La setmana passada, es va fer el II Congrés Leer.es, que es va celebrar a Madrid organitzat pel Ministeri d’Educació del Govern espanyol. Sense entrar a analitzar els continguts, alguns, d’latra banda, força interessants, voldria fer una reflexió sociolingüística i una reflexió de tipus econòmic, però que també té repercussions sociolingüístiques.
Nota: fixeu-vos en l’ús del mot “nacional” -omnipresent en el Congrés- i veure per què no podran entendre mai que nosaltres també som una nació.
(…)
Començo per la part econòmica. En un moment de crisi com l’actual, en què la majoria de comunitats autònomes i d’ajuntaments tenen serioses dificultats per fer front a les despeses ordinàries i no cal dir les extraordinàries, l’Estat organitza un Congrés on “convida” uns dos-cents tècnics, assessors, professors… de tot l’Estat i, atenció!, tot pagat (hotel de 4****, esmorzar, pausa-cafè, dinar i sopar), amb un desplegament d’hostesses i d'”hostessos”, en un marc com és la Biblioteca Nacional (el terme nacional aquí és de debò). De fet, les comunitats autònomes només havien de pagar el viatge (Catalunya tenia 19 invitacions i, finalment, per motius econòmics, només hi van assistir 9 persones). Per cert, paral·lelament, el Ministeri organitzava a Còrdova un congrés similar sobre el Porfoli Europeu de les Llengües… Se m’escapa saber quantes desenes de milers d’euros costen aquestes jornades, però, de ben segur, que n’han estat moltes.
Fins aquí, cap novetat, tothom sap que el Ministeri d’Educació -sense gaires competències- té un pressupost i una quantitat de personal que li permet marcar línies educatives a nivell estatal i tenir uns recursos que nosaltres no tenim ni per equivocació…
Però això no és tot. A part de l’interès d’algunes conferències, entre les quals voldria destacar la de Fernando Trujillo, sobre la competència digital en el treball per tasques, un andalús que ha entès perfectament què vol dir ensenyament integrat de llengües i ensenyament integrat de llengua i continguts (molt en la línia del que, en el marc del Programa d’Immersió i del Pla Experimental de Llengües Estrangeres, estem intentant de fer a Catalunya), també hi vaig veure coses com aquestes:
El terme espanyol referent al que nosaltres, en un intent de no se sap què, diem castellà, és omnipresent.
Els recursos que han abocat i aboquen a pàgines com el Centro Virtual Cervantes i Leer.es són immensos (i a voltes amb mecenes, com els que han col·laborat en el curs en línia AVE -Aula Virtual de Español-, mentre que el nostre Parla.cat s’ha pagat únicament amb diners públics). Unes pàgines on les llengües d’abast “regional” són l’anècdota.
El valencià és presentat com una llengua diferent al català (encara que, tal com et diuen alguns tècnics del Ministeri, no pas tots, les diferències són menors que les que hi ha entre el castellà de Madrid i el d’Andalusia).
Algun conferenciant, com el valoradíssim Felipe Zayas, que treballa a un institut de València com a professor de castellà, no s’està de dir que hi ha algunes autonomies que s’entossudeixen a explicar a l’alumnat les seves glòries literàries regionals (potser es refereix a Ausiàs March, al Tirant, a Joan Maragall o a Quim Monzó…?).
I una reflexió darrera: de tant en tant, cal viatjar a Madrid per veure què significa tenir un Estat i què significa no tenir-ne! o tenir-lo, en moltes ocasions, en contra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!