El proppassat 19 de maig, un dels columnistes habituals de Vilaweb -David Fernàndez- va publicar un article titulat “Quanta democràcia aguanta el capitalisme ?”, un text d’una impostura aberrant però que a la vista dels esdeveniments del 15-J al Parlament de Catalunya serveix de punt de partida algunes reflexions sobre el moment que viu el nostre país.
En primer lloc, una de les presumpcions políticament correctes que impregnen l’ideari de ficció en que està instal·lada Catalunya és que l’anticapitalisme en si mateix és una actitud bondadosa, inspirada per valors democràtics i humanistes que no tenen altra vocació que assolir un món més just deslliurat de les injustícies socials -evidents, certament- derivades de les economies de lliure mercat. Caldria destriar, però, entre la crítica al capitalisme i els seus efectes (que hauria d’anar acompanyada per ser legítima de propostes constructives, eficaces i concretes) de la ideològia abstracta i totalitària que sota la denominació genèrica d’anticapitalisme combat realment la democràcia liberal de tall occidental com si d’un règim feixista es tractés. Pierre-André Taguieff ha estudiat aquest femonen a França, l’ha denominat com el moviment dels “contrareaccionaris“, i les conclusions que n’extreu són aplicables al “indignats” nostrats.
En segon lloc, “la spanish revolution” i la seva sucursal catalana són l’expressió més degenerada de la ideològia dominant a Catalunya des de fa quaranta anys: el progressisme banal i anacional (català, evidentment) que impregna de manera transversal gairebé tot l’espectre polític des del PSC a les CUP, passant evidentment per Esquerra. Aquest progressisme on conflueixen “cristians pel socialisme“, integristes d’estat (espanyol, evidentment) i tardocomunistes es caracteritza per primar “l’eix social” i menysprear la reivindicació nacional catalana. La preponderància d’aquesta aversió al nacionalisme entre els mitjans de comunicació és aclaparadora com s’ha posat de manifest en la sobredimensió mediàtica que s’ha donat als indignats per contrast amb el tracte denigrant que es dóna a les manifestacions independentistes. Catalunya és un poble desorientat més atent a l’antiglobalització, a l’antiamericanisme, a l’antisionisme que a la construcció de la pròpia sobirania.
En tercer lloc, l’ascens del protagonisme i la virulència de les expressions de l’anticapitalisme militant està orientat a desplaçar l’atenció del veritable conflicte Catalunya-España, de l’espoli fiscal i la dominació política que l’ordre estatal exerceix sobre el poble català. Aquest és el veritable conflicte social que adopta la forma de conflicte nacional, un plantejament que sistemàticament eludeixen tant Esquerra apostant per l’aliança amb l’esquerra reformista (PSC, UGT…), com les CUP que primen la lluita anticapitalista: “Estem en guerra de classes i l’estan guanyant ells”, afirmava el tal David Fernàndez en un acte electoral de la CUP de Barcelona, obviant tota referència a la independència. Arcadi Oliveres l’apòstol de la destrucció del capitalisme en tant que sistema “criminal”, sosté que “Catalunya no perd diners amb Espanya” (El Punt, 24 de maig del 2009).
En quart lloc, la cobertura que des del món universitari progressista es dóna als col·lectius antisistema, presentant-los com a víctimes d’una delirant persecució es pot constatar en manifestos com el titulat “Contra la criminalització dels moviments socials”, els signants del qual no han tingut cap escrúpol a situar a la diana del gihadisme “els catasionistes”. Significativament, els còmplices intel·lectuals dels “indignats” (Arcadi Oliveres, David Fernàndez, entre molts d’altres) destaquen pel seu odi a Israel i a la llibertat dels pobles, mentre que s’esmercen en presentar els integristes islàmics nostrats (Abdennur Prado i companyia) com a víctimes de l’islamofòbia.
