El pols de la llengua als Països Catalans

Els organitzadorsde la tradicional Botifarrada a la hispanidad que cada 11 d’octubre es fa a Mataró (i ja en són 17 les edicions!) m’han demanat que, en nom de la CALde la capital maresmenca, faci un petit parlament sobre la situació de la llengua.

Què voleu que us digui? En un dia com aquest en què l’Estat celebra amb desfilades militars el seu expansionisme lingüístic i en una època com aquesta que en temes de llengua (catalana) sembla que estiguim retrocedint de cop 30 anys, no em puc d’estar de recordar aquelles paraules que va dir fa uns anys, sense posar-se vermell, la persona que és el Cap d’Estat i que és símbol de la seva unitat i permanència (amén!):

“Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”

A partir d’aquestes idees vaig articular el discurs que trobareu en el text de l’apunt…

En un dia com avui que en què els nostres veïns commemoren (millor dit, ells celebren) el seu expansionisme lingüístic a Amèrica, on han acabat amb un munt de pobles, de llengües, de cultures (encara que moltes en aquests moments també lluitin com nosaltres per sobreviure!) no em puc estar de recordar que, 30 anys després de l’anomenada democràcia espanyola, per primer vegada podríem assistir a un retrocés significatiu de l’estatus de la nostra llengua en tots els territoris de parla catalana que depenen de l’Estat espanyol. També veig que es tornen a dir coses que mai no s’haguessin atrevit a dir en públic fa uns anys, com les perles de l’alcalde d’Algemesí, que afirma, sense vergonya (i en català això sí, encara que farcit de barbarismes) que el 20-N varen morir “grans persones” o les d’Hipólito Gómez de las Roces, personatge que, amb els vots del PAR i d’Alianza Popular (l’antic nom del PP), fou president d’Aragó (1987-1991), i que en el pregó de les Festes del Pilar de Fraga és presentat, també sense vergonya, com una persona que “su carrera política comenzó en el seno de la Falange al presidir la Diputación Provincial de Zaragoza entre 1974 i 1977”. Però la cosa va més enllà, Gómez de la Roces, que actualment representa el Bisbat de Barbastre-Montsó en el litigi sobre les obres d’art de la Franja de Ponent reclamades al Museu Diocesà de Lleida, no s’està d’afirmar en el seu pregó (demanat per l’actual alcalde de Fraga, del PP):

• “El Estado tenemos que hacerlo todos, todos y para todos, y ese estado es desde luego, España entera”.

• “Cuanto nos sea exigible hacer en la vida pública hagámoslo pensando en nuestras familias, en la ciudad o en el pueblo en el que vivamos y por supuesto, en Aragón”.

• “Pero insisto, haciendo Aragón sin destruir ni perjudicar a España, esto es, sintiéndola como el empeño solidario de todas las regiones. Recordemos que España no es sólo nuestro ayer y que tanto hoy como mañana, debe seguir siendo nuestra patria común. ¡Ojala que España entera, nos sobreviva a todos!” .

En aquest context, no ens pot estranyar tot el que ha estat passant en contra de la llengua catalana, en contra de tot allò que feia del català primera llengua (o llengua preferent) en un àmbit o, com a mínim, una llengua a la mateixa alçada que l’espanyol. Per a l’Espanya profunda, i no tan profunda, només hi ha una història, només hi ha una llengua de debò, només hi ha una pàtria…

Veiem-ne alguns exemples. La sentència del Tribunal Constitucional al recurs d’inconstitucionalitat presentat per més cinquanta diputats del Grup Parlamentari Popular contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 (a voltes cal recordar qui és el que ens ha portat a aquest atzucac jurídic, amb sentències posteriors de Tribunals Suprems i de Tribunals Superiors) posa en evidència els límits del nostre autogovern i el xoc entre dues maneres d’entendre el paper de les llengües oficials al Principat de Catalunya.

Cal tenir clar, però, que, encara que es tracti d’una sentència que fa referència a la situació legal de la llengua al Principat de Catalunya, crea un precedent clar per a les Illes Balears (on els governs darrers han intentat fer una política a favor del català semblant a la que es feia al Principat) i, en tot cas, referma la política lingüística (o la no política lingüística) que s’aplica al País Valencià (per part del Partit Popular) o a la Franja (per part, fins ara, d’un govern socialista i ara per part del PP), territoris on el català no és primera llengua de cap àmbit.

Com dèiem, l’esperit de la sentència del Tribunal Constitucional apunta al fet que el català no pot ser llengua preferent en cap àmbit. Per exemple, en el camp d’ensenyament no universitari busca una equiparació d’hores entre el català i l’espanyol (sempre que s’hagi aconseguit la normalització del català -concepte que la sentència no explicita què vol dir exactament). Si s’arribés a aquest punt, el català perdria un dels pocs àmbits en què és primera llengua. Fixeu-vos que també s’han presentat recursos contra l’ús preferent del català a l’administració (amb algunes sentències que anul•len alguns reglaments d’ajuntaments i d’algunes diputacions), en l’acollida dels immigrants, contra la mateixa llei d’educació…, és a dir, van contra tot el que significa que el català sigui primera llengua en un àmbit al seu propi territori! No fos cas que s’impugnés el paper de la llengua de l’Estat, l’espanyol.

