Aquest text és la continuació d’un article publicat l’any 2006 (dins una obra col·lectiva sobre l’exili que coordinava Enric Pujol) sobre els canvis a l’esquerra catalana davant la reinvidicació nacional a partir de 1939. No és pas enllestit del tot però el trec a la llum com aportació al debat estratègic independentista.
El progressisme: ideologia de substitució.
Les pàgines que segueixen miren de donar resposta a un interrogant: com és que l’independentisme no aconsegueix bastir un projecte d’Estat català i una fórmula organitzativa que el faci possible quan, a començament del segle XXI, les condicions de dominació política i dependència econòmica que l’ordre estatal espanyol imposa a la comunitat nacional catalana no deixen altra opció que triar entre l’assimilació o la independència. La feblesa organitzativa de les formacions que se’n reclamen, la inconsistència de moltes propostes mancades de perspectiva estratègica, la fragilitat –i sovint també la frivolitat- de molts dels lideratges personalistes són mancances encara pendents de superar. I per poder fer-ho cal esbrinar-ne prèviament les causes ideològiques que són a la base de la mentalitat col·lectiva que origina aquesta mena de conductes.
Cal fer un pensament en relació als canvis ideològics i de mentalitat que han afectat el poble català des del 1939 ençà i com han condicionat el naixement i l’evolució de l’independentisme modern des del 1968 als nostres dies. Enllaçant amb el fil argumental de l’article “Les actituds dels partits d’esquerra davant la reivindicació nacional” (1) en el qual assenyalava que una de les conseqüències de la desfeta del 1939 és la fugida del país de l’elit política i cultural de la qual va emanar un catalanisme laic, cívic, socialitzant i integrador que havia arribat a ser culturalment i políticament hegemònic a la dècada dels anys trenta.
Amb la imposició del franquisme els ideals de llibertat, personal i nacional, són bandejats de la mentalitat col·lectiva en la mesura que es va dissolent el sentiment comunitari de catalanitat. El nacionalisme català entra en una fase de declivi reclòs als cercles de l’exili i la clandestinitat a mesura que es consolida el règim i es va diluint la memòria republicana mentre s’enforteixen les ideologies preexistents (integrisme espanyol, social-cristianisme i socialisme en les seves diverses versions) que aniran ocupant l’espai públic. La interrelació d’aquests corrents anirà congriant la nova ideologia, el progressisme (2), que substituirà paulatinament les altres opcions que resten al marge d’aquest procés de confluència: el republicanisme, l’anarcosindicalisme i el separatisme. Quins ingredients nodreixen aquest nou conglomerat progressista ?.
En primer lloc, l’integrisme d’estat. Sota aquesta denominació apleguem el conjunt de conductes promogudes des del poder establert que tendeixen a l’assimilació de les diverses identitats nacionals compreses dins les fronteres espanyoles els mitjançant un procés d’alienació forçada orientat a homogenitzar-les nacionalment al patró de l’espanyolitat dominant. L’Estat espanyol està construït sobre la victòria militar dels exèrcits castellans que van annexionar Navarra (1512) i successivament els diferents territoris catalano-aragonesos a partir de 1707. Aquesta marca originària impregna des de fa tres-cents anys el sistema institucional estatal i la cultura política que en dimana basada en la dominació i l’assimilació forçosa dels diversos pobles peninsulars empeltant-los al tronc castellà.
La raó d’estat ha sigut l’últim argument al qual han acudit les elits dirigents quan no n’hi ha hagut altre quan hi ha hagut crisis institucionals que han posat en qüestió la unitat estatal o s’ha plantejat la possibilitat de reordenar-la a partir de bases igualitàries entre els diversos subjectes nacionals presents al conjunt peninsular. El franquisme ha sigut el darrer i més evident exemple de l’apel·lació a la violència com a suprema expressió de la raó d’estat. Però aquest integrisme ha impregnat també altres opcions ideològiques com el republicanisme espanyol majoritàriament no federalista o el PCE. Els franquistes, o fills de franquistes, conversos en opositors al règim i els comunistes i republicans no federalistes han aportat el dogma del no qüestionament de l’ordre estatal unitari al progressisme català contemporani.
El segon component és el socialisme autòcton. Nascut a començaments del segle vint amb organitzacions diferenciades de les formacions marxistes espanyoles, després de la desfeta del 1939 pren nova embranzida amb dos partits que es refan a l’exili: el Moviment Socialista de Catalunya, fundat a Tolosa de Llenguadoc el 1945 aplega sobretot antics poumistes, i el PSUC, que es veu revigoritzat pel triomf de l’URSS sobre el nazisme i la seva conversió en potència mundial. Ambdues formacions, tot i que organitzativament mantenen el seu caràcter nacional català, adopten el marc estatal com a referència imprescindible de la seva acció política que prioritzarà un canvi democràtic a nivell espanyol dins del qual restablir l’autonomia catalana. També ambdós partits es basteixen segons uns models homologables en l’Europa de la guerra freda: el comunisme (a l’àrea soviètica) i el socialisme democràtic (a Occident) esdevenen les dues ideologies que afaiçonaran un pensament d’esquerres segons el qual l’Estat n’és el centre (l’expressió de l’ordre comunista o el motor de les reformes socialdemòcrates), mentre que la persona i la comunitat com a subjectes polítics quedaran en un segon terme. El comunisme, organitzativament preparat per a treballar en medis adversos, anirà prenent una posició central en l’oposició al franquisme a partir dels anys seixanta alhora que implementarà el seu pensament ortodox i esquemàtic amb uns mètodes sectaris.
