L’assetjament al Parlament de Catalunya fou una derivada del moviment dels indignats que va començar a Madrid el 15 de maig del 2011, amb l’anomenada -efímerament- Spanish Revolution. La onada arribà ràpidament a Barcelona on s’inicià l’ocupació de la plaça de Catalunya durant setmanes fins el que seu desallotjament per part dels Mossos d’Esquadra va ser el detonant de l’assetjament al Parlament de Catalunya que va degenerar en coaccions als parlamentaris i les detencions d’alguns dels manifestants.
La incipient reacció espanyolista contra el dret d’autodeterminació del poble català i l’anticapitalisme primari atiat per la crisi econòmica són factors desestabilitzadors de la convivència cívica, la cohesió social i el caràcter democràtic dels canvis polítics en curs al nostre país. Aqueixos, i altres factors de riscs, han de ser tinguts en compte pels qui assumeixen el lideratge nacional tot analitzant les causes que els generen per tal de reconduir els suports socials que en un moment determinat puguin tenir.
La determinació a l’hora de preservar les llibertats republicanes (les de tots, el bé públic per sobre dels interessos particulars i els projectes sectaris), les institucions nacionals i les forces que les garanteixen (el Mossos d’Esquadra en primer lloc) han de ser el fonament de l’acció governamental -municipal i general- en un moment històric com el que eventualment podem viure com a poble. Les actituds expressades tant al moment de l’assetjament del Parlament com ara davant el desallotjament de Can Vies no han estat a l’alçada del repte plantejat. El debat al plenari de l’Ajuntament de Barcelona de divendres passat sobre Can Vies reflecteix dissortadament la precària consistència de les forces polítiques que diuen voler bastir un Estat català.
Post Scriptum, 23 de juny del 2014.
Dijous passat el conseller d’Interior, Ramon Espadaler, va comparèixer al Parlament de Catalunya sobre els fets de Can Vies i, entre d’altres coses, va dir que s’ha enquistat una xarxa d’elements “antisistema” a la ciutat de Barcelona que actua organitzadament -i violentament- aprofitant qualsevol mobilització social. La gravetat d’aqueixa constatació contrasta amb la frivolitat amb la qual els mitjans nostrats n’informen. Així, per exemple, Nació Digital encapçala la ressenya de la compareixença del conseller Espadaler d’aqueixa manera: “Antisistemes SA“.
Per la seva part el setmanari El Temps número 1.565, corresponent al 10 de juny d’enguany dedica quatre pàgines apologètiques a l’okupació de Can Vives, amb entre vista inclosa a una de les primeres okupes, Elisenda Barrera. En cap d’aqueixos dos mitjans hi ha cap mena d’anàlisi en profunditat respecte dels interessos públics en presència ni cap mena de crítica a la deslegitimació sistemàtica dels Mossos d’Esquadra i la legitimació de la violència dels “antisistema”.
La bondat de les okupacions és un autoengany políticament correcte segons els paràmetres del progressisme banal hegemònic entre les elits polítiques i culturals del país. La monja Forcades hi aporta la cobertura moral, David Fernández la complicitat política i Vicent Partal, la connivència mediàtica, per posar només tres exemples. Després de quatre setmanes d’haver iniciat l’enderrocament de Can Vies, l’Ajuntament assumeix el paper d’agressor i els okupes el de víctimes d’una violència il·legítima, en una inversió de papers que només pot ser el preludi de mals majors. Ningú para compte en el potencial desestabilitzador dels grups d’acció violenta antisistema, ni ningú està disposat a fer-se responsable en el futur de les conseqüències d’aqueixa omissió.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!