Avui fa sis anys vaig publicar un apunt titulat “Catalunya poble desorientat” el contingut del qual continua essent plenament vigent. El vaig escriure arran d’una manifestació massiva als carrers de Barcelona en solidaritat amb “el poble palestí” i en de l’ofensiva de les Forces de Defensa d’Israel contra l’organització gihadista Hamàs que havia instaurat des del 2007 un règim islàmic a Gaza des d’on bombardejava -i encara ho continua fent- la població civil israeliana.
En aquella manifestació hi va participar tot el progressisme autòcton, amb el conseller d’Interior Joan Saura a pocs metres d’uns encaputxats que exhibien armes -de foc o simulades- cridant “mort als jueus”. Al llarg de la marxa s’hi van repartir quaranta mil exemplars d’un pamflet signat per la comunitat palestina de Catalunya, i editat per La Directa, on s’hi incloia una crida a castigar sis “catasionistes” còmplices d’Israel (Rahola, Sellarès, Villatoro, Bassat, Culla i jo). Fora dels afectats, ningú dels assistents a la manifestació, ni la fiscalia quan se la va demanar, van molestar-se a emprendre cap acció de rebuig a aqueixa acció infame. Si algún mal ens arriba als sis assenyalats a la diana dels gihadistes tots els qui n’han estat còmplices què diran ?.
En aquella manifestació es van sintetitzar tots els elements que en el fons impedeixen l’avenç del poble català cap a la independència que avui dia podem constatar en l’atzucac en que es troba el denominat “procés sobiranista”: prioritat d’objectius abstractes (antisionisme, anticapitalisme, internacionalisme) per davant de la causa nacional catalana, antimilitarisme beneït i, en resum, hegemonia ideològica del progressisme banal per sobre del patriotisme republicà i dels interessos geoetratègics d’una Catalunya lliure.
Els catòlics antisionistes nostrats (Arcadi Oliveras, Teresa Forcadas) allavòrens com ara davant els atemptats de París, es mobilitzent només contra Israel i callen quan els islamistes ataquen els jueus, (i els cristians d’Orient), i amb aqueix ordre de prioritats pretenen protagonitzar un “procés revolucionari” a Catalunya. L’actitud d’ocultar la naturalesa totalitària de l’islamisme contemporani és ampliament compartida en el món mediàtic i política català: què es pot esperar d’uns dirigents que són incapaços d’identificar les amenaces existencials pel poble que diuen voler alliberar de la dominació espanyola ?.
Ahir mateix, un article a Le Monde, signat per Christophe Ramaux assenyalava que “La gauche radicale a eu tort d’attaquer la prétendue islamophobie de “Charlie”, acusant aquells que aparentant combatre la islamofòbia el que realment fan es encobrir l’islamisme emergent, en un esforç absurd per mantener el dogma tardocomunista segons els quals els principals perills per a la pau mundial són els USA, l’OTAN, Israel i el capitalisme en general. Aqueix ofuscament és majoritari entre els sectors polititzats catalans, capaços de votar unànimement al congrés espanyol a favor de l’Estat de Palestina alhora que fan creure que Israel ajudarà Catalunya a ser independent. Més els valdría llegar el llibre de l’opositor iranià Amir Jahanchahi “Vaincre le IIIe totalitarisme“.
A Vilaweb, per exemple, han amagat tot el possible l’autoria gihadista dels assassins de París, així com que sis dels disset morts són jueus (els quatre ostatges d’ahir i Georges Walinski i Elsa Cayat de Charlie Hebdo). Un dels articulistes estrella de La Directa, Santiago Alba Rico, publicava dijous mateix un article titulat “França: el més perillós és l’islamofòbia”, no pas el gihadisme rampant arreu d’Europa.
Aqueixos dies tothom es penja el cartellet de “Je suis Carlie Hebdo”, però ben pocs s’atreveixen a criticar l’islamisme com una variant del totalitarisme equiparable al nazisme o al comunisme, i en la guerra perllongada que està en curs de desencadenar-se a Europa, i que tard o d’hora arribarà a Catalunya, està per veure quin paper jugaran les institucions catalanes i els partits i entitats que diuen voler tenir un estat propi.
Post Scriptum, 10 de gener del 2020.
Malgrat el trauma dels atemptats jihadistes del 17 d’agost de fa tres anys, els mitjans de comunicació nostrats i la majoria de la classe política ignoren deliberadament el jihadisme que cova entre nosaltres, hom es preocupa per l’islamofòbia i no per l’antisemitisme, i es prescindeix de la laïcitat per assumir el feminisme islàmic que denúncia Najat El Hachmi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!