El tercer component és el catolicisme castellà que va aportar al procés d’unificació espanyola el substrat politico-religiós que el va cohesionar des dels reis significativament anomenats “catòlics”. Separant-se del catolicisme català que subsistia sota la jerarquia franquista en van sorgir -als anys seixanta- els clergues obreristes i els seguidors de la teologia de l’alliberament que emergeixen amb força del Congrés Vaticà Segon evolucionen cap a la confluència amb el socialisme en base a punts de coincidència comuns: el menysteniment dels projectes nacionals concrets en favor projectes universalistes, la tendència a basar-se més en dogmes que en valors, la propensió al maniqueisme, el sectarisme i el dirigisme fonamentat en una pretesa superioritat moral dels seus postulats. Actituds, totes elles, que enllacen més amb el verticalisme propi de l’ordre estatal que amb la llibertat de les persones i dels pobles.
En el progressisme així concebut durant el tardofranquisme va arrelant una concepció de la qüestió nacional adaptada a les pautes esquemàtiques que emanen en últim terme de l’ortodòxia soviètica: hom declara reconèixer el dret d’autodeterminació del poble català però “l’exercici del dret a la separació està lligat a les condicions objectives d’una situació donada i a l’absoluta prioritat del dret de la classe obrera a la dictadura del proletariat” (3). La questió nacional que passa a ser tractada com un “problema” (4) que fa més nosa que altra cosa, atès que el triomf del socialisme ja resol les reivindicacions nacionals segons s’ha esdevingut a l’Unió Soviètica.
Amb aquest antecedents plenament consolidats els grups d’esquerra comunista que sorgiran a Catalunya a partir dels anys seixanta (Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, el Moviment Comunista d’Espanya i altres) no tindran cap plantejament innovador respecte de la qüestió nacional catalana i repetiran les tesis estalinistes sobre el dret a l’autodeterminació mentre a la pràctica duran a terme una activitat hostil a tot plantejament d’alliberament nacional. L’elaboració d’un plantejament propi per part del marxisme d’alliberament nacional català a partir del sorgiment del PSAN l’any 1968 mirarà d’enllaçar amb els primers comunistes catalans d’abans de la guerra i crear un marc nacional de lluita de classes de Països Catalans, que si bé serà minoritari en relació amb el pes dels marxistes-leninistes d’obediència espanyola, sí que impregnarà l’esquerra independentista que arriba fins als dies presents.
Dins d’aquest univers mental i simbòlic la qüestió nacional ha estat un tema secundari pels intel·lectuals més o menys marxistes que han mantingut una posició hegemònica en el terreny de la cultura i la historiografia catalana des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Des de l’obra de Jordi Solé-Tura “Catalanisme i revolució burgesa” (5), aquests sectors han considerat el catalanisme una estratègia burgesa de defensa dels seus interessos durant el procés de construcció de l’Estat espanyol liberal i van aconseguir reduir el catalanisme a una reivindicació cultural susceptible de ser integrada en el projecte de transformació socialista que tenia, evidentment, àmbit estatal.
En aquests plantejaments es separa nítidament la qüestió social de la reivindicació nacional i es deslegitima expressament l’independentisme, per tant tampoc es conrea l’estudi del fenomen nacional ni es contempla la complexitat de factors que hi conflueixen. La sensibilitat col·lectiva, el sentiment de pertinença a la catalanitat, els valors morals que en l’etapa del nacionalisme republicà dels anys trenta es van difondre com a propis són bandejats amb una actitud rígida i esquemàtica. Aquesta aversió preventiva s’ha mantingut hegemònica entre les esquerres dominants als Països Catalans i ha evolucionat en diverses direccions: des de l’anticatalanisme pretesament liberal al cosmopolitisme pretesament apàtrida. Totes amb tret comú, el pas des de la inhibició respecte de la qüestió nacional a l’animadversió manifesta envers tot plantejament de construcció cultural i polític basat en la catalanitat.
És significativa en aquest sentit l’evolució dels hereus de la burgesia franquista barcelonina (Felix de Azúa, Francesc de Carreras, Eugenio Trías), que als anys seixanta varen adoptar aparentment postures progressistes i que han esdevingut els instigadors de l’anticatalanisme reaccionari que ha centrat en la llengua (en l’etapa Foro Babel) l’aversió contra la comunitat nacional catalana de la qual, (per elitisme castellanitzant) mai no s’han sentit part integrant.