A la resta del país, només cal fixar-se, en primer lloc, en el que el PP deia en el seu programa electoral, per exemple, a l’Aragó, pel que fa a la llengua:

9. Estamos convencidos de que trabajar por Aragón es trabajar por España y colaborar en la construcción europea. Porque Europa, España y Aragón son realidades que ofrecen oportunidades vitales que deben estar al alcance de todos los aragoneses. Por eso, sin perjuicio de reconocer el destacado patrimonio lingüístico que tiene Aragón, apoyamos la defensa del castellano, que es la lengua común española y aragonesa, y el aprendizaje por parte de los aragoneses de las principales lenguas europeas con el objetivo de aprovechar mejor las oportunidades que ofrece la globalización.

498. Derogaremos la Ley de Lenguas, comenzando al mismo tiempo una política activa para la preservación y divulgación de nuestras modalidades ligüísticas.

Més clar impossible. Potser derogaran una llei de mínims, que realment no fa del català ni tan sols llengua oficial en el territori on s’ha parlat històricament, però que té, per al PP, un problema de base: al català, li diu català i no el nom de cadascuna de les “modalidades lingüísticas”, que, evidentment, no tenen ni nom. Ja s’han començat a fer les primeres passes en aquesta línia: no presència institucional a l’Escola d’Estiu de Fraga, la congelació del programa d’animació cultural a les escoles “Jesús Moncada”…

Al País Valencià i a les Illes Balears els atacs també apunten ara cap a l’ensenyament: contra l’èxit de les línies en valencià (fins i tot s’ha eliminat l’històric Servei d’Ensenyament del Valencià, on encara hi havia professionals que defensaven, com podien, la llengua) i contra l’ensenyament majoritàriament en català a les Illes, i s’aposta, o es diu que s’aposta, per un suposat ensenyament trilingüe (que, alerta, pot ser molt engrescador per a moltes famílies!). És a dir, un altre cop es va contra aquells àmbits en què el català guanyava la partida (encara que al País Valencià l’ensenyament en la nostra llengua no arriba ni al 30% de l’alumnat, sí que té molta més demanda de les famílies que la que atén la Generalitat valenciana i, sobretot, sí que té molt més prestigi que l’ensenyament en castellà) i en què el català podia esdevenir llengua comuna, llengua de cohesió social. Un ensenyament trilingüe com el que defensa el PP per a les tres grans regions catalanes potser i, com a molt, milloraria el coneixement de l’anglès –tot i que, segurament, ho pagaríem amb una davallada del nivell de l’ensenyament de les àrees curriculars no lingüístiques–, però el que sí que és segur que baixaria el nivell de llengua catalana (el de la llengua castellana seguiria més o menys com ara per la seva abassegadora presència social) i, sobretot, el paper del català com a llengua, com hem dit, de cohesió social. La solució per a l’anglès no passa evidentment per eliminar hores de docència en català sinó per valorar com, quan i en quins blocs curriculars s’ha d’introduir i per buscar, fora de l’àmbit estrictament curricular, espais on es pugui usar aquesta llengua (colònies lingüístiques, teatre, intercanvis escolars, comunicació a la xarxa…).

Fora de l’àmbit escolar, cal destacar, finalment, que a les Illes el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de les Illes Balears ha avalat, en una sentència, el decret aprovat pel govern de les Illes el 2008 que regulava l’exigència de coneixements del català per accedir a una plaça de funcionari. La sentència considera el requeriment plenament constitucional, i afegeix que la seva eliminació seria un retrocés en el procés de normalització lingüística. Una bona notícia, tot i que el PP insisteix a rebaixar l’exigència sobre el coneixement del català i fer que només sigui un mèrit per accedir al sector públic (no oblidem, però, que el recurs l’havia aprovat l’USO, al·egant que l’exigència d’aquests coneixements “vulnerava el principi constitucional d’igualtat”, sense comentaris…).

Tot plegat, és com si haguéssim de tornar a explicar allò que ja vàrem explicar els anys 80, però ara els contraris en saben més i el vent els bufa, amb la rara excepció de TSJ de les Balears, a favor… Només ens queda un camí… anar-nos d’aquest estat, la resta només són pedaços, que, cíclicament, tornen i tornen a qüestionar-nos allò que ens pensàvem que havíem assolit…

Ens volen amb una llengua de segona, com han aconseguit de fer amb la població ameríndia, per això hem de mantenir-nos sempre i a tot arreu en l’ús de la nostra llengua. Serà l’única manera de poder sobreviure com a poble! I, a més, els molesta!

Visca la llengua catalana!
Visca els Països Catalans!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!