Jaume Renyer

Enllaçant amb l’apunt d’ahir, amplio una mica l’anàlisi de l’anticapitalisme autòcton contemporani. A la darrera dècada del segle passat aflora aqueix moviment que ha pres el relleu al socialisme representat pel PSUC-ICV i el PSC (PSC-PSOE), abstracte (sovint banal i invariablement d’àmbit espanyol) que és ideològicament hegemònic a Catalunya des de fa cinquanta anys.

El plantejament de fons no ha variat i essencialment consisteix en contraposar les reivindicacions socials a l’independentisme català (que implica  canvis socials concrets derivats de la ruptura de l’ordre estatal dominant), evidenciant -amb fets  més que amb paraules- que no són projectes compatibles.

La separació entre els drets socials i els drets nacionals, per prioritzar sempre els primers sobre els segons, ha estat sempre el senyal identificatiu dels defensors de l’ordre estatal establert i de la dominació política i l’espoliació econòmica que aquest exerceix sobre el poble català. En canvi, el procés de construcció de la nació catalana emergent implica necessàriament una nova majoria social, amb interessos i valors, capaços de desplaçar els fins ara hegemònics inherents a la continuïtat de la unitat espanyola. Per tant, la independència per si mateixa ja comporta un nou model de societat.

Ara que -sembla- som a un pam de la independència rebroten amb força protagonisme mediàtic propostes centrades aparentment en la necessitat de canvis (reformistes o radicalment anticapitalistes) en el terreny socioeconòmic –Podemos, Procés Constituent, Guanyem Barcelona- que s’abstenen de tota vinculació amb la causa de la llibertat del poble català. Cal interpretar aqueixes iniciatives com les darreres manifestacions de la tendència política que ha estat als darrers cinquanta anys el factor alienant complementari del nacionalisme espanyol hegemònic, això és, el progressisme banal refractari a la catalanitat.

Aqueixa mixtura entre catolicisme social i marxisme estatista ha sigut la ideologia substitutòria de les corrents perseguides pel franquisme: el socialisme humanista, el marxisme d’alliberament nacional, el sindicalisme llibertari autòcton, el patriotisme republicà. Els canvis ideològics al si de les esquerres catalanes envers la qüestió nacional produïts a l’exili i sota la dictadura són a l’origen de la devaluació del nacionalisme i la seva substitució per un internacionalisme hispano-cèntric.

Aqueix progressisme estèril -transversal al PSUC, PSC, ICV i Ciudadanos- presenta com a balanç una Catalunya decadent i desorientada que només pot renéixer engegant un procés d’independència on aflorin les energies somortes pels efectes de la dependència. La dialèctica España/Catalunya fa aparèixer anhels compartits que cap altra idea abstracta (socialisme, comunisme, antiglobalització) és capaç de congriar. Així poden sorgir nous actors intel·lectuals, nous emprenedors que vinculen la seva prosperitat personal a la col·lectiva, renovats referents ètics amb credibilitat social i una fornada de dirigents amb capacitat i voluntat de sostenir un conflicte polític amb l’ordre estatal establert.

L’anhel de prosperitat i llibertat socialment majoritari per culminar un procés de ruptura amb l’ordre estatal dominant només el pot fer realitat el patriotisme català, no pas cap proposta de canvi social aliena a aqueix marc nacional de “lluita de classes”, (ho dic en terminologia marxista per si algú d’aqueix àmbit ho vol entendre millor).

Certament, les malvestats socials causades pel capitalisme des-regulat són dissortadament constatables arreu d’Europa però les mesures correctores no passen pels plantejaments anticapitalistes tot i la notorietat mediàtica que tenen les seves iniciatives. Per exemple, el naixement del Nouveau Parti Anticapitaliste a França fou saludada a doble pàgina pel dominical de Le Monde el 1 de febrer del 2009. Cinc anys més tard, aqueixa formació només ha obtingut el suport del 0’16 dels vots a les passades eleccions europees. A Grècia, Syriza és una formació en alça a cavall del tardocomunisme i el nou anticapitalisme, però en un context socio-polític on predominen idees reaccionàries (el 69% de la població té actituds antijueves, per exemple).

A l’Estat espanyol Izquierda Anticapitalista actua aixoplugada al si de Podemos. Els Països Catalans hi ha una forta concurrència en aqueix camp: CUP, Procés Constituent, Guanyem Barcelona, el mateix Podemos, entre d’altres. Tots aqueixos col·lectius comparteixen una cultura política heretada del progressisme abstracte anteriorment esmentat que és perceptible en la impostura de reivindicacions com la lluita contra el Pla Bolonya al món universitari o la recent ocupació de Can Vies. Significativament defugen implicar-se en campanyes que denuncien específicament l’espoli català, com l’engegada fa dos anys contra els peatges a les autopistes amb el lema “No vull pagar”.

Finalment, i no per això menys important, aqueix anticapitalisme blasma la democràcia dita “formal” tot contraposant-la a la “real”, denigrant tot el que poden les institucions democràtiques -assetjant el Parlament de Catalunya- en nom de la indignació contra les injustícies del capitalisme, lloant sistemes fracassat com el de Veneçuela i evitant prendre com a referents països on van aparellada la prosperitat i la llibertat, com Corea del Sud o Israel.

Post Scriptum, 30 de juny del 2021.

Un dels fets que més m’ha sobtat de l’evolució política postelectoral des del 14-F ençà és l’evanescent actitud de la CUP, voluntàriament reduïda a la condició de subaltern d’ERC amb qui va acordar els termes banals de l’acords de govern actual i la seva manca de reacció davant l’opració d’estat per liquidar el procés independentista català comandad per Esquerra i amb la complicitat de Junts. Només els veterans Carles Castellanos i Blanca Serra, i el digital LLibertat.cat, alerten que ERC ha llençat la tovallola en la lluita per la independència, sense que això es reflecteixi en posicionaments polítics contundents de la direcció de la CUP. Només Poble LLiure, mitjançant el document “La lluita per la República catalana independent: línies d’acció política principals”, de l’abril d’enguany, apunta a la sortida de l’atzucac actual on la CUP meteixa s’ha instal·lat.

Post Scriptum, 7 d’agost del 2021.

Ahir, Vilaweb informava que la CUP avisa que endurirà la bel·ligerància amb el govern si fa “neoautonomisme”. Concretament, Mireia Vehí “retreu a ERC el doble joc a Catalunya i a Madrid i l’acusa de participar en un comerç bipartidista amb el PSOE”. I ho diu com si el seu partit no tingués cap responsabilitat en l’operació d’estat que ERC i PSOE estan menant per liquidar el procés independentista català, quan van ser els primers (després els va seguir Junts per Catalunya) que van donar per bo el full de ruta d’Esquerra sense condicions i sense pla B. La CUP té una oportunitat d’or per liderar la represa independentista però no sap quina estrategia proposar, ni volen adreçar-se a tot l’independentusme, només d’esquerres, que no tenen ni contingut ni coratge per mantenir el conflicte amb el poder espanyol. S’estimen més continuar jugant al parc temàtic de l’anticapitalisme nostrat, estèril i falaç.