Ja entrats al segle XXI: “Un nou tipus d’argumentació ha agafat impuls a partir dels de les potencialitats que ofereix la societat de la informació a l’hora d’interpretar i transformar la realitat social. Entre els sectors culturals, periodístics i polítics instal·lats en el món mediàtic es viu un enlluernament per la societat en xarxa, de la qual són protagonistes destacats, basada en l’intercanvi permanent, en la creació de noves realitats a partir de la barreja d’elements preexistents. Els defensors de l’Estat-nació espanyol tendeixen a contraposar aquesta potencialitat transformadora, pròpia de l’era de la globalització, amb les identitats concretes com la catalana, desproveïdes d’estat de referència i que han d’apel•lar a la voluntat de permanència i a l’esforç continuat de cohesió per subsistir en el món global.
Un nou relativisme favorable a la confusió d’identitats reposa sobre la idea de que tot és manipulable i disponible, per tothom i en qualsevol moment, en una mena de mestissatge sense fronteres que reclama la plena disposició sobre els referents col•lectius dels pobles. Aquests defensors del cosmopolitisme es mostren ferotgement intolerants davant la resistència a l’assimilació en incertes identitats difuses per part de les identitats col·lectives sotmeses a processos de minorització. La catalanitat és un destorb i la seva mera existència una imposició” (6).
En podem percebre símptomes d’aquesta desconnexió envers la catalanitat a través d’aquests exemples: “Catalunya s’estima poc a ella mateixa, també en la música”, declarava Pep Sala a La Vanguardia el 23 de desembre del 2008. “A Catalunya hi ha un fenomen únic a Europa: el menyspreu per la pròpia cuina”, afirmava Jaume Fàbrega al diari digital El Debat, el 15 de desembre del mateix any. “Els periodistes catalans hem deixat d’estimar la realitat”, manifestava Francesc Canosa a El Singular Digital, el 16 de març del 2009. “Als polítics no els agrada la política”, escrivia Sílvia Barroso a l’Avui, el 17 de maig també del 2009.
Independència sense patriotisme.
“El discurs polític català està mancat de lírica, d’emoció i de mística”, diu Jordi Pujol al llibre que sobre la seva relació amb el poble jueu ha escrit Anna Figuera. “Per Pujol, un poble necessita una mística col·lectiva, quelcom que el vertebri i li doni sentit. I això només pot ésser quelcom que estigui per damunt del poble mateix. Només les coses que estan per damunt de nosaltres poden donar sentit als homes i als pobles, i només elles tenen prou força per fer que els homes i els pobles escullin el servei i no el confort, la grandesa i no la mediocritat ni la deserció ben pagada” (7). Aquestes reflexions de qui fou president de la Generalitat em semblen del tot encertades ja que expliquen les causes per les quals l’independentisme català políticament organitzat no està a l’alçada de les circumstàncies del moment històric present.
En l’escrit mitjançant el qual feia pública la meva baixa com a afiliat a Esquerra feia aquestes reflexions que dos anys més tard encara em semblen plenament vigents: “La teoría que els portaveus d’ERC difonen es limita a repetir que som un partit d’esquerres (sense especificar en què es concreta aquesta afirmació), republicà (una identitat en desús atesa la preeminença de l’autoidentificació com a partit socialdemòcrata) i accidentalment independentista (mentre no arribem a tenir estat propi).
Des d’aquesta perspectiva “l’esquerra nacional” comparteix valors amb les altres formacions que a casa nostra s’autoidentifiquen d’esquerres. Quins són aquests valors comuns si no assumeixen el poble català com a subjecte polític (pel PSC la nació és Espanya) i són continuadors de les concepcions autoritàries del socialisme (cas d’ICV)? Aquesta abstracció, incapaç de concretar-se en un projecte de transformació social, menysté el potencial del patriotisme com a energia transformadora capaç d’aglutinar els interessos de la població que es veu perjudicada per la dependència econòmica i política del nostre país.
L’eix Catalunya-Espanya hauria de permetre articular blocs sociopolítics contraposats: d’una banda, els que es beneficien (de manera real o imaginada) de la dependència i d’altra banda, els que en són realment perjudicats (en tinguin consciència o no). Per això, és una afirmació impròpia d’un independentista equiparar patriotisme amb la manca d’ideologia, i més en un país amb tan baixa autoestima. Precisament allò que li cal a l’independentisme català actual és transmetre el coratge i la il·lusió col·lectiva que va desplegar als anys trenta el nacionalisme republicà” (8).
La ideologia tranversal que resulta encara avui hegemònica a Catalunya és el progressisme més que l’independentisme. El primer, incapaç de conrear un projecte concret de construcció d’un poder polític propi, s’emmiralla en causes en origen alienes a la qüestió nacional catalana, sovint adoptant formulacions negatives: antiamericanisme, antisionisme, antiliberalisme. L’independentisme que es reclama alhora progressista sota diferents fórmules té en comú que no prioritza la seva articulació unitària sobre la prioritat del conflicte Catalunya-España, sinó que consideren preferents projectes globals que el deixen en segon terme. De fet, les diferencies entre Esquerra i la CUP no són tantes: ambdues formacions prioritzen el progressisme en detriment del patriotisme, essent l’anticapitalisme la ideologia que aglutina les candidatures d’unitat popular.
