La (re)construcció de la nació sotmesa que emergeix mitjançant el conflicte d’alliberament amb l’ordre estatal dominant és un fenomen que es dona en tots els pobles que han assolit l’estat propi o estan en curs d’aconseguir-lo. Els ideòlegs que conceben les formes dels nacionalismes d’alliberament segons cada realitat social exerceixen un lideratge teòric i pràctic que impregna el moviment que el duu a terme (el cas de Ben Gurion és paradigmàtic pel que fa al sionisme i l’Estat d’Israel).
En el cas català, l’etapa del procés independentista entre el 2010 i el 2017, ha fet aflorar un sobiranisme cívic que ha anat molts cops per davant del polític (almenys des de la manifestació del 18 de febrer del 2006). D’aqueix substracte popular ha sorgit l’ANC i s’ha potenciat i redefinit Òmnium Cultural, també el moviment de consultes locals per la independència, i més recentment el sindicalisme català (CSC) i les candidatures que han guanyat les eleccions a les cambres de comerç l’any passat. Són exemples tangibles de construcció social de la nació que desplaça les estructures addictes a l’ordre estatal espanyol en els àmbits esmetats.
Però no hi ha hagut una concepció globalitzadora que estimulés i orientés aqueixos canvis sectorials, una tasca que correspon als partits polítics que aparentment han de liderar l’independentisme i que no han fet. Una absència que en si mateixa alerta de la poca consistència dels seus propòsits i la predisposició encoberta de fer marxa enrere, com ara ha sortit a la llum de forma especialment cruel en el cas d’ERC. La retòrica de les estructures d’estat en construcció des de dins del sistema autonòmic s’ha demostrat quimèrica i només emprada per encobrir la manca de capacitat per dissenyar la construcció social de la nació de manera efectiva.
Ahir, Julià de Jòdar, publicava a vilaweb aqueix punyent article titulat “Esquerres constructives i falsos rebels d’estat“, centrat inicialment en la deriva dels indignats que predicaven fa deu anys l’Spanish Revolution, però que també fa estensiu a Esquerra:
“Per la seva banda, el sector nominalment independentista que els és més afí –republicans urbi et orbi– els ha comprat el discurs de la impotència tot negant de facto la capacitat genuïna de la formació social del Principat per a aixecar un poder alternatiu al dominant de l’estat espanyol. N’hi ha que els titllen de ‘traïdors’, però això significa reproduir els esquemes ideològics que critiquen, perquè no es tracta pas d’actes merament individuals ni voluntaris, sinó de la necessitat d’amplis sectors subordinats a la raó d’estat –antimonàrquics, certament, però escarrassats a fer la governabilitat d’un règim decrèpit– de ser reconeguts per (i, en última instància, subordinats a) uns poders que no es veuen capaços d’exercir des de baix –d’aquí, la seva vocació dialogant, pactista i, en definitiva, subalterna: falsos rebels d’estat.
La dràstica separació entre independència i nació en seria la primera insígnia: d’aquí, la conversió de la llengua i la cultura pròpies en un ingredient més–i en condicions subordinades– del gresol multicultural. En seria la segona la visió reductiva del poder com a instància autònoma: d’aquí, el curtcircuit entre carrer i institucions, ben exemplificat pel president del parlament quan considera de ‘gestos retòrics’ una legislatura on s’han produït, entre altres fets sensiblement pràctics, les sentències de l’1-O, les protestes massives de la plaça d’Urquinaona i els muntatges judicials contra els CDR.
Per últim, l’escissió entre poder nacional i reproducció de la formació social catalana, en seria la tercera: d’aquí, el càlcul merament propagandista i electoralista de ‘eixamplar la base’ social de l’independentisme sense anticipar per a fer què –tot i que les declaracions de Tardà conformant-se amb uns ‘estatuts confederals’ ja són, en si mateixes, un exemple del que, atesa la naturalesa de l’estat espanyol, els francesos anomenarien ‘bâtir deschâteaux en Espagne’, els castellans ‘tener tierras en la Habana’, i a Barcelona ‘explicar sopars de duro’. Se’n deriva, de tot plegat, la tranquil·la naturalitat amb què els republicans nostrats poden representar-se el seu acostament a Podemos/comuns i la disponibilitat per a facilitar al PSOE, en comandita, la governabilitat de l’estat, que no és sinó una renúncia a l’alteritat per a esdevenir poder regional assimilat, o neoautonomisme.”
