Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

6 de gener de 2016
0 comentaris

La reacció de l’odi contra la revolució dels somriures

Les massives manifestacions cíviques en pro de la independència de Catalunya desenvolupades al nostre país a partir del 2010 han estat batejades mediàticament com la revolució dels somriures amb la pretensió lloable de desdramatitzar el màxim possible un fet inevitablement traumàtic, en una o altra mesura, com és la ruptura amb l’ordre estatal espanyol. Però el fet cert és que les reaccions contràries a la culminació exitosa de la causa nacional catalana, des de fora i des del si de la nostra societat, ja sigui per preservar la unitat espanyola o per imposar a la nació catalana emergent sistemes totalitaris incompatibles amb el caràcter democràtic que històricament ha tingut el nacionalisme català, apareixen amb virulència.

Tot moviment d’alliberament nacional prefigura en les seves formes organitzatives i els mètodes d’acció que utilitza els valors fundacionals de l’estat propi que mira de fer emergir creant una cultura política compartida entre els sectors de la població que hi donen suport. La història de Catalunya del segle XX ofereix exemples ben diferents: el separatisme d’Estat Català (a l’època que el liderava Francesc Macià), Nosaltres Sols que arriba fins al Front Nacional de Catalunya, el republicanisme autòcton representat per l’Esquerra dels anys trenta, la cultura sindicalista i llibertària que va representar la CNT.

El catalanisme pujolista i el progressisme abstracte i refractari a la catalanitat (nascut del mestissatge entre catolicisme i comunisme) han estat les cultures polítiques que han predominat durant les dècades transcorregudes d’ençà la restauració borbònica i el restabliment de l’autonomia. L’independentisme combatiu gestat a partir del 1968 a partir del triple lema “independència”, “Socialisme” i “Països Catalans” ha resistit a integrar-se al sistema establert i ha estat l’única oposició, minoritària, durant tot aqueix període.

A partir del 1989, ERC esdevé oficialment un partit independentista ampliant-ne successivament, malgrat contradiccions i avenços i retrocessos, la base social i el ventall ideològic superant els límits del marxisme d’alliberament nacional concebut pel PSAN i els grups que se’n han anat escindint. Un tombant decisiu es va produir a partir del 1991 quan l’autodissolució per etapes de Terra Lliure comporta l’abandó de la violència política com a eina per assolir la independència.

La progressiva aparició d’un potent sobiranisme cívic, sobretot a partir del 2006, vinculant la causa nacional a l’espoli econòmic i la dominació estatal expandeixen l’independentisme fins a nivells mai assolits des dels temps de la Generalitat republicana. El cicle de grans mobilitzacions comença al 2010 arran de la sentencia de Tribunal Constitucional arranant l’Estatut del 2006 i dura fins al 2015 culminant amb la gran manifestació del 11 de Setembre passat.

La revolució dels somriures combina el sentit cívic de la renovada catalanitat, un patriotisme integrador social i polític essencialment democràtic i això ha permès que s’hi hagin sentit identificats col·lectius molt diversos i es pugui traduir electoralment en una majoria parlamentària com s’ha estat a punt d’assolir a les eleccions plebiscitàries del 27-S. L’atzucac provocat per la decisió de la majoria de la direcció de la CUP de no investir el candidat proposat per la força parlamentària majoritària, Artur Mas de Junts pel Sí, ha posat fi a la revolució dels somriures perquè aflora sobtadament i radicalment una fracció que prioritza un projecte anticapitalista abstracte que exclou -cas de triomfar algun dia- els sectors socials que des de la seva visió fòbica de la realitat consideren representatius del capitalisme.

Significativament, quan des de l’independentisme es fan esforços per convèncer als votants de partits espanyolistes que en cas de triomfar la independència no seran exclosos del nou ordre social i polític català, apareixen des de les pròpies files sectors que anuncien -anticipadament- una voluntat excloent que no acepta límits a la seva vocació totalitària. Aqueix és un missatge volgudament atemoridor cap al conjunt de la societat que s’ha anat covant al llarg dels darrers vint anys i que no és exclusiu d’aqueix sector dirigent de la CUP tot i que siguin precisament ells qui l’hagin fet més evident.

Deixant a banda els exemples notoris de la catalanofòbia d’origen espanyolista, hi ha també una dialèctica de l’odi social, “de classe” segons la terminologia marxista-leninista, que ha anat congriant-se des dels moviments denominats alternatius, anticapitalistes o antisistema que han pres el relleu del tardocomunisme anorreat amb la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. Aqueix fenomen no és pas exclusiu de Catalunya, a França especialment hi ha molts exemples (cas del Nouveau Parti Anticapitaliste) amb la peculiaritat que ha trobat notòries complicitats intel·lectuals i mediàtiques que han produït l’efecte d’afeblir l’esquerra francesa, afavorir el nacional-populisme del Front National i obrir les portes als nous moviments totalitaris antisionistes, islamistes que tenen en comú l’objectiu d’abatre les societats obertes occidentals.