Ambdues formacions, per exemple, donen suport preferent a sindicats d’obediència espanyola (UGT en el cas d’Esquerra, la CGT en el cas de les CUP). També coincideixen en rebutjar tot compromís unitari que tingui com a eix la independència, els uns perquè denigren “l’independentisme exprés” i els altres perquè senten animadversió preventiva contra tot allò que soni a front patriòtic, com si de pactar amb forces autonomistes es tractés. CIU s’ha mantingut sempre en l’eix Catalunya-España, no pas amb una estratègia de ruptura sinó de reforma possibilista de les condicions de dependència i dominació, fet que els ha permès preservar la seva predominança en l’espai autonòmic català i optar per primer cop a l’hegemonia si aconsegueix ser majoritari a les eleccions generals de l’any vinent consolidant la victòria a les municipals d’enguany.
L’etapa de governs tripartits al front de la Generalitat de Catalunya (2003-2010) ha suposat el moment culminant de l’hegemonia del progressisme transversal (significativament el pacte que va permetre fer president José Montilla, duia per lema Entesa nacional de Progrés) i l’inici del seu declivi atesa la patent manca de voluntat i capacitat per concretar un projecte polític específic per Catalunya. La buidor ideològica i programàtica ha deixat els partits integrants de l’aliança tripartida sense esma ni capacitat de resposta davant la crisi econòmica estructural derivada de l’espoli fiscal que l’ordre estatal imposa al nostre país.
La irrupció del moviment “dels indignats” ha estat possible perquè existeix una massa ciutadana que ha perdut la confiança en els referents del progressisme i davant la crua realitat socioeconòmica es troba sense respostes viables i creïbles. Les que aporta l’anticapitalisme que ha capitanejat les acampades i les manifestacions de virulència contra l’ordre establert no tenen cap base constructiva ni parteixen de la defensa nacionalment autocentrada dels interessos catalans. Són un símptoma patent del declivi econòmic del país i la pèrdua de cohesió social, però políticament són l’expressió darrera del progressisme banal i anacional fins ara hegemònic.
La responsabilitat d’Esquerra en el declivi de l’independentisme amb representació parlamentària des del 2006 ençà és que ha cercat un catalanisme no nacionalista, ha contraposat patriotisme a internacionalisme, ha progugnat un sobiranisme pràctic sense saber-ne els límits d’aquesta aposta economicista i conjuntural, deslligada de tot referent moral. D’aquí deriva la frivolitat, la inconsistència i la falta de lleialtat entre companys i amb la causa alliberadora que hom diu defensar que s’ha mostrat cruament en els darrers anys. Justament han estat els moments fugaços d’una certa èpica els que han donat força a Esquerra, per exemple arran de fer-se pública l’entrevista “de Perpinyà” amb ETA, però ha estat el mateix Josep Lluís Carod qui ha predicat l’obsolescència del “nacionalisme essencialista” fins a degradar ERC al nivell de banalitat que actualment exhibeix per boca de Joan Ridao, Joan Puigcercós i companyia.
La regeneració de l’independentisme passa per recuperar com a senyals distintius del moviment el patriotisme, la intel·ligència i el coratge, deixant enrere els casos d’impostura, sectarisme i mediocritat que el paralitzen. El paper dels intel·lectuals amb compromís nacional és clau per exercir aquest lideratge moral del qual parla Jordi Pujol. La suma de conductes individuals coherents amb els valors de patriotisme i dignitat que haurien de singularitzar l’independentisme és el camí perquè col·lectivament n’impregnin el projecte col·lectiu.
La deslegitimació de la democràcia liberal, els contrareaccionaris autòctons i l’antisionisme.
“Pourquoi nous n’aimons pas la démocratie” (9), és el títol d’un assaig de Myriam Revault d’Allones, on l’autora s’endinsa en les raons per les quals els ciutadans que viuen en estats democràtics -especialment els occidentals- senten desafectació envers el sistema que els permet, entre altres drets, criticar-lo lliurement. La caiguda del sistema soviètic va comportar també que s’esfuméssin els mites revolucionaris políticament viables i, especialment, l’esquerra europea entrés en una època sense horitzons i s’ha instal·lat en una retòrica antiliberal, menyspreant les potencialitats del sistema democràtic occidental com si fos una etapa superable (és a dir prescindible). Aquesta actitud inoperant ha obert les portes a nous fenòmens polítics de caire totalitari: el tardocomunisme, l’antisionisme, el nacional-populisme tipus chavista, els integrismes teocràtics (especialment l’islàmic). Myriam Revault assenyala la necessitat de prendre consciència i valorar la democràcia per ella mateixa, tot i les decepcions continues situar les alternatives en la introducció de mecanismes de control i regeneració del sistema polític més que en quimeres totalitàries.