Malgrat la veracitat de la diagnòsi, també és cert que existeix un trellat social actiu i potencialment creixent capaç de persistir en el conflicte amb l’ordre estatal que continua exercint la seva dominació i espoliació de forma cada cop més brutal, factors que per si mateixos fan impossible estabiltzar la normalitat que diuen cercar dins de l’ordre estatal i autonòmic. El primer pas per a la represa és acabar amb la ficció que contraposa nacionalisme i independentisme en nom d’un postnacionalisme abstracte i banal, eludint la realitat del conflicte que enfronta el nacionalisme dominant espanyol amb el d’alliberament català.
Post Scriptum, 16 de juliol del 2020.
Punyent entrevista a Mireia Boya a Vilaweb: ‘És preocupant com es desmunta la idea que som un sol poble’, denunciant el tall metropiltà/tabarnès respecte del rere país, amb especial responsabilitat pels qui -com Ada Coalu- han renunciat a ser cap i casal de Catalunya per ser perifèria de Madrid.
Post Scriptum, 1 de maig del 2023.
Rellegint una encertada anàlisi de Julià de Jòdar del 5 de febrer de fa dos anys a Vilaweb: “L’antagonisme nacional, clau de volta del 14-F”, enllaço amb el Manifest del Govern del Consell de la República amb motiu de l’1 de maig, dia Internacional del Treball, on es manté el conflicte Catalunya/Espanya com l’eix central de tota reivindicació social: Estem convençuts que només a través de la República Catalana podrem construir un país socialment just i econòmicament avançat.
L’independentisme català treballa per assolir un Estat en forma de República per raons històriques, culturals, però, principalment ho fa per assolir el benestar de tota la ciutadania.
Tot i l’esforç que realitzen diàriament els treballadors, les treballadores i les empreses, ens trobem amb unes dades d’ocupació i d’atur molt allunyades de la mitjana de la Unió Europea; com també ho estan els salaris, les pensions i la major part dels serveis socials com la sanitat o l’habitatge entre els més rellevants.
La pujada de preus i de tipus d’interès agreuja la situació de les famílies i també la de moltes empreses, especialment en el sector agrari, on la nostra pagesia, a més, ha de fer front a una sequera persistent que posa en risc la seva supervivència.
En el conjunt dels Països Catalans ens cal treballar, des de tots els fronts, per a aconseguir salaris i pensions dignes, igualtat d’oportunitats, plena ocupació, flexibilitat en el temps de treball, conciliació de la vida personal i laboral i racionalització dels horaris, però també per poder disposar d’habitatges assequibles, un sistema sanitari que funcioni, amb els serveis i els professionals necessaris, sense llistes d’espera, i una xarxa autèntica de protecció social.
En l’àmbit més estrictament laboral necessitem un marc propi de relacions laborals, basat en el diàleg, l’acord i la resolució extrajudicial dels conflictes, però també en una normativa que vetlli per les condicions de treball i la salut laboral i garanteixi l’efectiva responsabilitat social de les empreses i la seva productivitat.
A un nivell més macroeconòmic, ens cal poder disposar d’un model més diversificat, on la indústria recuperi protagonisme i les activitats agràries i ramaderes se sentin protegides a l’hora que contribueixen a combatre el despoblament de moltes comarques, el risc d’incendis i potencien el consum de proximitat. Un país d’emprenedors i emprenedores, que fomentin l’economia del coneixement i la social.
La situació actual no és la desitjada i, a més, ens cal afrontar reptes nous en l’àmbit del desenvolupament sostenible, com ara combatre els efectes del canvi climàtic i impulsar la digitalització evitant bretxes en la ciutadania.
Volem una República catalana que aposti per totes les formes de democràcia en el treball: des de la participació dels treballadors en les empreses i les diferents formes de cogestió a l’economia social. Volem que la Catalunya independent avanci i aprofundeixi per aquest camí, que les societats més prosperes i alhora cohesionades d’Europa han seguit durant dècades i que ha estat la clau del seu progrés econòmic i del seu nivell superior d’igualtat social.
Per assolir tots aquests objectius ens és del tot imprescindible donar compliment al mandat de l’1-O, per disposar d’un Estat independent que prioritzi el benestar de tota la ciutadania i consideri immoral la riquesa material obtinguda a costa de la dignitat de les persones i de la sostenibilitat del medi ambient.
Estem convençuts que només a través de la República Catalana podrem construir un país socialment just i econòmicament avançat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!