En cinquè lloc, comptat i debatut, com diu Joan B. Culla avui mateix en un altre lúcid article denunciant les actituds totalitàries que s’emparen sota els “indignats” no hi ha altra cosa que el propi feixisme que aquests impostors projecten sobre els qui ells acusen de tals. Que aquesta expressió degradada i perversa del progressisme banal hagi arribat a tenir el protagonisme i les complicitats que té és també responsabilitat de les claudicacions dels partits com Esquerra, que ha abdicat del republicanisme per abraçar un socialisme difús i no han enrobustit els valors democràtics i patriòtics que haurien de prestigiar socialment i projectar internacionalment la causa de la independència de la nació catalana. L’independentisme s’ha de reformular a partir d’un front patriòtic que assumeixi el conflicte amb l’ordre estatal espanyol com a prioritat a partir d’uns plantejaments democràtics i unitàries esbandint els impostors i totalitaris que no suporten la llibertat de les persones i dels pobles, el català en primer lloc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les democràcies capitalistes han
insistit en “educar en valors” perquè pretenen
ser democràcies, però no poden deixar
de violar (els valors) perquè són capitalistes.Respecte guerrer? Responsabilitat corrupta? Convivència explotadora?Consens assassí? Honestedat lladre? El
normal hauria estat
queaquesta hipocresia estructural hagués inutilitzat per sempre
els valors mateixos i que
els joves hagin deixat de creure al
mateix temps en el capitalisme i en la
democràcia.Però amb una lucidesa inesperada, els joves
del 15-M s’han apoderat del
llenguatge políticamentcorrecte
que invoquen els polítics i s’ho han pres
seriosament contra ells.”Siguem impossibles”, diu
una pancarta que inverteix el famós eslògan del
68, “demanem realisme”. La spanish revolution no és
ni postmoderna ni prefeixista: ésingènuament il.lustrada. És radicalment moderada. Ha entès precisament
que la utopiaestà de l’altre costat, allà on es pretén
ser honest i capitalista, responsable
ibombardejat, pacífic i milionari, i que en
aquest marc d’hipocresia estructural la
veritable utopia és la del realisme, la de
demanar coses senzilles, naturals, normals,sensates. Mentre
el capitalisme materialitza criminalment dels somnis,
l’assemblea de Sol somia col.lectivament petiteses de
sentit comú
Jaume:
Fa molts anys que ens coneixem i sóc lector habitual del teu bloc, tot i que –com et pots imaginar– poque vegades estic massa d’acord amb les teves opinions. Penso que s’ha de llegir críticament tot, perquè sempre hi ha alguna idea que et convida a reflexionar.
En aquest escrit, observo que t’has superat en la teva desqualificació habitual i m’animo a preguntar-te si alguna vegada t’has plantejat fer alguna cosa més que predicar des de la teva muntanya daurada el que hem de fer els altres.
Suposo que no es tracta de fer el ridícul com ha fet SI a Reus aquests dies passats. I no em referixo a la quantitat de vots obtinguts, perquè a vegades hi ha bones propostes que aconsegueixen pocs vots. Solidaritat ha fet el ridícul per l’absoluta manca d’idees, propostes locals i de programa. Per no comunicar res i enviar-me a casa, afirmo, un tríptic amb l’interior quasi en blanc, amb tres frases tòpiques sobre la independència que res concreten per començar a treballar…
Suposo que es tractava no fer, però sobretot de no deixar fer als altres. Amb aquests grans objectius, anem ben servits.
Sóc dels que penso que les organitzacions són eines i , per tant, que es
poden rovellar i canviar. Es pot canviar d’eina, evidentment. Però la teva proposta final és la de sempre: fem un front, que quan siguem tres, dos li fotrem una gavinetada a l’esquena al tercer, per veure qui mana més. Experiències viscudes no en falten.
Salut i segueix escrivint, que no dubtis que et llegiré.