Per la seva part Pierre-André Taguieff, historiador de les idees polítiques i filòsof especialment dedicat a l’anàlisi de fenòmens contemporanis com el neofeixisme, el racisme, l’antisionisme i la judeofòbia, analitza –bàsicament- a la societat francesa actual però les seves reflexions són també aplicables a la realitat espanyola i catalana. Amb la denominació de contra-reaccionaris conceptua els que practiquen el terrorisme intel·lectual en nom del progressisme contra els que no pensem com ells, posant de relleu les connexions entre les ideologies totalitàries del segle passat i les pseudoresistències (anticapitalistes, antiliberals, antiimperislistes…) d’avui.
Vet aquí un fragment il·lustratiu del contingut del llibre: “Par le mot “progresisme”, je désigne de façon générale tout ce qui se dit et se fait au nom de Progrès sans qu’en résultent des progrès observables. Mais le progresisme ne se réduit pas à une invocation rituelle de Progrès qui ne s’accompagne d’aucune amélioration de la condition humaine. Il constitue un moyen de combattre des adversaires politiques, il sert d’arme symbolique permettant de disqualifier les contradicteurs ou les interlocuteurs récalcitrants. L’invocation magique du mot “progrès” possède plus d’efficacité symbolique que n’importe quel argument rationnel. C’est un mot-massue, avec lequel il est facile d’assommer l’intrus, l’objecteur, le contradicteur, rejeté dans les ténèbres de la “reaction”. C’est ainsi qu’au nom des Lumieères on substitue le terrorisme intellectuel au légitime désir de convaincre par l’usage d’arguments. L’espace public est empoisonné par le soupçon et les mises en accusation, destinées à souiller leurs cibles. Depuis l’apparition de dictadures communistes qui se couvrent de références au Progrès at à la “liberation de l’humanité”, le progressisme a en oute pour fonction de légitimer, de masquer ou de transfigurer des régimes despotiques ou totalitaires, ainsi que de nouvelles formes de tyrannie liées au règne de la tecnique. Ensemble séduisant d’idées fausses, fragiles et douteuses qu’agrémentent parfois des idées vraies, le progressisme fonctionne comme une idéologie, en se rendant utile, voire indispensable pour quelques entreprises politiques, dont certaines se sont révelées criminelles. J’appelle contre-reactionnaires ceux qui recourent au progresisme pour mettre en accusation leurs rivaux, leurs adversaires ou leurs ennemis, en vue de les disqualifier totalement, en commençant par les exclure de l’espace des débats légitimes” (10).
La deslegitimació de la democràcia i l’emergència dels nous totalitarismes són fenomens convergents amb el renovat antisionisme d’arrel soviètica. Mort Stalin, l’URSS opta per motius geostratègics per donar suport als països àrabs contra Occident, a partir d’aquest moment el comunisme mundial combatrà Israel a base d’equiparar-lo a un estat d’ideologia colonialista i racista, aliada de l’imperialisme occidental. Ho farà, a més, perquè l’experiència reexida d’Israel construint un socialisme original de base nacional deixa al descobert el fracàs del projecte abstracte del comunisme transnacional. Els partits marxistes-leninistes vinculats a Moscou i els dogmes que es deriven del model soviètic seran incapaços de bastir un projecte socialista adequat a les respectives realitats nacionals. D’aquí l’animadversió al sionisme i als moviments independentistes aliens a “l’internacionalisme proletari”.
Els plantejaments internacionalistes i antisionistes de l’esquerra europea aniran impregnant el discurs del progressisme català que s’assimila al tardo-comunisme europeu antiliberal en els terrenys polític i econòmic que tanta influència té entre les elits universitàries i mediàtiques. Per aquesta via hom ha imposat paulatinament una interpretació reduccionista de la història, explicable només a partir de variables econòmiques, descartant els aspectes culturals i morals de la mentalitat col·lectiva. I, sobretot, s’ha inculcat una aversió preventiva al fet nacional, a la seva potencialitat transformadora, a la seva vocació de crear un model de societat concret susceptible d’ésser contraposat a l’abstracció inoperant d’una revolució socialista internacional.
Aquesta animadversió a la llibertat de les persones i dels pobles, a convertit el progressisme banal en una forma d’alienació nacional i moral de col·lectivitats i individus. Hom pot percebre aquest llegat devastador en la falta de responsabilitat en la vida pública, en les dificultats d’autopercepció de la vida personal i professional, en la impossibilitat de concretar projectes polítics compartits basats en la catalanitat, en la crisi del sistema de transmissió de valors socials i culturals, en el fracàs escolar que afecta en gran manera el jovent català d’avui.
