El pols de la llengua als Països Catalans

D’entrada, voldria aclarir que valoro moltíssim la feina que s’està fent des d’Òmnium Cultural i des de l’Assemblea Nacional Catalana per aconseguir que votem el dia 9 de novembre i per aconseguir eixamplar la base social d’aquells qui creiem que aquest país necessita un Estat. Ara bé, no em puc estar de dir que em va sorprendre molt l’esborrany de pregunta núm. 5 de la “gigaenquesta” de la campanya Ara és l’hora, la qual  deia textualment així;

Els principals partits que impulsen la consulta reclamen que en el país nou el castellà sigui oficial, a més del català. Què n’opina?

A) És normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua.

B) El més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües

Ara, després de diverses consultes la pregunta (i, de fet, les respostes) ha quedat d’aquesta manera:

Alguns partits catalans s’han manifestat a favor que en el país nou el castellà sigui oficial, a més del català. Què n’opina?

 A) És normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua.

 B) El català ha de tenir estatus de llengua nacional i el castellà ha de ser protegit perquè ningú pugui ser discriminat per motius lingüístics.

 C) El més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües: el català, el castellà i moltes més.

Realment, segons el meu parer, un canvi de matís important, perquè, d’entrada, una afirmació com la dels “principals partits que impulsen la consulta” semblava que deixava a fora alguna organització, a la qual ningú no havia preguntat sobre aquest tema (i el que era més greu deixava fora a molts ciutadans que han lluitat durant molts anys per aconseguir un futur digne per a la llengua catalana).

En segon lloc, considero que aquesta cooficialitat del castellà que es donava per feta és una veritable condemna del català a una subordinació creixent, a més de ser una  manipulació per la  forma com es feien decantar les persones enquestades. D’aquesta manera, i amb aquest postulats, el que podem aconseguir és  portar el país a renunciar d’entrada a la normalització social de la llengua catalana, ja que la situació jurídica, legal i també psicològica de la relació català/castellà continuaria essent, si fa no fa, com l’actual, en què la llengua castellana és dominant en molts àmbits, especialment en les relacions interpersonals.

Hi ha maneres diverses i eficaces de gestionar el plurilingüisme que hi ha avui a Catalunya i als Països Catalans, sense haver de condemnar el futur del català.

La Catalunya independent ha de tenir una llengua nacional que pugui portar a terme la seva funció cohesionadora, sense guetos lingüístics i socials. En un estat català independent, les condicions hauran de canviar totalment, de manera que caldrà afavorir que el castellà, l’amazic, l’àrab, el romanès, el xinès wu i totes les llengües que es parlen a Catalunya i als Països Catalans es posicionin com a aliades del català i no com a llengües enemigues i rivals. Cal que el conjunt de la població (independentment de la llengua d’origen) entengui la funció del català com a llengua comuna de relació social i de cohesió, sense  que això implica la renúncia al plurilingüisme dels nostres ciutadans ni a obviar polítiques de manteniment de les llengües d’origen, entre les quals, és clar, el castellà.

No fer això és trair totes les persones que han vingut al nostre país i han fet l’esforç d’aprendre el català i, en molts casos, més del que ens pensem,  d’adoptar-lo com la llengua pròpia i la llengua que han tramès als seus fills, malgrat, a voltes, els hàbits lingüístics dels catalanoparlants que s’entossudeixen a canviar de llengua davant d’una persona que intueixen que no és catalanoparlant. Si el missatge és que és igual el català que el castellà, no es pot dubtar que molta gent es pot sentir enganyada o que molta gent opti per la llengua que val per comunicar-se amb tothom…

 És per això que es va demanar que es valorés la possibilitat de retirar aquesta pregunta del qüestionari, ja que crec que és necessari un debat molt més a fons sobre quin és el futur que volem per al català i, òbviament, per al conjunt de la ciutadania de la futura república catalana, més enllà de declaracions “políticament correctes” o d’afirmacions en les quals, sembla, que el que menys preocupa és el futur de la llengua del país

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!