Per imposició…
Sigui com sigui, i malgrat tots aquests condicionaments, el que també veurem en aquesta sèrie d’apunts és que la imposició d’una llengua no és un fet fàcil ni, molt menys, ràpid, ni tan sols quan la llengua que s’intenta imposar és tan potent com l’espanyol, el francès o, fins i tot, l’italià, idiomes amb vocació clarament “imperial”. Una vocació que ha portat a dir frases com les pronunciades pel rei Joan Carles i el 2001 amb motiu de lliurament del Premio Cervantes a l’escriptor Francisco Umbral: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima[1], el idioma de Cervantes”. Unes frases molt similars a les que havia pronunciat el 1976 l’aleshores president del Govern espanyol Adolfo Suárez: “Pretendemos, en fin, el gobierno, algo tan normal como que todos los españoles puedan expresarse en la lengua española que realmente hablan y todo ello con naturalidad sin perjuicio de la lengua común que España eligió libremente y sin ninguna imposición y que es de hecho su unitario medio de expresión hace ya más de cuatro siglos”[2]. Vaja, de l’època en què Antonio de Nebrija al pròleg de la seva Gramática castellana de 1492 escrivia: “Sáco por conclusión mui cierta: que siempre la lengua fue compañera del imperio”. Com ens recorda el lingüista de la Universidad Autónoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera en el seu llibre Los dominios del español. Guía del imperialismo lingüístico panhispánico, “una de las manipulaciones del españolismo lingüístico es la de denunciar todas las medidas de promoción de las lenguas distintas del castellano como intentos de desarrollar un imperialismo lingüístico. Pero lo cierto es que el único imperialismo lingüístico efectivamente llevado a término es el que España ha promovido durante muchos años no solo en la Península Ibérica, sino también en buena parte de América”. Per al nacionalisme/imperialisme espanyol, és un fet natural que han d’acceptar entusiàsticament els pobles subjugats que s’imposi la seva llengua en una altra comunitat lingüística com a única llengua oficial, que es prohibeixi la llengua del territori en la majoria d’àmbits formals (i, en segons quins moments polítics, fins i tot informals), que es promogui exclusivament la llengua de l’Estat a les escoles, als mitjans de comunicació, als jutjats…, amb el suport a tot plegat d’un estol de funcionaris, civils i militars, establerts pertot. És la història al revés, com bé ha estat ironitzada pel grup Brams en la seva cançó de 2014 Història d’Espanya (explicada pels espanyols):
(…)
Tres mil anys d’història són
i per tant és la nació més antiga del món,
i de fet a les pintures d’Altamira ja s’hi veu
una tuna, un tricorni i el Santiago Bernabéu.
Els romans i els visigots vingueren aquí
pel bon tracte al turisme i no pas a conquerir.
La Dama d’Elx, que ja parlava valencià,
per educació en espanyol s’hi va adreçar.
Però allò que tant
confon i estranya,
amb la història tan gran
que té Espanya
és que alguns vulguin fotre el camp.
El rei Jaume, que era manyo i lapaoparlant,
va fer fora tots els moros de Mallorca i del llevant,
no pas com a reconquesta, sinó perquè van venir
a robar la feina a la gent d’aquí.
Després vam descobrir el continent americà
i aquella pobra gent tant es va meravellar
que morien a milers a les mines d’or
per pagar la catequesi i les classes d’espanyol.
I així vam ser l’imperi on
es deia que el sol mai no s’hi pon
i si s’ha desfet és perquè no hem fet ús
de la força contra qui no hi està de gust.