També serà el cas d’ERC, un partit que, tot i refundar-se a mitjans dels anys vuitanta, no ha consolidat un pensament republicà diferenciat del tardocomunisme i el socialisme espanyol, com es fa evident quan, a partir del 2003, assumeix responsabilitats de govern. No hi ha projecte polític nacional real; per tant, no hi ha possibilitat d’una anàlisi concreta del sionisme i de la praxi de l’Estat d’Israel, i s’acaben assumint com a propis els paràmetres de l’esquerra anacional catalana hegemònica. La virulència de les desqualificacions contra Israel d’aquests sectors contrasta amb la passivitat claudicant respecte de les reivindicacions nacionals catalanes. I aquestes actituds les subscriu la mateixa ERC, que lluny d’exercir una funció de lideratge nacional i prioritzar els interessos catalans, s’avé als aliens sense altre criteri que allò que sembla políticament correcte en cada moment. La incoherència d’ERC és la mostra patent de la falta de projecte nacional català que per defecte afavoreix que prosperin els qui propugnen barrejar la causa de la llibertat de Catalunya amb tota mena d’abstraccions totalitàries, des del chavisme al gihadisme.
La manifestació del gener del 2009 a Barcelona contra l’atac d’Israel a la franja de Gaza controlada per Hamas va encetar una nova dinàmica consistent en interioritzar al si de la societat catalana les línies de fractura, i de conflicte, que existeixen en altres societats: la “majoria del poble català” la causa comuna amb els convocants i aquests assenyalen una sèrie de personatges públics (Bassat, Villatoro, Rahola, Culla, Sellarès i jo) com a còmplices del mal, assenyalant-nos com a enemics a abatre. Els progressistes cristians catalans tenen una responsabilitat destacada en aquest capgirament.
Un dels elements més significatius n’és Arcadi Oliveras, un individu capaç d’autodefinir-se com a activista pels drets humans, la pau i la justícia, i alhora predicar un discurs polítics d’una gran violència verbal. “El capitalisme és irrefundable, s’ha de destruir”, declarava a Vilaweb Sabadell el 30 de desembre del 2008. Ho reiterava al digital d’Esquerra “Acord per Terrassa”, el passat 19 de gener: “El capitalisme és un sistema criminal”. En canvi, baixant al terreny de la realitat catalana declarava al Punt del 24 de maig del 2009, “Catalunya no perd diners amb Espanya”. A Arcadi Oliveras l’acompanyen Aureli Argemí i el CIEMEN, a la punta de llança de tota campanya contra Israel. Alternant la seva condició de vice-president del CIEMEN amb la de membre de Terra i Llibertat, Carles Riera va publicar un article al bloc d’aquest col·lectiu titulat “Iran, una democràcia jove i dinàmica¨, el 21 de juny del 2009, mentre el règim dels ayatol·lahs reprimia a trets els joves iranians que demanaven democràcia.
Significativament, aquest apunt ha desaparegut del bloc en qüestió, on encara s’hi pot llegir un altre pamflet il·lustratiu del pensament d’aquesta gentola, “Per un independentisme català deslliurat de sionisme’. Aquests exponents del catolicisme “progre” fanàticament antisionistes desmenteixen amb fets les paraules benintencionades de pau i justícia que diuen voler, callen davant el totalitarisme islàmic, divaguen en abstraccions enlloc de contribuir efectivament a la lluita per la independència i traslladen a l’interior de la societat catalana els totalitarismes emergents encoberts sota l’anticapitalisme, l’antisionisme i l’antiliberalisme. Els coptes d’Egipte no són el seu problema, la independència de Catalunya tampoc.
La vigència del republicanisme català
Al llarg dels darrers anys, quan l’independentisme era una força ascendent, per frenar-lo ha anat proliferant -des de la premsa i els partits d’ordre- l’argumentació en virtut de la qual les necessitats de la “Catalunya social” son alienes, i fins i tot contradictòries, respecte de les reivindicacions de la “Catalunya nacional”. Les importants són les primeres mentre que les segones són una entelèquia ja superada que només serveix per fer “soroll”. Per exemple, el PSC(PSC-PSOE) tenia per lema electoral el 2006 precisament “la Catalunya social”, que podia haver estat també el d’ICV, ja que ambdues formacions coincideixen en destacar allò social per davant del factor nacional.
Per la seva part, tant els “Ciudadanos” com el PP porten la distinció a l’extrem de negar l’existència mateixa de la qüestió nacional: l’única nació política jurídicament existent és Espanya, i punt. Des del camp de l’intel·lectualitat progressista s’ha elaborat la tesi segons la qual catalanisme i el nacionalisme són dues nocions diferents, el segon és una construcció abstracta dels nacionalistes, mentre que el catalanisme és una mena de particularisme compatible amb l’espanyolitat integradora. Ernest Lluch va insistir i divulgar aquesta distinció que ha estat assumida ràpidament i sense un debat aprofundit per l’esquerra de tradició socialista i comunista. El catalanisme és un punt d’encontre de persones de totes les procedències mentre que el nacionalisme és excloent per essència en reduir els components de la comunitat nacional als que comparteixen un projecte polític que passa necessàriament per la ruptura de la unitat de l’Estat i de la convivència que aquest garanteix.
