Avui fa un any que una marxa cap al Parlament de Catalunya, convocada pel moviment dit dels “indignats”, va degenerar en un assetjament indigne per part de gent que diu voler
una democràcia real.
Els diputats catalans i els membres del Govern de la Generalitat van veure impedit l’exercici dels seus càrrecs, a més de ser insultats amb tota mena de desqualificacions proferides en nom de reivindicacions aparentment justes. La gravetat dels fets obliguen a la reflexió atès que un any després Catalunya encara està més desestabilitzada que allavòrens i fets d’aqueixa mena es poden tornar a repetir en qualsevol moment.
La fallida de l’ordre espanyol, econòmic, polític, judicial té efectes socials devastadors a casa nostra, i més quan la degradació de les condicions de vida i de treball deriva d’elits financeres i polítiques que no assumeixen les seves responsabilitats en tant que causants de la crisi desfermada des del 2008. La incapacitat de les institucions, el Parlament de Catalunya per exemple, en no donar resposta a la ciutadania que espera que algú aturi el declivi vertiginós què ens arrossega la fallida de l’ordre estatal dona l’oportunitat a reaccions caòtiques com les viscudes el 15 de juny de l’any passat.
La crisi que estem travessant és en origen fonamentalment de caràcter moral: la casta dirigent exerceix la seva hegemonia desproveïda de sentit cívic abonant el saqueig del patrimoni col·lectiu, material i immaterial, que tota societat precisa per garantir la convivència en un estat de dret. La interiorització, conscient o inconscient, del maltracte que l’ordre estatal infringeix als ciutadans traspua fins i tot en les protestes dels qui diuen voler combatre’l. El menyspreu per l’espai públic,
per les llibertats cíviques enteses a la manera republicana d’antany, per la legitimitat democràtica de les institucions catalanes, tot això s’ha reflectit en l’assetjament al Parlament.