Jaume Renyer

Avui fa quatre anys que va emergir l’Spanish Revolution, amb l’epicentre a Madrid naturalment, primer com a moviment social de protesta en versió espanyola dels indignats francesos als quals va apel·lar Stéphan Hessel, i després amb Podemos com a “producto nacional” estrictament polític destinat a regenerar l’ordre establert, alterant el sistema de partits sense transformar però les estructures de dominació política i espoliació econòmica sobre les Països Catalans.

A mesura que ha anat creixent electoralment Podemos ha anat derivant el seu discurs vers un regeneracionisme espanyol que adopta referents simbòlics com Hugo Chávez, l’antisionisme, la connivència amb els règims islamistes d’Iran i Síria per encobrir la manca de projecte concret a aplicar a l’Estat en cas d’arribar a governar-lo. El fet que Podemos i Ciudadanos siguin les alternatives al col·lapse del bipartidisme representat pel PSOE i el PP reflecteix l’atzucac del sistema polític espanyol.

Allò greu des del punt de vista nacional català és que la falsa ruta dels anticapitalistes nostrats s’emmiralli en Podemos tot equiparant els seus propòsits amb els que hegemonitzen la causa independentista catalana. Les apel·lacions de Teresa Forcadas, Santiago Vidal o Alfred Bosch fent creure que la colla de Pablo Iglesias són aliats en una causa comuna demostren fins a quin punt els que passen per dirigents de l’independentisme català estan desorientats i no són capaços de respondre a la pregunta, independència per a què ?

Post Scriptum, 15 de juny del 2017.

Bernat Dedéu va publicar ahir (El Nacional.cat) un article que retrata magníficament aqueix artefacte concebut per Pablo Iglesias i la seva trepa: “La ira (conservadora) de Podemos“:

“Escolto i admiro Irene Montero dirigint-se a Rajoy, a qui acusa de ser el capo d’una organització criminal. La indignació del 15-M torna al Congrés (no nos representan, no hay pan para tanto chorizo, etcètera), notòriament matisada per les lluites tan personalistes com acarnissades al partit de la ràbia, que ja forma part d’allò que en deien casta, i també per la resurrecció sorprenent de Pedro Sánchez, que en pocs mesos ha passat de ser un Kent més de l’Ibex35 a tot un Llàtzer antisistema. Montero dispara bé el guió, sobretot perquè té raó, encara que s’equivoqui en l’essencial: efectivament, el PP ha esdevingut una màquina corrupta, un sistema de resistència capaç de fer passar l’enriquiment il·lícit com un afer d’unes quantes pomes podrides i, certament, els espanyols estan farts del robatori, dels fiscals offshore i de tota la mandanga. Sí i recontrasí.

Però la democràcia no va només d’això i, de moment, els electors encara prefereixen l’ordre corrupte que els regala el PP que no pas confiar el govern del país a una esquerra de tics adolescents, amb escassa experiència gestora i a favor de coses tan estranyes com ara pactar un referèndum a Catalunya. Entenc la ira de Montero i dels seus, però la ràbia esdevé conservadora quan s’aplica només a l’enemic polític i acaba essent reaccionària quan el rupturisme només implica que l’administració passi a les teves mans. Perquè fer el discurset del bon govern i de la revolta democràtica i feminista contra Rajoy mentre gires l’esquena al referèndum d’autodeterminació a Catalunya és un exemple de cinisme catedralici del que Pablo Iglesias, un tipus prou llest, n’és del tot conscient. Reclamar més democràcia i posar-se legalista amb el referèndum? No cola, camarades.

El problema de Podemos, com el de tot partit espanyol que es vulgui radical, és voler regenerar i cosir una nació de nacions sense dotar-les de sobirania real. Mentre els podemitas subsumeixin la sobirania dels catalans a un acord madrileny, per fraternal i entre cañas que sigui, cauran exactament en el mateix centralisme que denuncien, que és precisament la font de tota la corrupció del PP. La podridura del partit de Rajoy no s’explica sense la voluntat expressa d’aniquilar les nacions d’Ibèria, regalant-los administracions controlades per l’Estat central. Si Irene Montero i els seus estan aïrats amb Rajoy, el millor que podrien fer a partir d’ara és dir als ciutadans de Catalunya que vagin a votar l’octubre i farien encara més bé en pressionar Puigdemont i Junqueras per aplicar el resultat del desafío. Jugar a fer mala cara al poder per acabar cedint-hi és impropi de revolucionaris.