Amb aquesta interpretació s’eludeixen les contradiccions entre Estat espanyol i nació catalana i es justifica l’ordre establert. Tots els corrents que coincideixen, amb major o menor intensitat, a negar el lligam entre els aspectes socials i nacionals de la realitat política catalana tenen com a objectiu comú la defensa de l’ordre per davant de la llibertat, del dret formal per sobre de la democràcia, de l’estat contra el poble. El nacionalisme no és, com es vol fer creure des dels mitjans de comunicació addictes, una problemàtica deslligada de les relacions de poder dins d’una societat. Ben al contrari, el nacionalisme espanyol es l’element cohesionador dels sectors que exerceixen l’hegemonia social i política que l’Estat representa (i que aplega també l’adhesió de la població que no participa dels rèdits però se sent identificada amb les representacions mítiques d’aquest). L’espanyolisme és també la ideologia dominant dels sectors empresarials, mediàtics i financers hegemònics en el subsistema social català. El catalanisme és combatut des del poder, des de tots els poders, pel seu potencial aglutinador d’una majoria social amb unes necessitats socials, culturals i lingüístiques contradictòries amb les prioritats imposades per l’ordre estatal.
Mentre el catalanisme busca la cohesió social, des de l’espanyolisme s’aprofundeix en la divisió identitària com a forma de mantenir la dominació política. Des del catalanisme s’intenta articular alhora un discurs social i nacional, mentre que des de l‘espanyolisme s’intenta desvincular ambdós aspectes. El progressisme hegemònic a Catalunya participa activament d’aquesta visió que consolida l’ordre establert i la dominació política que el sustenta. Els components totalitaris de les seves arrels així ho permeten i no hi haurà projecte de construcció nacional possible basat en la catalanitat i la democràcia si no hi ha una ruptura amb els postulats del progressisme inoperant que paralitza i distreu les energies renovadores latents al si del nostre país.
El republicanisme català és el corrent ideològic apte per assumir aquest repte, retornant a les seves arrels profundament democràtiques que enllacen amb la tradició jurídica i política del constitucionalisme català anterior a 1714. El republicanisme permet combinar de manera dialèctica els drets individuals, els socials i els nacionals, compatibiltzant el liberalisme que prioritza els primers, amb el socialisme humanista que dona preferència als segons i fonamenta l’alliberament nacional amb els valors laïcs, cívics i de respecte a la diversitat cultural que han impregnat històricament la catalanitat.
Notes
(1) Renyer, Jaume, “Les actituds dels partits d’esquerra davant la reivindicació nacional”, dins l’obra col•lectiva coordinada per Enric Pujol “L’exili català del 1936-1939. Noves aportacions”, Centre d’Estudis Històrics i Socials, Girona, 2006.
(2) Lluís Vicent Aracil Boned, (València, 1941), mestre de sociòlegs, publica “Dir la realitat” (Edicions Països Catalans, Bacelona, 1983) i en tres entrevistes brillants dóna pautes interpretatives per desmuntar l’hegemonia del progressisme banal que ens domina: a Idees, suplement dominical en català del diari en castellà El Observador, el 22 de desembre del 1991, El Temps del 17 de febrer del 1992, i també al Temps, en dues tongades, el 25 d’abril i el 2 de maig del 1994.
(3) Comorera, Joan, “Contra la guerra imperialista i per l’alliberament social i nacional de Catalunya”.
(4)”El problema nacional català”, Nous Horitzons, 1964.
(5) Solé-Tura, Jordi, “Catalanisme i revolució burgesa”,
(6) Renyer, Jaume, “Anticatalanisme i catalanofòbia: els símptomes d’un conflicte”, L’Espill, 2007.
(7) Figuera, Anna, “Jordi Pujol i els jueus”, Pòrtic, barcelona, 2011, pàgina 95.
(8) Renyer, Jaume, “Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat”, 25 d’abril del 2009.
(9) Revault d’Allones, Myriam, “Pourquoi nous n’aimons pas la démocratie”, Éditions du Seuil, París, 2010.
(10) Taguieff, Pierre-André, “les contre-réactionnaires”, éditions Denoël, París, 2007, pàgina 11.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He fet mans i mànigues per a llegir-me aquest patracol tendent a l’auto-justificació d’unes tesis que defenseu de fa temps i per sort de forma més curta. Jo crec que no és hora d’una literatura tant i tant soporifera però, ja us ho fareu, si voleu perdre lectors, heu trobat el mètode adient. Com ja li he confessat la meua devoció al seu blog tot tractant d’esbrinar quin espècimen de patriota sou, li contestaré de la forma habitual, crudament però, amb respecte. Miraré de posar-hi actualitat per a que no pugui qualificar-me de noucentista i així li tornaré a dir que:
Per molt que s’obstinen els llepons mediàtics de la partitocràcia, la democràcia no consisteix en votar-hi un partit, sinó un candidat. El qui no ho entengui això, o no vulgui entendre-ho, haurà de nomenar-se d’una altra manera, però mai demòcrata. Encara que s’obstinen a desqualificar amb les seues mentides els moviments ciutadans que van omplir els carrers de Barcelona el 19-J, cap d’ells ha posat en dubte l’existència de partits i sindicats, però, sí el paper que tenen en l’actualitat
Els partits no són intermediaris entre el ciutadà i l’Estat, han d’ésser només instruments de la societat civil, que neixen d’ella i estar-hi en ella, per articular la participació política de la societat civil, no per sotmetre a la societat civil als dictats de l’oligarquia partidista governant. Si s’entossudeixen a seguir sent intermediaris, i no mandataris de la voluntat política dels ciutadans, la distància entre els partits i sindicats respecte de ciutadans i treballadors s’anirà ampliant fins a aconseguir fites paranoiques. La societat seguirà el seu camí, prescindint d’ells, per retardataris de la Llibertat política.
