Jiro Taniguchi, Yumemakura BakuPonent Món ? Enfrontar-se a la muntanya, escalar roques, coronar pics… no són només reflex de la passió per l’alpinisme, sinó també una metàfora descarnada de la vida mateixa. "La cumbre de los dioses" és l’èpica història d’uns homes i el colossal instint de superació dels seus propis límits. Un llibre que
Semos peligrosos pa’quel que pide paciencia pa´l que nos manda al infierno pa´ese que compra conciencias y que no se enteran que no vivimos por vicio que estamos porque aquí estamos que vivir ya es un oficio[Makinavaja] Aquesta setmana és el número especial sobre el segrest, donat que l’anterior només van tenir temps de canviar
Ralf KönigLa Cúpula Qui digui que la convivència és fàcil o és un figa o no sap de què està parlant. Que li preguntin a aquest parell: Konrad és el paio sensible, sensat i conreat, en teoria qui porta els pantalons. Paul és el barana, el promiscu de la casa i un petit caos errant,
Així ho podem llegir al seu web: Secuestrada la revista satírica El Jueves : esperábamos una actitud distinta de una democracia como España Reporteros sin Fronteras condena el secuestro del periódico satírico El Jueves, ordenado por un juez español el 20 de julio de 2007. “La libertad de caricaturizar es uno de los componentes de
Reinhard KleistPlaneta DeAgostini. Johnny Cash, el cantant de country més popular de tots els temps. Tot un rebel, un ídol per a fans de totes les generacions que va acabar convertit en llegenda. Per fi en les nostres mans la captivadora i fascinant novel·la gràfica de Reinhard Kleist, que ens oferix un passeig per la
VV.AA.La Cúpula. Per fi arriba a Espanya l’aclamada antologia de còmic literari MOME, editada als EE.UU. per Fantagraphics i seguint el camí de les prestigioses revistes literàries Granta i McSweeney’s. MOME és una antologia de còmic literari que recull als més representatius autors de la nova generació del underground nord-americà: Andrice Arp, Gabrielle Bell, Jonathan
(click per ampliar) TOTS SOM "EL JUEVES"! [+info][més…]
[Llegiu la notícia a Vilaweb aquí] No és la primera vegada ni serà l’última que passa en aquest Estat on ens ha tocat viure. Cal recordar els casos de Wyoming i Mikimoto, a la televisió? El més patètic, com de costum, serà el silenci còmplice, quan no l’apologia de la censura per part dels companys
Quim BouDolmen Editorial(en català i espanyol) En aquesta ocasió Orn acompanyarà a Aconis, un mussol que viatja buscant documentació històrica de diferents països i regions d’aquest univers, el que ens permetrà conèixer millor el món on es desenvolupa l’acció, al mateix temps que gaudim de les aventures dels nostres protagonistes. Sens dubte el primer pas
Per fi apareix el flaix que vaig escriure amb motiu de les recents edicions en català dels còmics de Quim Bou: les noves aventures amb Orn: Història Universal 1 per part de Dolmen, i el recull Orn: Integral Dues Espases per part de Maqui Edicions. [click a sobre per ampliar les imatges]
Jiro Taniguchi, Yoshiharu ImaizumiPonent Món Ja no sé com parlar bé del senyor Jiro Taniguichi, em pense que he esgotat tots els qualificatius. Per mi no hi ha dubte que és un mestre genial, una garantia de qualitat, un segur a tot risc. I en aquest primer volum de Seton ho torna a demostrar amb
Renaud DilliesPonent Món Empunyant la seva trompeta, ?Little Rice Duck? s’ha llaurat una gran reputació al Westwood. Una nota de color en els bars? Ambients carregats de fum, Tequila Sunrise, Jazz? i suor? En l’escenari, una única ombra: Betty? Un caràcter de categoria regat amb champagne a més de 50$ l’ampolla!!! ?Little Rice? hagués preferit
Brian K. Vaughan, Niko HenrichonPlaneta DeAgostini Aquest còmic parteix de l’anècdota real que va protagonitzar un grup de lleons en quedar lliures enmig del caos de la invasió de Bagdad per part dels Estats Units. El fet dóna per fer molta analogia i servir de base per una rondalla d’estil lul·lià, no hi ha dubte.
GipiSins Entido Un còmic molt bonic de veure aquest, amb un treball gràfic d’aquarel·la certament impressionant i un traç senzill però molt i molt expressiu. Quant al guió, manté una estructura complexa desordenada i rectificada, plena de girs, que intenta imitar la mecànica de la construcció dels records. La tesi és que en certa mesura
Després de donar-li moltes voltes, per fi he vist l’ultima pel·lícula de David Fincher. La veritat és que em feia un poc de por anar-hi, tenint en compte que són tres hores de metratge i que aquest director, que ha fet bones pel·lícules (Fight Club, Seven, The Game… Alien 3), sempre és sospitós de caure