Ahir mateix, per cert, sabíem que el Tribunal Europeu de Drets Humans reprenia el govern espanyol per la inhabilitació de Juan Mari Atutxa, condemnat pel Suprem espanyol el 2008 per negar-se a dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak després de la il·legalització de Batasuna. La sentència és una de les notícies de l’any, car demostra que, malgrat el pas del temps, els tribunals europeus acabaran fent costat a les causes justes i a la iniciativa dels parlaments democràtics. Imagineu si, en un escenari de conflictes, el Tribunal Europeu rep centenars d’inhabilitacions de càrrecs electes, entre ells alcaldes i diputats. Si el referèndum tira endavant, cada vegada és més clar que el xoc de trens implicarà decidir-se entre abraçar la justícia i la determinació democràtica o capbussar-se de nou en el legalisme constitucional espanyol i en la repressió.

Serà llavors quan veurem on queda tota aquesta veritable i conservadora indignació tan lloable; si en el risc de donar la veu al poble o en el més absolut dels esperits conservadors. Què faràs, Pablito?”

Post Scriptum, 30 d’octubre del 2017.

Arribat el moment del cop d’estat contra Catalunya, Podemos ha fet costat a l”España nacional” i està disposat a foragitar dels seus rengles els dissidents que donen suport a la República Catalana segons informa avui Vilaweb.

Post Scriptum, 3 d’abril del 2018.

Aqueix entrevista de Le Figaro a Iñigo Errejón, dirigent de Podemos, el proppassat 30 de maç, titulada “La plus grande réforme qui soit est celle de l’ordre”, conté reflexions interessant sobre el populisme, la identitat nacional i altres temes sobre els quals aqueix home té criteris poc habituals entre el progressisme espanyol. Això sí, ni una paraula sobre el nacionalisme català, com si la més massiva revolució democràtica a Occident no tingués lloc actualment.

Post Scriptum, 22 de maig del 2018.

En el moment que l’ofensiva del bloc de partits que donen suport al 155 CE contra Catalunya entra en una fase més virulenta, Podemos se n’inhibeix i convoca una consulta entre la militància per resoldre la continuïtat o no de Pablo Iglesias i la seva parella arran de la controvèrsia sobre l’habitatge que han adquirit.

Post Scriptum, 18 de març del 2021.

Punyent anàlisi d’Ot Bou Costa, avui a Vilaweb: “Rodaràs i a Madrid te’n tornaràs: el fracàs rotund de Podem com a projecte estatal“, que desmenteix el discurs del progressisme abstracte i contra-independentista que equiparava l’Spanih Revolution al procés català d’alliberament nacional.

Post Scriptum, 10 d’octubre del 2021.

De l’article d’Ot Bou abans d’ahir a Vilaweb: “El complex d’autodestrucció. La cruesa de la desfeta independentista ha servit per a amagar una altra desfeta encara molt més incontestable, molt més dura i molt més definitiva moralment: la dels comuns a Catalunya i la d’Unides Podem a Espanya. Val la pena retenir-ne aqueixos paràgrafs:

“Els comuns i Podem són un espai polític gairebé sense militància, sense una estructura orgànica robusta, amb poc poder i políticament amortitzats, i es quedaran amb una mà al davant i una altra al darrere quan perdin l’Ajuntament de Barcelona i quan hi hagi un canvi de cicle polític a Madrid, cosa que sembla força pròxima. En termes de govern, i per tant de capacitat d’imposar el seu programa social, han estat absolutament esclavitzats pel PSOE, tant a escala espanyola, per una pura qüestió numèrica, amb el menyspreu afegit que Pedro Sánchez va inflar de ministres socialistes el gabinet per aigualir tant com va poder la presència de Podem, com fins i tot a Barcelona, on encara que els comuns tinguin dos regidors més que el PSC, Jaume Collboni fa i desfà mentre Ada Colau s’ho mira. I en termes nacionals, l’estratègia mitjana del diàleg i el pragmatisme que durant l’etapa de Xavier Domènech van mirar d’esprémer, els ha estat del tot arrabassada per Esquerra Republicana, i la seva capacitat d’influència al parlament és ínfima.