Els manifestants del 19-J volen que l’Estat i les institucions polítiques no sigui el botí electoral dels partits, volen que l’Estat sigui d’ells, els catalans el nostre propi, i veure’s reflectits i emparats en tots els seus drets i llibertats per les institucions. Volen ser el sistema, estar en el sistema, en la presa de decisions. I per assolir això es fan necessàries reformes serioses i profundes i que passen ineludiblement per un període de llibertat constituent. Imaginem-ho doncs, ens estalviarem conquestes com la proclamada ara mateix pel senyor Erkoreka del PNB en el marc de la reforma de la negociació col.lectiva. “ Mai una abstenció ens havia aportat tant de rèdit” Serà llavors que un diputat no podrà votar contra la seu apropia llengua ni demanar-hi disculpes per emprar-la, haurà arribat l’hora de la Constitució Nacional Catalana i l’adeu a Espanya. M’agradaria preguntar-li si veu algun bri de totalitarisme, tardocomunisme o potser alguna de les mandangues que habitualment llanceu contra gairebé tots els qui critíquen un sionisme militant com el vostre.
Dius “El nacionalisme català entra en una fase de declivi reclòs als cercles de l’exili i la clandestinitat a mesura que es consolida el règim i es va diluint la memòria republicana mentre s’enforteixen les ideologies preexistents (integrisme espanyol, social-cristianisme i socialisme en les seves diverses versions) que aniran ocupant l’espai públic. “
No estic d’acord amb aquesta afirmació, almenys pel que fa a la ideologia ‘socialcristiana’. Noto de passada que el terme socialcristià és nou, i la denominació tradicional és la de democràcia cristiana.
El partit que tradicionalment ha encarnat aquesta ideologia a casa nostra és Unió Democràtica de Catalunya. Durant la guerra el seu únic diputat, Pau Romeva, es va mantenir fidel a la Generalitat, malgrat trobar-se a l’oposició; actitud ben diferent de la de la Lliga. I hi ha el cas de Carrasco i Formiguera. Ni l’un ni l’altre poden ser titllats de poc catalans, em sembla.
Dius que el socialcristianisme va ocupar espai públic en detriment de la tradició de l’època republicana i del catalanisme. Ho trobo francament injust. On situes Miquel Coll Alentorn? I la gent de l’entorn, com Maurici Serrahima i Joan Sales, on els situes?
I justament el problema és que el socialcristianisme – insisteixo que mai se’n va dir així, però a la UDC clandestina de l’època franquista tampoc no es feia servir gaire l’etiqueta demòcratacristiana – va esdevenir més i més minoritari. De fet, i vist en perspectiva, havia passat l’hora de la fórmula demòcratacristiana – durant la transició Jordi Pujol ens ho deia, i no ens el creiem -, cosa que no impedeix que molts, dins i fora d’UDC, ens reclamem hereus de la tradició de Maritain i de Mounier.
Home, ja m’hauria agradat que hagués estat altrament, peró a les eleccions de juny de 1977 UDC va obtenir 1 diputat (2 si hi comptem el candidat del Centre Català).
Estic d’acord que en el camp del socialisme el catalanisme havia fet marxa enrere, però tampoc això és cert del tot. No oblidem Pallach!
El problema és que aquestes tradicions polítiques no van reeixir a ser majoritàries; en el cas dels socialisme, deixant de banda jocs de mans, tenim PSOE pur des del primer moment.
I que l’ERC de la clandestinitat – almenys els representants que vèiem al Consell de Forces Polítiques de Catalunya i a l’Assemblea de Catalunya, tampoc era com per tirar-hi coets! Eren més ‘republicans’ que ‘de Catalunya’.
Per això hom diu de vegades que Jordi Pujol es va ‘inventar’ el país: va recollir retalls, cert, i hi va fer un bon sargit.
Però malgrat les febleses de tots plegats, quan l’Assemblea de Catalunya va proclamar que calia recuperar els principis de les institucions autonòmiques de la República, hi afegia que era una via per a l’exercici de l’autodeterminació. Vist des d’avui, Déu n’hi do, oi?