(Com que és impossible llegir un article teu sense que surti el tema, et comunico que respecto el poble jueu i segueixo interessat en la seva cultura –com saps, havia organitzat alguna activitats sobre el cançoner tradicional– fet que considero de tot compatible amb criticar les actuacions de l’estat d’Israel)
No sé Jaume. Ets una persona de prestigi, amb un currículum digne d’admiració, un patriota, et llegeixo sempre, però no estic d’acord amb moltes coses que dius avui. Seria llarg contestar a tot, caldria molt espai, no sé… algunes idees:
* no he sentit mai l’Arcadi oliveres dir el que tu escrius. Potser ho ha dit, ho desconec, però crec que ell sempre com a mínim ha estat partidari del dret a l’autodeterminació.
* ser partidari de la creació d’un estat palestí no vol dir ser antisionista. Ho he escrit alguna vegada en aquest mateix bloc: sóc partidari de complir la resolució 242 de la ONU. O sigui bàsicament dos estats amb fronteres segures i seguretat per les dues bandes, amb viabilitat econòmica per les dues bandes, amb Jerusalem com a capital compartida, amb governs democràtics a les dues bandes, òbviament sense exttremistes (Hamàs però tampoc em sembla un sant Liberman).
* tampoc m’agrada l’Spanish revolution, que nega el dret elemental a la lliure determinació de Catalunya, però no es pot negar que hi ha molts motius per protestar (pacíficament) i estar inndignat.
* no sé si el capitalisme és un ideal en si mateix (en tinc dubtes) però en qualsevol cas no el capitalisme desregulat en què manen els bancs i els mercats. La socialdemocràcia des de la 2a guerra mundial ha mirat d’atenuar els aspectes més cruels del capitaliismee. Què és sinó l’estat del benestar. En qualsevol cas, cal regular el funcionament del capitalisme i que els mercats se sotmetin a les regles del joc emanades de la voluntat popular.
* sobre el front patriòtic. La meva opinió és que un moviment transversal, cívic (tipus Òmnium) ha de liderar la unió de tots els grups que pretenen la independència, la qual cosa no exclou que hi hagi d’haver forces sobiranistes de centre dreta i de centre esquerra amb les discrepanàncies que calgui sobre models socials, econòmic, educatiu etc (com a tot arreu) però que en un moment determinat, en un context de confrontació contra l’estat espanyol puguin aixoplugar-se sota aquell moviment patriòtic per aconseguir l’objectiu final.
Jaume, estic d’acord amb el que dius.
Acabe de llegir el manifest de suport a Arcadi Oliveres i un dels signants és… Partal. Tampoc és que em sorprengui tant, però m’entristeix.
Crec que els extraordinaris fets del Parlament demanen fermesa i claredat. El front patriòtic no l’articularem amb gent com l’Oliveres i els qui el donen suport.
Com es diu aquests dies, hi ha línies vermelles que no s’han de trepitjar. I no és que s’hagin trepitjat, és que molts fa tant de temps que les van ultrapassar que les han perdudes de vista.
Els qui prioritzem la independència de la nostra nació, la defensa de les nostres institucions, el prestigi de la nostra policia, la sobirania del nostre parlament, la preeminència a casa nostra de la nostra llengua i cultura, no hem de continuar de bracet d’aquells que, per damunt de tot, priortizen l’eix dreta/esquerra. Els qui defensem la democràcia, la democràcia parlamentària occidental, no podem anar de bracet amb qui menysprea aquesta democràcia i simpatitza amb sistemes autoritaris. Fem la nostra i prescindim d’aquesta gent i de les seues organitzacions. Fem la nostra i ells que facin la seva. Més endavant, si algun dia decideixen venir amb nosaltres benvinguts.
És hora de constituir un altre lloc que aixoplugi el teu bloc i els d’aquells que comparteixin la idea bàsica que primer de tot la independència de Catalunya, la democràcia catalana. Parlamentària, com ha estat sempre en la nostra història.
Vilaweb pot continuar donant cobertura a anticapitalistes, antiisraelians, antiamericans i antioccidentals. Però nosaltres no podem continuar compartint sostre amb ells. Fa temps que em costa molt entrar en aquesta web. Prou! Continuar aquí ens treu credibilitat.