Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 de desembre de 2019
0 comentaris

Repensar el nacionalisme, refer la nació

Ahir al vespre vaig assistir a la presentació de l’assaig breu de Fermí Rubiralta, “L’evolució independentista” (Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2019), a Ona Llibres de Gràcia. Josep Maria Solé i Sabaté, autor del pròleg, conversava amb l’autor i el públic present. Una de les qüestions que va sortir al col·loqui és que, o bé el procés independentista culmina amb èxit en un temps relativament curt en termes històrics o bé el poble català entrarà en fase d’extinció.

Comparteixo aqueixa reflexió però hi afegeixo de collita pròpia: l’ordre estatal espanyol és capaç de resistir imposant per la violència la perpetuació de l’espoli econòmic i la dominació política sobre Catalunya, sense que això vagi acompanyat amb una adhesió creixent de la població ja que objectivament és una situació que va contra els interessos materials de la ciutadania. El factor que ens va en contra com a nació és l’accelerat procés de desconstrucció (ideològic, moral, social, cultural) que afecta les societats obertes euro-occidentals, i al qual fa pocs dies es referia el filòsof francès Alain Finkielkraut.

Aqueixa dinàmica també impacta la nació espanyola, però el fet de tenir un estat propi en retarda els efectes dissolvents, circumstància que no es dóna respecte de la nació catalana. Vaig mirar d’exposar aqueixa inquietud en un apunt de fa uns mesos: “La causa nacional de Catalunya: entre el nacionalisme i el postnacionalisme”, i cada cop estic més convençut de la necessitat urgent de repensar el nacionalisme per tal de poder refer la nació, a partir de la revalorització de la catalanitat (la llengua), la llibertat (el nostre dret) i la prosperitat (el valor del treball).

Post Scriptum, 9 de gener del 2020.

La confusió conceptual entre nacionalisme, independentisme i republicanisme fa que hi hagi partidaris d’aquest darrer que el contraposin al nacionalisme, en una involució forçada i aliena a la nostra tradició política quan dir-se nacionalista era una forma d’autoafirmar-se front a l’integrisme espanyol: en són exemples vigents el Partit Nacionalista Basc, el Bloque Nacionalista Galego, Nacionalistes d’Esquerra, Bloc Nacionalista Valencià. A tots aqueixos independentistes (des de Junts per Catalunya a la CUP, passant per ERC) que reneguen del nacionalisme els convindria rellegir aqueix article de Joan Fuster, “Contra el nacionalisme”, publicat a l’Avui el 19 de maig del 1976 i que encertadament el digital de l’esquerra independentista Llibertat.cat va recuperar el 22 de març de fa cinc anys.

Post Scriptum, 1 de juliol del 2020.

Comparteixo plenament l’article de Xavier Oca “Ideologia per liquidar la nació“, publicat a Llibertat.cat abans d’ahir, perquè desmenteix de manera contundent les iniciatives com la del denominat Institut Sobiranies que no aporten res concret al debat ideològic, només serveixen per diluir la nació catalana:

“El futur podria ser a les nostres mans. Tan sols caldria aprendre dels encerts i les mancances, i desplegar les eines necessàries; i encarar amb garanties d’èxit la inevitable confrontació democràtica amb un Estat espanyol com més va, més corrupte i reaccionari.

El momentum ja apareixerà donada la crisi estructural del règim monàrquic espanyol (el GAL, els Borbons, la judicatura franquista, les oligarquies extractives), crisi que s’agreujarà per les dramàtiques conseqüències del nou impasse social, sanitari i econòmic. Però, mentre a empentes i rodolons, l’independentisme popular ha anat fent el seu camí, bona part dels lideratges polítics ens han abocat a un mar de confusió, on l’oportunisme i el curtterminisme han trobat la seva coartada ideològica, l’excusa d’una visió postmoderna i líquida de la societat. Els alumnes avançats d’aquesta escola han vingut tradicionalment del món d’Iniciativa-Comuns: convertint els sindicats en gestories, rebutjant la lluita de classes, practicant la concertació social i la gestió d’almoines, degradant l’ecologisme al simple postureig, i instrumentalitzant els moviments populars per acabar ocupant quotes de poder sota el guiatge del PSOE.

I així s’ha passat d’impulsar la lluita per la llengua, basant-se en els principis de la sociolingüística, a assumir la colonització mental que diria Frantz Fannon per acabar renunciant a la plena normalització lingüística per un hipotètic grapat de vots. S’ha passat de la immersió a les propostes pepero-ciutadanes d’un suposat multilingüisme que no fa sinó minoritzar el català a l’escola; s’ha anat dels joves que vam fer el pas al català a l’eternització de la diglòssia, i del “em dic Josep-Lluís aquí i a la Xina popular” al “llámame como quieras pero vótame, porfa!”.

La darrera setmana sembla que la novetat pel que fa a ideologies líquides (o liquidació de la ideologia) vingui del concepte de la multiplicitat de sobiranies. I dic sembla perquè aquesta desviació estratègica fa anys que es va covant, tant en determinats despatxos universitaris com en certs sectors de l’inframon alternatiu; i, de fet, es troba bastant a l’arrel del paper en general galdós jugat per la CUP respecte a l’independentisme popular en els darrers deu anys. Davant les dificultats en què hom es pot trobar per desplegar eines de contrapoder i encarar una confrontació amb l’Estat espanyol i l’oligarquia, se’ns proposa, des d’alguns àmbits, substituir la lluita per la Sobirania (amb majúscules) per la reivindicació de “les sobiranies”, la qual cosa significa, de facto, renunciar d’entrada a tota transformació significativa. Significa pervertir la lluita per un model alternatiu de país desviant-la vers objectius parcials, estèrils, descafeïnats i que es puguin reivindicar sense haver de canviar el marc actual de dominació.

I què hi podem fer, els i les independentistes de les consultes, de l’1 d’octubre, de les marxes, de l’aeroport i d’Urquinaona davant els cants de sirena de les diferents formes d’autonomisme liberal, de seny, o alternatiu? Doncs el de sempre: anar fent camí tot preparant la ruptura; reforçar el teixit social de l’independentisme popular i el moviment republicà de base, construir eines de país, i tornar a posar el poble mobilitzat davant d’unes institucions buides de continguts i lideratges. I això sí, quan toqui votar, vendre tan cara com puguem la nostra petita parcel·la de sobirania individual. Ens hi va la supervivència com a col·lectivitat.”

Post Scriptum, 12 de desembre del 2021.

Recupero un treball signat per Pol Sureda al febrer/març del 2006 i publicat a Racó català: “Fet nacional i ideologia postmoderna”.

Post Scriptum, 18 de desembre del 2021.

Apunt complementari de fa tres dies: Situació límit existencial de la nació catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!