La derrota dels comuns i Podem és estrepitosa, i si no se’n parla tant no és perquè no hi hagi hagut el mateix component d’espectacularitat. Perquè, d’acord, Tardà deia: “Quan comencin a imputar batlles, i amenaçar amb judicis a regidors i parlamentaris, caldrà veure qui aguanta i qui no aguanta”, i “Allò que cal és que hi hagi 200.000 o 300.000 persones disposades a tot, i ja m’enteneu”. El cinisme de Tardà i Junqueras, comparant declaracions antigues, és difícil d’obviar fins i tot pels qui són partidaris del canvi de discurs, i és difícil de pair pels qui hi havien confiat. En canvi, no sembla difícil de digerir per als votants dels comuns que el seu portaveu, Joan Mena, digués el 2015: “El procés constituent s’hauria de vincular amb un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya, un referèndum emparat a la legalitat catalana; i si l’estat no és capaç d’acordar-ho, haurem de fer un gran pacte per veure com i quan ens saltem la legalitat de l’estat espanyol, dissenyada per oprimir el conjunt de la classe treballadora.” No sembla que els sigui difícil de pair que Colau digui que el referèndum és una ximpleria, quan havia dit que desobeiria per fer-ne un i que faria molt més que Convergència per l’autodeterminació de Catalunya; ni sembla que els costi de digerir que els comuns hagin enterrat del tot la proposta del referèndum tot acceptant que no es proposi a la taula de diàleg.

La reculada dels comuns és encara més fonda, encara més completa, i tanmateix ni tan sols origina decepció entre la majoria d’independentistes, sinó poc més que ràbia. Els defensors del canvi d’Esquerra el justifiquen tot dient que el canvi de context ha estat molt dràstic aquests darrers anys, i que quan feien totes aquestes declaracions no sabien que l’estat espanyol ens passaria pel damunt; no sabien que hi hauria porres al referèndum; no sabien que la unilateralitat portaria violència per part de l’estat, i que ara ja ho saben, i que la descoberta és tan radical que és natural que els discursos es capgirin. Els defensors de Mena, en canvi, és probable que diguessin que llavors la correlació de forces era molt diferent, i que és culpa de l’independentisme que tot se n’hagi anat en orris. Per què uns deceben i els altres no? Per què uns reben acusacions de traïdors i els altres no? Per què en la reculada d’Esquerra hi ha raons emocionals, com la por, i els comuns semblen en canvi molt més còmodes amb la qüestió nacional fora de l’equació?

No té res a veure amb la correlació de forces, no té res a veure amb la por, no té res a veure amb el pragmatisme. Té a veure amb una cosa molt més profunda, sota la pell. Són conscients que una Catalunya sobirana no és possible dins Espanya, perquè Espanya no dóna marge a la Catalunya autonòmica, i perquè és capaç de fer allò que calgui per a impedir que s’independitzi; ho saben perquè la història els ho ha demostrat i perquè ells mateixos han topat aquests darrers anys amb el maó de la paret. Això els fa ser una opció política cínica per naturalesa; per això ningú no es dol quan deixen de banda el referèndum, perquè tothom té assumit íntimament que no ho troben una qüestió prioritària, estructural. Però la qüestió nacional és un embaràs: es pot voler una opció o una altra, però no es pot considerar complementari un debat que afecta la forma i la capacitat de govern del país, el seu model econòmic i productiu, la seva riquesa, la seva estructura administrativa, l’estatus de la seva cultura. Un discurs així és impossible de cohesionar en la lògica política.

Per això, a diferència del principi del procés, en què no eren comptats d’una banda ni d’una altra, tothom ha assumit amb el temps que són a la banda del no. Ells mateixos han deixat de demanar que no els posin en cap bloc. Perquè la tragèdia dels comuns és que saben, molt en el fons, que el canvi estructural que volen per a Espanya és impossible d’aconseguir sense un procés d’alliberament a Catalunya. I el problema, simplement, és que no volen la independència. Volen formar part d’Espanya. Perquè se senten espanyols, la majoria de vegades. Per això s’esmercen a buidar de contingut la idea d’Espanya, a tractar-la com una idea neutra; per això Pablo Iglesias parla sempre de pàtria, i per això Íñigo Errejón va estar-se dos anys procurant resignificar la bandera espanyola com un símbol d’esquerres. I per això són un actor polític mort. Perquè si d’una vegada per totes prioritzessin el canvi social que tant presumeixen d’anhelar, es farien independentistes. I destruirien Espanya. Que, al capdavall, si triguen tant a atrevir-s’hi, potser és que la volen preservar. És un complex d’autodestrucció.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!