(…)
Una mateixa norma que han seguit França i Itàlia. La primera amb molt més èxit que Espanya, tot cal dir-ho. A l’Estat francès el 1790 parlaven habitualment en francès 14 milions de ciutadans, mentre que 6 milions el parlaven amb dificultat i uns altres 6 l’ignoraven del tot (entre els quals, és clar, molts nord-catalans). Actualment, el català, l’occità, el basc, el bretó, el quasi moribund francoprovençal (o arpità), però també el neerlandès, l’alsacià (una variant de l’alemany) i el cors (una variant toscana de la llengua italiana) malden per sobreviure en un Estat per al qual, segons escrivia l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís, “tota llengua és soluble en àcid jacobí”[3]. De fet, la maquinària d’afrancesar ja havia començat abans de la Revolució Francesa, amb una monarquia (borbònica) que intentava acabar amb les llengües no franceses, tot i que serà a partir de 1789 quan s’accelerarà el procés, ara, però, en nom de la igualtat, de la fraternitat i de la llibertat… França i la seva llengua, el francès, esdevindran pràcticament una religió. No ens pot estranyar, per exemple, que en un informe presentat per Henri Grégoire (conegut com a Abat Grégoire) a la Convenció Nacional el juny de 1794 sobre la situació de la llengua francesa a França, el conegut com a Rapport sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française, o Rapport Grégoire, es digui:
(…) on peut uniformer le langage d’une grande nation… Cette entreprise, qui ne fut pleinement exécutée chez aucun peuple, est digne du peuple français, qui centralise toutes les branches de l’organisation sociale et qui doit être jaloux de consacrer au plus tôt, dans une République une et indivisible, l’usage unique et invariable de la langue de la liberté.
En aquest informe també es recordava l’existència dels catalans:
Peut-être n’est-il pas inutile d’en faire l’énumération: Le bas-breton, le normand, le picard, le rouchi ou wallon, le flamand, le champenois, le messin, le lorrain, le franc-comtois, le bourguignon, le bressan, le lyonnais, le dauphinois, l’auvergnat, le poitevin, le limousin, le picard, le provençal, le languedocien, le velayen, le catalan, le béarnois, le basque, le rouergat & le gascon ; ce dernier seul est parlé sur une surface de 60 lieues en tout sens.
Au nombre des patois, on doit placer encore l’italien de la Corse, des Alpes-Maritimes, & l’allemand des Haut & Bas-Rhin, parce que ces deux idiômes y sont très-dégénérés.
D’altra banda, per a Itàlia, l’èxit ha estat relatiu, tot i que realment sorprenent si tenim en compte que el 1861, l’any de la reunificació de l’Estat que ara coneixem amb el nom d’Itàlia, només sabien la llengua italiana 630.000 persones d’un total de 22.212.000 habitants (i 400.000 eren toscans, per als quals l’italià estàndard era –si fa no fa– la llengua familiar). De fet, segons Sergio Salvi al llibre L’Italia non esiste, el 1955, i seguint el sociolingüista italià Tullio de Mauro, “després de més d’un segle d’experiments, de prohibicions i de seduccions, d’escola més o menys obligatòria, de servei militar i de mitjans de comunicació de masses, parlava habitualment l’italià «no més d’un 11-12% de la població, a la qual calia afegir un 17-18% que sabia parlar italià una mica, però que també parlava en dialecte. Dues terceres parts de la població no sabien parlar altra cosa que el dialecte propi, i eren completament aliens a l’ús de l’idioma que els llibres definien com a llengua nacional italiana, la llengua de la pàtria». Aquestes dades gairebé es podrien refregar per la cara del Risorgimento”[4]. Aquesta és la situació que es van trobar a l’Alguer (on no es parlava un dialecte italià, sinó la llengua catalana) els catalans que els anys 60 del segle passat van participar en el famós Retrobament. No cal dir que la situació actual ha canviat, per l’efecte de la televisió, dels moviments de població (fenòmens d’immigració interna dels estats, turisme de massa, noves immigracions i noves emigracions…), d’una escolarització més eficient, que ha fet que molts mestres, encara ara, si més no a l’Alguer, recomanin als pares fer servir l’italià estàndard amb els fills per evitar-los, ai las, problemes a l’escola… Actualment, a Itàlia, però, encara un percentatge significatiu de la població manté la seva llengua pròpia (francoprovençal, occità, alemany, ladí, friülà, eslovè, grec, albanès, serbocroat, sard i català) o el que Salvi anomena el seu dialecte propi (lígur, piemontès, vènet, campanià –napolità–, sicilià…).
[1] Adjectiu superlatiu de “libre”.
[2] Citat per Juan Carlos Moreno Cabrera a Los dominios del español. Guía del imperialismo lingüístico panhispánico, p. 32.
[3] LLUÍS, Joan-Lluís. Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Barcelona: La Magrana, 2002 (p. 59).
[4] P. 120 de la versió catalana del llibre de Sergio Salvi: Itàlia no existeix (Barcelona: Curial, 2004).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!