Fa un parell d’anys, molt abans que Stéphane Hessel escrigués el seu pamflet pervers, Elisa Farré -una curtida patriota voluntàriament retirada de la militància activa- va escriure un article breu a una revista comarcal de la Noguera titulat “Indignació silenciosa“.
Certament, com descriu l’Elisa, al nostre país somort hi cova una profunda indignació: la que sent la gent que estima la llengua i la terra, que pateix les conseqüències de l’espoli fiscal, que mai ha renunciat a alliberar-se de la dominació política estatal. Malgrat reiterats intents, fins ara, no hem encertat a bastir des de l’independentisme un projecte polític capaç d’afrontar veritablement el conflicte amb l’ordre espanyol. Tot i aquesta manca de concreció, el sector de la població que lliga la seva prosperitat futura -no solament l’econòmica- a la independència no para de créixer. La responsabilitat dels independentistes és articular una majoria social i electoral sobre la base comuna d’un poder polític propi per a Catalunya -i els Països catalans-. L’eix del canvi social i polític se situa necessàriament en la contraposició entre els interessos nacionals de Catalunya i d’Espanya, tota altra disjuntiva (república/monarquia, socialisme/capitalisme) implica la postergació de la reivindicació independentista en favor del manteniment de la unitat estatal espanyola.
El moviment de protesta cívica que ha emergit fa quatre dies reflecteix aspiracions sentides per la ciutadania catalana: regeneració democràtica, transparència administrativa, acabar amb la precarització del treball i la pirateria en el sistema econòmic, entre d’altres. Però la satisfacció d’aquestes reivindicacions només es pot obtenir amb un nou estat, el català. La Spanih Revolution, tal com la descriu avui mateix Quim Monzó no va precisament en aquesta direcció, atesos els referents internacionals que adopta i els continguts que hom pregona. Lluny de tota semblança amb el Maig del 68 francès, les mirades es dirigeixen -prematurament- des de la plaça de Catalunya cap a la plaça de Tahrir del Caire, quan encara no se sap quin serà el resultat de la revolta que ha provocat la caiguda de Mubàrak.
Les revoltes als països àrabs es dirigeixen contra règims dictatorials, una qualificació que no és aplicable al sistema constitucional espanyol actualment vigent (una democràcia limitada que consagra la dominació política sobre els pobles als qual es nega el dret d’autodeterminació). Per tant, no són admissibles consignes antidemocràtiques apel·lant a retrocedir cap a dictadures socialistes ja fracassades. Davant la falta de concreció del contingut de la democràcia real que hom reclama, el progressisme anacional hegemònic a Catalunya s’apunta a la revolta políticament correcta (la versió que en dóna El Periódico o El País, per exemple) amb el propòsit de revitalitzar les forces del tripartit i deteriorar el govern de CIU.
En aquesta desorientada els predicadors de la fi del capitalisme com Arcadi Oliveras veuen fets realitats els seus deliris: “el capitalisme és un sistema criminal” , declarava a la revista d’ERC-Acord per Terrassa, el 19 de gener d’enguany. Però, contradictòriament, troba que “Catalunya no perd diners amb Espanya”, (El Punt del 24 de maig del 2009). David Fernández, es pregunta “Quanta democràcia aguanta el capitalisme ?”, a l’edició d’avui de Vilaweb, oblidant explicar què és la democràcia, ell que no perd ocasió de denunciar la persecució d’islamistes innocents acusats de “terrorisme gihadista” i posar a la diana els “catasionistes”, mentre empeny la CUP cap a l’internacionalisme i un boirós independentisme incompatible amb el patriotisme.
Pel poble català, la democràcia real és la independència plantejada com una causa culturalment integradora en la catalanitat, socialment justa (atès que implica l’oportunitat de reordenar els interessos dels diversos sectors susceptibles de donar-hi suport) i políticament democràtica, en els seus valors i en els procediments que cal emprar per assolir-la. Fora d’aquests principis, no hi ha revolta catalana possible, només maniobres de distracció contra l’independentisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que entens per independentisme? passar del foc a les brasses d’un estat o un altre amb la UE per sobre…… ho dic, com que ja que anomenes anti-independentisme potser sou uns altres els que ho sou…. no feu jocs de paraules i pariu un altre mot com pro-estat-català.
Després tota la barreja habitual on s’evidencia una punyent arabofòbia i un ressentiment gairebé malaltís envers als qui l’han posat en la diana d’un catassionisme gens ni mica dissimulat, ans al contrari, un dia si i l’altre també feu una apologia sagnant d’un problema que acabarà passant-li per damunt.
I arribem al final tot reblant un clau mental desolador. Per al poble català, i ara parle jo, la democràcia real no potser sinó democràcia i punt. I què és això de la democràcia? Home! em fa no se què explicar-li jo a tot un juriste què n’és la democràcia. Però, provaré de dir-li què no és. I Democràcia no potser només votar quan toque, entre una munió de llistes de gent que ni coneixem ara ni coneixerem mai. No potser que això no comporte ningun compromís, però, cap eh!. En dret civil una qualsevol relació lliurement establerta comporta un compromís oi? per què això no és així en el dret polític? On és el parlamentarisme senyor Jaume en una cambra on tothom sap d’avant mà què votaran tots i cadascun dels grups presents? I què podríem dir de la justícia on l’estament que hauria d’ésser un dels pilars bàsics de qualsevol Estat de Dret n’és la moneda de canvi d’una colla de mentiders compulsius. Li ben assegure que ompliríem fulles i fulles de greuges consemblants i no acabaríem mai i no és el cas, però, quede clar i almenys no ens ho refregue per la cara, que la democràcia és un sistema ben concret amb unes pautes que s’han de respectar i la independència de la nació catalana és un dret inalienable que ens assisteix i al qual accedirem quan tinguem ben apresa la lliçó de la llibertat.