El pols de la llengua als Països Catalans

El bon amic Joan Pere Le Bihan, ànima de la Bressola, ens comunica que, per decisió del Tribunal de Gran Instància de Perpinyà , audiència del 22 d’octubre de 2008, i gràcies particularment  a l’ajuda de l’advocat Enric Vilanova, de Perpinyà, ja es diu oficialment Joan Pere i  no Jean Pierre a l’estat civil.

 Joan Pere no és el primer que ha dut a terme aquesta gestió, però creu que és important que se sàpiga que és possible perquè més ciutadans puguin gaudir d’aquest dret… en un estat on encara cueja el fet que a un infant no li deixessin posar el 1998 el nom de Martí!!! per culpa d’un accent que es veu que no és prou francès. El cas es troba actualment davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, després d’acabar tots els processos judicials i els recursos a dins de l’Estat francès al cap de 9 anys (recurs al procurador de la República de Perpinyà, procés al Tribunal d’Instància de Perpinyà, recurs a la Cort d’apel·lació de Montpeller i recurs a la Cort de cassació de París).

Per il·lustrar tot aquest procés us reprodueixo les diverses etapes d’aquest procés (font: http://alabaylacferrer.free.fr/procesmarti):

a] Procurador de la República (17 d’agost del 1998) 

Per lletra datada del 17 d’agost del 1998, pel procurador de la república, el substitut V. Rossburger, responia a la demanda de procedir a la correcció del nom de Martí mal ortografiat per l’oficial d’estat civil de Perpinyà, amb els termes següents :

« Arran del vostre correu del 4 de març del 1998 relatiu a l’ortografia del nom del vostre fill MARTI, me permeti de vos recordar que la “i” amb accent no és pas cap caràcter de l’ortografia francesa. 

Per consegüent, no m’és pas possible de procedir a aqueixa rectificació administrativa.»

b] Judici del Tribunal de gran instància de Perpinyà (13 de febrer 2001)

 Segons el judici de la cambra núm. 3, el Tribunal de Perpinyà «rebutja la demanda del Sr. Alain BAYLAC FERRER i de la Sra. Nathalie SUAREZ, diu que no hi ha pas lloc a rectificar l’acte d’estat civil de llur infant Marti BAYLAC.»

 En els motius de la seua decisió, el tribunal de Perpinyà esmenta : «La llei núm. 118 del 2 Termidor Any II que prescriu que les actes públiques han de ser escrites en llengua francesa sobre el territori de la República exigeix necessàriament l’ús del sol alfabet llatí.

La llei núm. 94.665 del 4 d’agost del 1994 relativa a l’ús de la llengua francesa invocada pels demandants, recorda que la llengua francesa és la llengua de la República en virtut de la Constitució i que es tracta d’un element fonamental de la personalitat del patrimoni de França.

 L’article 21 d’aquesta llei és redactada així : “les disposicions de la present llei s’apliquen sens perjudici de la legislació i de la reglamentació relatives a les llengües regionals de França i no s’oposen pas a llur usatge”.

 Aquest text no permet pas de derogar al primer text esmentat relatiu a les actes de l’estat civil.

 Des de la llei núm. 93-22 del 8 de gener de 1993 l’article 57 apartat 2 del Codi Civil disposa que els noms de l’infant els tria els seus pare i mare.

 L’article 8 de la Convenció Europea de Drets Humans preveu que tota persona té dret al respecte de la seua vida familiar i l’aticle 14 d’aqueixa convenció disposa que el benefici dels drets i llibertats reconeguts per la convenció ha de ser garantit, sens cap distinció, basada en particular en la pertinença a una minoria nacional.

 Convé constatar aquí que la tria del nom català Marti no ha pas estat refusada per l’autoritat pública però solament l’ortografia catalana del nom.

 El refús oposat als demandants no constitueix pas cap violació de la convenció europea dels drets humans, en la mesura que és conforme a la legislació que imposa l’ús de l’alfabet llatí o romà per la redacció de l’acte d’estat civil i en la mesura que l’adjunció de l’accent agut damunt la i del nom escollit pels demandants és sens cap efecte per a la pronunciació d’aquest nom en llengua francesa.»

c] Sentència de la Cort d’apel·lació de Montpeller (26 de novembre de 2001)

 Segons la sentència de la Cambra núm. 5 Secció A, el president del tribunal d’apel·lació de Montpeller «confirma el judici recorregut».

 En els motius de la seua decisió, la cort de Montpeller desenvolupa : «Donat que segons l’article 1r de la Constitució del 4 d’octubre del 1958, França és una República indivisible, laica, democràtica i social i garanteix la igualtat davant de la llei a tots els ciutadans sens distinció de raça o de religió ; que segons l’article 2 apartat 1er, eixit de la llei constitucional 92-554 del 25 de juny del 1992, la llengua de la República és el francès ;

 Donat que en virtut d’aqueixes últimes disposicions, tal com interpretades pel jutge constitucional, l’usatge del francès s’imposa als serveis públics que no poden pas utilitzar cap altra llengua i, recíprocament, els particulars no se poden pas prevaler, en llurs relacions amb les administracions i els serveis públics, de cap dret a utilitzar una altra llengua que el francès ; que així les actes d’estat civil, actes autèntiques per natura, han de ser redactades en aquesta llengua ;

 Donat que si la tria del nom és lliure segons l’article 57 del Codi civil, aqueixa llibertat s’ha d’articular amb els principis més amunt esmentats, superiors, que en restringeixen l’exercici ;

 Donat que en aquest cas és constant que el nom escollit pels esposos Baylac, és a dir Marti, amb accent agut  damunt la i, és un nom català i els pares demanen que sigui declarat en els registres de l’Estat Civil segons l’ortografia d’aqueixa llengua ; que en efecte en francès la i amb un accent agut damunt la i no existeix;

 Donat que, tot primer, cal precisar que tractant-se d’una llengua regional, utilitzada en el territori de la República Francesa dins la vida privada o de les activitats culturals, aquesta no pot pas ser imposada ni a les administracions ni als serveis públics ;

 Donat després que la transcripció del nom escollit pels pares ha de ser conforme a l’alfabet romà i a l’estructura fonamental de la llengua francesa ; que no poden pas ser autoritzats cap signe diacrític (punts, accents i ‘cédilles’) que no existeixen en la llengua francesa, o signes que l’usatge més comunament estès prohibeix, o encara alteracions;

 Donat finalment que convé remarcar que l’oficial de l’Estat Civil va acceptar el nom Marti, escrit segons els usatges de la llengua francesa, de manera que la tria dels pares ha estat efectivament respectada però en els límits dels principis esmentats.»

 Si n’heu fet una lectura atenta descobrireu que tot plegat és al·lucinant i que per sort del bon amic Joan Pere ell no té cap grafia que sigui sospitosa de no ser francesa. Potser amb el canvi que recentment s’ha fet de la Constitució on, d’aquella manera, es reconeix les llengües “dites regionals”, l’Estat francès començarà a canviar (o no).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!