Avui, i des de fa un parell de dies, Vilaweb no para de sobredimensionar (sempre amb caràcter laudatori) la mobilització anomenada dels indignats (Stéphane Hessel, dixit) sorgida a Madrid i batejada en un primer moment com a Spanish Revolution, de la qual el resultat polític ha estat el sorgiment de Podemos.
La versió provinciana del 15-M madrileny fou l’ocupació de la plaça de Catalunya i la projecció mediàtica dels anticapitalistes nostrats, l’aparició nou liders amb un missatge anti-institucional i antidemocràtic com David Fernàndez que van atiar l’assetjament al Parlament de Catalunya, la fòbia anti-Mossos d’Esquadra, i un discurs de l’odi contraposat a la revolució dels somriures. Uns continguts similars són actualment en voga a París amb les Nuits debout contra la política reformista de Manuel Valls, en resum es tracta de reaccions anticapitalistes contra la modernitat.
El vell progressisme auctòcton d’arrels totalitàries (antisionista, antieuropeu, refractari a la catalanitat) personificat per politicastres com Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Manuel Delgado, Joan Subirats va reprendre la inciativa condicionant a uns continguts abstractament socials esquerrans la seva adhesió tardana i a contracor a un moviment independentista del qual mai havien format part. Episodis com l’assetjament al Parlament de Catalunya ocorregut el 15 de juny del 2011, i d’altres de posteriors com la defensa de l’okupació de Can Vies, han comportat la claudicació de la classe política sobiranista als plantejaments antisistema condicionant fins a fer-lo inviable el full de ruta independentista.
Vilaweb i La Directa han esdevingut els altaveus d’una mateixa línia informativa que prioritza la falsa ruta dels anticapitalistes nostrats en detriment d’un veritable procés de reconstrucció nacional basat en els valors del patriotisme català, la llibertat republicana i el treball i la prosperitat. L’atzucac present del procés sobiranista té diverses causes (la incapacitat pel lideratge estratègic d’ERC, la feblesa de la CDC tardopujolista, la inhibició envers els sentiments dels sectors autòctons tradicionalistes i conservadors) però la principal és la priorització de l’eix abstracte esquerra/dreta en detriment de l’España/Catalunya que el ventall del progressisme abstracte i banal (des del PSC a Ada Colau, passant per la CUP) han aconseguit imposar. La previsible victòria de Podemos i els Comuns a Catalunya el proper 26 de juny en serà el resultat. Què en queda del 15-M, demanen des de Vilaweb ? Què en resta entre nosaltres del tardocomunisme, afegeixo ? Un poble desorientat, responc.
Post Scriptum, 15 de maig del 2021.
Què en queda, del 15-M ?, es preguntaven Ot Bou Costa i Alexandre Solano fa uns quants dies a Viaweb. Avui és Núria Segura Insa que es posa la mateixa qüestió al Nacional.cat: Una dècada del 15-M. Què en queda?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!