlia com una terra de pas…
Aquest suposat hibridisme ha servit, a més, per justificar la presència de la llengua castellana en els territoris del nostre país que depenen de l’Estat espanyol. És cert que, des del segle XV, hi ha hagut, una presència d’aquesta llengua. Durant el segle XV com a llengua de cort (els reis catalans del moment tenien origen castellà). Durant els segles XVI i XVII com a llengua de l’alta cultura (era la llengua de la cort, ara ja a Madrid, i la llengua d’una de les cultures més potents del moment). Durant el segle XVIII i XIX es va introduint per la via de la imposició (els territoris catalans perden l’Estat propi al principi del segle XVIII) a diversos àmbits de la societat: el jurídic, l’educatiu. Ara bé, fins aquell moment, la immensa majoria de la població vivia en català. Només una dada: a la segona meitat del segle XIX, el 75% dels catalans desconeixia totalment la llengua castellana. La bilingüització massiva de Catalunya no s’ha produït fins ben entrat el segle XX i no ha culminat fins a l’arribada de població immigrada castellanoparlant (i d’altres procedències) i fins a la introducció dels mitjans de comunicació monolingües castellans (pensem principalment en la televisió als anys 60 del segle XX). En aquest moment és quan el castellà és present a tot el territori, no abans. Per tant, la presència de població castellanoparlant és un fenomen relativament recent (de forma massiva data de la segona meitat del segle passat).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!