Al nostre país tenim exemples d’aqueix nou totalitarisme en l’assetjament del Parlament de Catalunya el 15 de juny del 2011, l’ocupació de Can Vies o el vandalisme que ha aprofitat diverses mobilitzacions sindicals i, especialment en el món universitari. Aqueixos esdeveniments han comptat amb una complicitat mediàtica i intel·lectual notòria que els ha justificat al·legant causes socials i econòmiques. Precisament Arcadi Oliveras, Manuel Delgado, Teresa Forcades, entre d’altres, són els que des de dins i des de fora de la CUP legitimen la dialèctica de l’odi en nom de causes abstractes i dogmatismes estèrils que es contraposen a la independència de Catalunya, amb Artur Mas com a excusa. Anna Gabriel simplement ha posat rostre a aqueixa reacció contra els somriures de la bona gent que creu en causes nobles com la llibertat de la nostra terra. Com Marina Pibernat, d’ICV, dissortadament una altra dona, va posar nom a l’odi “de classe” contra la catalanitat recuperant el despectiu “catalufos” propi del supremacisme espanyol.

No s’ha pas acabat el somni de la independència, ni molt menys, s’ha tancat l’etapa dels somriures per entrar a una fase de convulsions multidimensionals al final de la qual hi haurà l’alegria de la llibertat, en això coincideixo amb Francesc Abad que ha rebatejat el seu bloc com “Dies de fúria“.

Post Scriptum, 28 de maig del 2018.

D’ençà de l’aplicació de l’article 155 CE a Catalunya s’hi ha instal·lat una repressió multidimensional que va des de menada pel poder institucional espanyol a la propaganda de l’odi atiada mediàticament pels mitjans que els hi són afins, passant per la creixent violència civil dels “ultras” voluntaris que mostren als veïns la seva determinació a imposar l’espanyolitat com una forma d’ocupació.

Com diu Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb del proppassat 21 “la seua violència, la seua derrota” l’agressivitat de l’espanyolisme augmenta amb els símptomes de fallida dels sistema de dominació del tardofranquisme establert l’any 1978, però la resposta catalana ha de ser la fermesa i la inte·ligència més que els somriures si volem assolir la independència. L’odi, a la llarga és autodestructiu, com es pot comprovar en l’espanyolisme enquistat des del 1939 en l’odi a la nació catalana sotmesa per la força de les armes. Gairebé vuitanta anys després la mentalitat criminal del franquisme aflora novament disposada a actuar contra la Catalunya renaixent mentre la seva Espanya s’enfonsa malgrat els efectes traumàtics i paralitzants de l’holocaust perpetrat per imposar-se definitivament.

Post Scriptum, 15 de desembre del 2021.

El procés en pro de la independència va ser denominat com «la revolució dels somriures» durant la fase ascendent entre 2012 i 2017 amb la pretensió de desdramatitzar el màxim possible un fet inevitablement traumàtic com és la ruptura amb l’ordre estatal espanyol. En el fons el que hi ha hagut és una reticència a afrontar els termes reals del conflicte entre el nacionalisme espanyol assenyalant-lo com l’element cohesionador dels sectors socials que exerceixen l’hegemonia política i econòmica emparada pel poder estatal i el nacionalisme català, l’únic projecte capaç d’aplegar les reivindicacions de la majoria poblacional contradictòries amb les prioritats imposades per l’ordre establert. Hom ha acabat amagant el lema “Espanya ens roba” per substituir-lo per un forçat “I Love Spain”, tot plegat per no plantejar un procés real d’alliberament nacional contra un estat ocupant i subvertir les condicions de dominació política i espoliació econòmica internes a la societat catalana. Conseqüentment, no s’han bastit les estructures d’estat emergent (sindicals, municipals, empresarials, administratives, de seguretat) per substituir les que garanteixen l’opressió nacional sobre el poble català i s’ha fet creure que les autonòmiques (Mossos, TV3, Agència Tributària de Catalunya) podrien transformar-se sense problemes en les pròpies d’un estat català. I, en resum, tot el procés ha estat una constant petició de negociació al govern espanyol sense la determinació unilateral d’assolir els propis objectius al marge de que es produeixi o no. No hi ha hagut entre els dirigents la força moral i psicològica de confiar prioritàriament en les energies del propi poble al qual hom apel·la com a fonament i destinatari de la causa de la independència. Totes aqueixes febleses han estat deliberadament dissimulades pels líders i pels ciutadans que han confiat en què la “desconnexió” d’Espanya, la “desobediència” al seu poder no tindria com a resposta la violència de l’integrisme d’estat, “no gosaran fer treure les urnes per la Guardia Civil”, “Europa no ho permetrà”. Tot i els dubtes, el procés va avançar extremant el caràcter pacífic, “ni un paper a terra” era el mot d’ordre, i institucional de la “transició nacional” que es pretenia, davant un govern espanyol inicialment desconcertat pel caràcter sobtadament massiu del suport a la independència. El poder fàctic va activar les clavagueres en forma de grups d’acció nocturn contra propietats, instal·lacions i símbols independentistes, ara sormorts atesa la reculada i la claudicació d’ERC, Òmnium, PDECat i Junts per Catalunya, però els poden reactivar quan vulguin. En això discrepo de l’anàlisi d’Ot Bou avui a Vilaweb: “Ulster”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!