El pols de la llengua als Països Catalans

Passejant per la 59a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona, he trobat aquest llibret que fou editat per Dalmau Carles i Companyia de Girona el 1906 i que havia estat “compilat, ordenat i anotat” per Anton Busquets i Punset. Es tracta d’un recull de textos literaris dels autors de la Renaixença pensada per als alumnes del conjunt dels territoris catalans (recordem que en aquell moment tot just despuntava el nom de Països Catalans i, per tant, és lògic que no és fes servir -de fet, com ara, encara que per altres raons!). I com és lògic hi ha autors de la majoria de les regions de parla catalana (Principat, País Valencià, Mallorca, Catalunya Nord): Verdaguer, Prudenci Bertrana, Narcís Oller, Raimon Casellas, Apel·les Mestres, Víctor Català, Àngel Guimerà, Teodor Llorente, Costa i Llobera…

Sigui com sigui el llibret és un gran exercici d’autoestima col·lectiva, com podem veure, per exemple, en el pròleg, quan se’ns diu “per fer agafar afecte a la nostra hermosa y rica llengua, basta ja aquest esplet de fragments que per ells sols se posa de manifest el valor de la literatura catalana que pot ja competir ab qualsevol altre”.

(…)

També és de destacar com l’antòleg fa referència als altres territoris catalans que no són el Principat de Catalunya (o més ben dit la zona oriental del Principat de Catalunya): “El despertar de Mallorca, Valencia y Rosselló es excusat apuntarlo, ben frescos son els esclats y ben coneguts no solament els caps de aula, sino també’ls seguidors tots. No tant, potser, els del cantó de Lleyda, y ab tant de mèrit com tenen mitj arreconats per aquellas montanyas!”. I com vol fer entendre que l’ús de la llengua també és patrimoni de la gran ciutat i que arriba a tots els àmbits de la societat: “El moviment intel·lectual á Barcelona es interessantíssim cada dia més, y el bibliográfich es viu y continuat, extenentse per totas las brancas del saber; ja no’s concreta en la literatura y las bellas arts, sino que en las ciencias, en la política, en lo comerç en tot dona la nota genuinament catalana, y la llengua va enfortintse ab las ratjadas de ayre que li portan de totas las comarcas l’estol de aucells agambadors que venen á ciutat á engrandir els cercles de acció”. 

També són interessants les apreciacions que fa de valencians, mallorquins (en aquells moments en alguns aspectes capdavanters) i nord-catalans (anomenats aquí com a rossellonesos): “Després s’hi ajunta’l concert dels valencians amb las flayres de las riberas del Turia y del Xuquer, d’enllá del mar, els ocells de la Illa daurada, la gentil Mallorca, contribueixen ab escreix formant colla propia ab un carácter i una virior que pochs núcleos poden ostentar, sian de ahont sian; y per ultim: de l’altre banda dels Pirineus venen els rossellonesos uniformats per altras lleys y per altras costums, mantenint, perçó, ‘l caliu catalanesch, no ab l’ardor que seria de desitjar, mes si ab perserverancia, y més are que ocupa la cadira bisbal d’Elna, el sabi Carsalade del Pont, qui ab la restauració del Monastir de canigó ha obrat el miracle com l’obrá Morgades a Ripoll”.

Bo i les diferents procedències, l’autor no s’està de destacar-ne la unitat: “Mantenedors d’aquestas petitas patrias, que en conjunt fan las grans nacions, hi ha per una y altre banda qui aviva en el cor dels catalans aquest amor que, (…), refará la Patria ab gran esplendor”.

I fixem-nos quina argumentació més moderna, diguem-ne a favor del polioglotisme però a partir de la llengua del país: “… la tasca de fer estimar la llengua propia als infants, als homes de demá, puix si no estiman la propia mal estimarán las altras”.

L’autor està convençut que, amb aquest llibre, es fa un “servey senyaladíssim al sentiment revifador de la nostra raça, aportant en las escolas de per tot arréu ahont es parlada y coneguda la bella llengua, aquest recúll de mostras dels que amb més ardor l’han conrehuada? No hi ha que duptar-ho”. I tot plegat per aconseguir que els joves “clamin, plens d’entusiasme” per la llengua catalana: “Primer que renegarte trossejaré mos llavis”.

Fa 105 anys que està escrit el llibre, però, en molts aspectes, malauradament, és força actual…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!