El pols de la llengua als Països Catalans

En temes de diversitat lingüística, especialment quan ens referim a les variants dialectals d’una llengua, hi ha una certa tendència, fins i tot entre filòlegs i professionals diversos de la llengua, a considerar que una llengua com el català té més variants que no pas una llengua com el castellà, una llengua que, com hem explicat en altres ocasions, a Europa, a bona part d’Amèrica i a institucions com la Real Academia de la Lengua Española és coneguda amb el nom d’espanyol. Anys de veure un model monolític de llengua als mitjans de comunicació estatals ens han volgut fer veure que només hi ha un “bon” castellà (de fet, la televisió espanyola és un excel·lent exemple de com es pot amagar la diversitat d’una llengua i, més enllà, de com es pot amagar la diversitat lingüística d’un estat).

Només cal escoltar aquest informatiude Canal Sur, la televisió pública d’Andalusia,  i comparar-lo amb els informatius d’IB3 i de Canal 9, els canals públics de les Illes i del País Valencià. En un primers cas, els presentadors podrien parlar des de qualsevol punt de l’Estat, mentre que en els dos casos “catalans” n’és indubtable la procedència… Jo em quedo amb el segon cas…

(continua)

I m’hi quedo perquè reflecteix la diversitat de la llengua, això sí des d’una claríssima unitat lingüística. El cas català (tenint present que el català és una de les llengües en què la varietat dialectal és més petita, ja que els parlants de tots els dialectes es poden entendre entre ells amb molt poca dificultat) és democràtic, just i no posa cap variant per damunt de l’altra. El cas andalús és diferent perquè d’alguna manera situa la variant estàndard castellana (en aquest cas de Castella) per damunt de les altres possibles variants estàndard de l’espanyol.

L’únic que els ha fet trontollar aquest esquema tan centralista ha estat l’arribada de produccions i doblatges fets al que ells en diuen l’Amèrica hispana, ja que s’ha pogut sentir que, de maneres de parlar l’espanyol, n’hi ha més d’una i de dues…

Per això, volia destacar aquest llibre que trobeu reproduït a la imatge de l’apunt, sobretot pensant en el professorat de llengua i literatura castellanes (espanyoles). Si un professor de català mai no hauria de corregir un nen de procedència mallorquina, valenciana (o lleidatana  o tortosina) perquè digui granera en comptes de la nord-oriental escombra, un professor de llengua espanyola hauria d’acceptar que d’un piso a Mèxic, Xile i Argentina en diuen departamento i que, en tot cas, hauria d’informar a l’alumnat que en el castellà que es parla per aquestes zones el mot usat (que no més correcte) és el de piso.

Per tant, quan parlem del reconeixement del bagatge lingüístic de la nova immigració també hauríem de tenir en compte que l’espanyol que porten molts dels alumnes de procedència hipanoamericana no és ben bé el mateix espanyol que el que se suposa que es parla a la Península ibèrica (tenint present que no n’hi ha un, d’espanyol a la Península, i que  les variants del sud de la Península a voltes tenen molt més a veure amb les variants americanes que no pas amb les variants parlades a Castella-Lleó). Cal tenir-ho present per no crear un nou rebuig, en aquest cas en les classes de llengua espanyola, una llengua que, se suposa, haurien de sentir com a seva aquest alumnat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!